Ves al contingut principal

El temps de les vuvuzeles

 Cada dia s’aprenen coses noves. Aquesta setmana, per exemple, he après a dir “vuvuzela”, que, més que una paraula, sembla una mosca collonera volant de boca en boca. Resulta que les vuvuzeles són com una mena de trompetes que a Sud-àfrica els aficionats al futbol fan sonar durant els 90 minuts que duren els partits i, encara més, durant els temps de descompte. El só greu de la vuvuzela recorda als brams que emeten el elefants en estampida o el de les botzines dels camioners en estat de zel.
Sembla ser que, malgrat les reiterades queixes dels jugadors que acaben amb els nervis a flor de pell, dels entrenadors que es veuen incapaços de comunicar-se amb els jugadors, dels periodistes que han de bregar amb micròfons sobreescalfats i, fins i tot, d’altres espectadors delicats d’oïda, la Federació Internacional de Futbol no les prohibeix perquè les considera un element característic de la cultura futbolística sud-africana, al mateix nivell, posem per cas, que les bandes de música en les curses de braus o les gralles que toquen mentre carreguen i descarreguen els castells.
La vuvuzela simbolitza aquests temps en què vivim. El soroll que produeixen moltes tertúlies radiofòniques és indestriable del de la vuvuzela, les reunions de veïns no canviarien de to si els assistents fessin sonar aquesta trompeteta directament en comptes d’intentar fer-se escoltar a crits i no canviaria gaire cosa si els meus fills em demanessin la paga setmanal a cops de vuvuzela o si la fessin sonar pels altaveus del seu equip de música en comptes de posar els habituals esparracadors de cançons que em fan escoltar tan si vols com si no.
Ens trobem rodejats constantment pels sons estridents de vuvuzeles de tota mena. Senyores que criden, nens que xisclen, màquines que eixorden, televisors que tronen, motocicletes que espeteguen i colles de beguts que celebren comiats de solter. Vivim en el temps de les vuvuzeles, una època, tal com deia el còmic francès Pierre Dac, en que passa el mateix que amb els cotxes de segona mà, on totes les peces fan soroll excepte el clàxon.
4 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…