Ves al contingut principal

Llibreters i llibreteries

 Una llibreria, per definició, és una botiga on s’hi venen llibres. De llibreries n’hi ha de moltes menes, totes elles ostenten un rètol a l’entrada i tenen sobre el taulell una caixa registradora que fa “tilín” cada vegada que un client decideix fer-se seu un dels llibres, que reposen ben arrenglerats en les ventrudes lleixes que els carreguen. Però una llibreria també és un indret de pas i d’acollida, una terra de tots, on els clients conversen, entre ells i amb els llibres, i on els llibres també parlen els uns amb els altres.
Les llibreries, generalment, estan regentades per llibreters, individus que cada dia, quan es lleven, dubten. El gran dubte del llibreter és haver errat la vocació, perquè el producte que venen és el menys buscat del seu barri i han d’anar a treballar a peu quan els altres ho fan amb un cotxe nou de trinca. I és que els llibres es porten a la sang i els llibreters per molt que vulguin no poden renunciar a un codi genètic que els aboca irresolublement cap a aquest negoci tan poc rendible.
Als llibres els agrada la companyia dels llibreters, són animals gregaris. Uns s’ajuden als altres, dormen acomboiats amb l’escalfor de les paraules que acullen en el seu ventre i només desperten, de tant en tant, per a constatar, juntament amb el llibreter, que el dinosaure de Monterroso continua al seu lloc. I aquest és precisament el seu neguit, perquè ells saben que tots els dinosaures ja fa temps que van desaparèixer i es pregunten per què aquest continua viu. Serà que la darrera glaciació el va agafar de vacances en algun indret càlid?
Tot això, però, no deixa de ser un miratge, un reflex còncau en un mirall convex. Els dinosaures van desaparèixer fa milions d’anys, els llibres s’extingiran aviat i els llibreters també. Les llibreries ho fan lentament, inundades per articles de papereria, xuxeries i bonolotos. A Girona ara ha tancat La Llibreteria, un establiment regentat per en Felip Ortega i la Laura Rochera. Els nostàlgics del paper imprès segur que els trobaran a faltar: sortiran al carrer i s’adonaran que el dinosaure ja no hi és.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…