Ves al contingut principal

Maleïda cultura maleïda

 D’on venim? –Venim de lluny, podem acreditar un currículum de més de 2.000 anys de civilització. Hem construït ciutats i carreteres, hem alçat monestirs en les muntanyes i monuments vora el mar, hem treballat en les fàbriques, en les fargues i els tallers. Hem anat a la guerra quan la història ens ho ha exigit, hem alçat la veu quan ens hem sentit oprimits i hem mirat més enllà dels nostres confins per intentar intuir com pot arribar a ser el món, nord enllà: més noble, més lliure, més ordenat i més feliç.
Qui som? –Bàsicament som una llengua i poca cosa més. No tenim unes determinades característiques racials en la sang que ens facin diferents, com els massais, els habitants de Papua-Nova Guinea o els bascos. No vivim aïllats en un territori rodejat d’oceans pels quatre costats, la nostra terra no és especialment rica en matèries primeres, els nostres agricultors no produeixen extensivament i les nostres fàbriques no són ni més ni menys que les dels països que ens envolten.
Què fem? –Amb el temps vam bastir al voltant de la nostra llengua una cultura que produïa músics, artistes plàstics, poetes i escriptors. Vam patir l’atzagaiada d’una guerra on van intentar aniquilar-la i gairebé ho aconseguiren. Quan arribà per fi l’aire de la democràcia i de la llibertat, la cultura, i la llengua en el seu nucli, era ja una criatura agonitzant. Però la ciència avança que és una barbaritat i gràcies a tota mena de transfusions, el moribund va anar tirant, això sí, sempre lligat al tub del sèrum de la vida connectat als pressupostos generals de les administracions públiques.
On anem? –No ho sé, però el que és evident és que estem en crisi i el tub que alimenta al malalt terminal està a punt de desconnectar-se definitivament. Quan això passi segurament alguns ploraran amargament, però són pocs, poquissims, la majoria continuaran amb les seves vides tranquil·lament, perquè, igual que han après a viure amb els productes de consum que els venen de fora, ja fa temps que quan tenen necessitat de cultura la compren en el gran mercat anglosaxó. Espero que la Generalitat com a mínim estigui al corrent de les quotes de l’Ocaso i pugui oferir al finat, i als seus íntims, un funeral a l’altura de les circumstàncies.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…