Ves al contingut principal

El temps de les vuvuzeles

 Cada dia s’aprenen coses noves. Aquesta setmana, per exemple, he après a dir “vuvuzela”, que, més que una paraula, sembla una mosca collonera volant de boca en boca. Resulta que les vuvuzeles són com una mena de trompetes que a Sud-àfrica els aficionats al futbol fan sonar durant els 90 minuts que duren els partits i, encara més, durant els temps de descompte. El só greu de la vuvuzela recorda als brams que emeten el elefants en estampida o el de les botzines dels camioners en estat de zel.
Sembla ser que, malgrat les reiterades queixes dels jugadors que acaben amb els nervis a flor de pell, dels entrenadors que es veuen incapaços de comunicar-se amb els jugadors, dels periodistes que han de bregar amb micròfons sobreescalfats i, fins i tot, d’altres espectadors delicats d’oïda, la Federació Internacional de Futbol no les prohibeix perquè les considera un element característic de la cultura futbolística sud-africana, al mateix nivell, posem per cas, que les bandes de música en les curses de braus o les gralles que toquen mentre carreguen i descarreguen els castells.
La vuvuzela simbolitza aquests temps en què vivim. El soroll que produeixen moltes tertúlies radiofòniques és indestriable del de la vuvuzela, les reunions de veïns no canviarien de to si els assistents fessin sonar aquesta trompeteta directament en comptes d’intentar fer-se escoltar a crits i no canviaria gaire cosa si els meus fills em demanessin la paga setmanal a cops de vuvuzela o si la fessin sonar pels altaveus del seu equip de música en comptes de posar els habituals esparracadors de cançons que em fan escoltar tan si vols com si no.
Ens trobem rodejats constantment pels sons estridents de vuvuzeles de tota mena. Senyores que criden, nens que xisclen, màquines que eixorden, televisors que tronen, motocicletes que espeteguen i colles de beguts que celebren comiats de solter. Vivim en el temps de les vuvuzeles, una època, tal com deia el còmic francès Pierre Dac, en que passa el mateix que amb els cotxes de segona mà, on totes les peces fan soroll excepte el clàxon.
4 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…