Ves al contingut principal

Llibreters i llibreteries

 Una llibreria, per definició, és una botiga on s’hi venen llibres. De llibreries n’hi ha de moltes menes, totes elles ostenten un rètol a l’entrada i tenen sobre el taulell una caixa registradora que fa “tilín” cada vegada que un client decideix fer-se seu un dels llibres, que reposen ben arrenglerats en les ventrudes lleixes que els carreguen. Però una llibreria també és un indret de pas i d’acollida, una terra de tots, on els clients conversen, entre ells i amb els llibres, i on els llibres també parlen els uns amb els altres.
Les llibreries, generalment, estan regentades per llibreters, individus que cada dia, quan es lleven, dubten. El gran dubte del llibreter és haver errat la vocació, perquè el producte que venen és el menys buscat del seu barri i han d’anar a treballar a peu quan els altres ho fan amb un cotxe nou de trinca. I és que els llibres es porten a la sang i els llibreters per molt que vulguin no poden renunciar a un codi genètic que els aboca irresolublement cap a aquest negoci tan poc rendible.
Als llibres els agrada la companyia dels llibreters, són animals gregaris. Uns s’ajuden als altres, dormen acomboiats amb l’escalfor de les paraules que acullen en el seu ventre i només desperten, de tant en tant, per a constatar, juntament amb el llibreter, que el dinosaure de Monterroso continua al seu lloc. I aquest és precisament el seu neguit, perquè ells saben que tots els dinosaures ja fa temps que van desaparèixer i es pregunten per què aquest continua viu. Serà que la darrera glaciació el va agafar de vacances en algun indret càlid?
Tot això, però, no deixa de ser un miratge, un reflex còncau en un mirall convex. Els dinosaures van desaparèixer fa milions d’anys, els llibres s’extingiran aviat i els llibreters també. Les llibreries ho fan lentament, inundades per articles de papereria, xuxeries i bonolotos. A Girona ara ha tancat La Llibreteria, un establiment regentat per en Felip Ortega i la Laura Rochera. Els nostàlgics del paper imprès segur que els trobaran a faltar: sortiran al carrer i s’adonaran que el dinosaure ja no hi és.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…