Ves al contingut principal

Maleïda cultura maleïda

 D’on venim? –Venim de lluny, podem acreditar un currículum de més de 2.000 anys de civilització. Hem construït ciutats i carreteres, hem alçat monestirs en les muntanyes i monuments vora el mar, hem treballat en les fàbriques, en les fargues i els tallers. Hem anat a la guerra quan la història ens ho ha exigit, hem alçat la veu quan ens hem sentit oprimits i hem mirat més enllà dels nostres confins per intentar intuir com pot arribar a ser el món, nord enllà: més noble, més lliure, més ordenat i més feliç.
Qui som? –Bàsicament som una llengua i poca cosa més. No tenim unes determinades característiques racials en la sang que ens facin diferents, com els massais, els habitants de Papua-Nova Guinea o els bascos. No vivim aïllats en un territori rodejat d’oceans pels quatre costats, la nostra terra no és especialment rica en matèries primeres, els nostres agricultors no produeixen extensivament i les nostres fàbriques no són ni més ni menys que les dels països que ens envolten.
Què fem? –Amb el temps vam bastir al voltant de la nostra llengua una cultura que produïa músics, artistes plàstics, poetes i escriptors. Vam patir l’atzagaiada d’una guerra on van intentar aniquilar-la i gairebé ho aconseguiren. Quan arribà per fi l’aire de la democràcia i de la llibertat, la cultura, i la llengua en el seu nucli, era ja una criatura agonitzant. Però la ciència avança que és una barbaritat i gràcies a tota mena de transfusions, el moribund va anar tirant, això sí, sempre lligat al tub del sèrum de la vida connectat als pressupostos generals de les administracions públiques.
On anem? –No ho sé, però el que és evident és que estem en crisi i el tub que alimenta al malalt terminal està a punt de desconnectar-se definitivament. Quan això passi segurament alguns ploraran amargament, però són pocs, poquissims, la majoria continuaran amb les seves vides tranquil·lament, perquè, igual que han après a viure amb els productes de consum que els venen de fora, ja fa temps que quan tenen necessitat de cultura la compren en el gran mercat anglosaxó. Espero que la Generalitat com a mínim estigui al corrent de les quotes de l’Ocaso i pugui oferir al finat, i als seus íntims, un funeral a l’altura de les circumstàncies.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…