Ves al contingut principal

El temps de les vuvuzeles

 Cada dia s’aprenen coses noves. Aquesta setmana, per exemple, he après a dir “vuvuzela”, que, més que una paraula, sembla una mosca collonera volant de boca en boca. Resulta que les vuvuzeles són com una mena de trompetes que a Sud-àfrica els aficionats al futbol fan sonar durant els 90 minuts que duren els partits i, encara més, durant els temps de descompte. El só greu de la vuvuzela recorda als brams que emeten el elefants en estampida o el de les botzines dels camioners en estat de zel.
Sembla ser que, malgrat les reiterades queixes dels jugadors que acaben amb els nervis a flor de pell, dels entrenadors que es veuen incapaços de comunicar-se amb els jugadors, dels periodistes que han de bregar amb micròfons sobreescalfats i, fins i tot, d’altres espectadors delicats d’oïda, la Federació Internacional de Futbol no les prohibeix perquè les considera un element característic de la cultura futbolística sud-africana, al mateix nivell, posem per cas, que les bandes de música en les curses de braus o les gralles que toquen mentre carreguen i descarreguen els castells.
La vuvuzela simbolitza aquests temps en què vivim. El soroll que produeixen moltes tertúlies radiofòniques és indestriable del de la vuvuzela, les reunions de veïns no canviarien de to si els assistents fessin sonar aquesta trompeteta directament en comptes d’intentar fer-se escoltar a crits i no canviaria gaire cosa si els meus fills em demanessin la paga setmanal a cops de vuvuzela o si la fessin sonar pels altaveus del seu equip de música en comptes de posar els habituals esparracadors de cançons que em fan escoltar tan si vols com si no.
Ens trobem rodejats constantment pels sons estridents de vuvuzeles de tota mena. Senyores que criden, nens que xisclen, màquines que eixorden, televisors que tronen, motocicletes que espeteguen i colles de beguts que celebren comiats de solter. Vivim en el temps de les vuvuzeles, una època, tal com deia el còmic francès Pierre Dac, en que passa el mateix que amb els cotxes de segona mà, on totes les peces fan soroll excepte el clàxon.
4 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…