Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2010

Llibreters i llibreteries

Una llibreria, per definició, és una botiga on s’hi venen llibres. De llibreries n’hi ha de moltes menes, totes elles ostenten un rètol a l’entrada i tenen sobre el taulell una caixa registradora que fa “tilín” cada vegada que un client decideix fer-se seu un dels llibres, que reposen ben arrenglerats en les ventrudes lleixes que els carreguen. Però una llibreria també és un indret de pas i d’acollida, una terra de tots, on els clients conversen, entre ells i amb els llibres, i on els llibres també parlen els uns amb els altres. Les llibreries, generalment, estan regentades per llibreters, individus que cada dia, quan es lleven, dubten. El gran dubte del llibreter és haver errat la vocació, perquè el producte que venen és el menys buscat del seu barri i han d’anar a treballar a peu quan els altres ho fan amb un cotxe nou de trinca. I és que els llibres es porten a la sang i els llibreters per molt que vulguin no poden renunciar a un codi genètic que els aboca irresolublement cap a a…

[progrés]

L’home racional s’adapta al món, l’irracional persisteix en intentar adaptar el món a si mateix. Per tant, tot progrés depèn únicament de l’irracional.” (George Bernard Shaw)

[escriure]

Només conec una mena de persones que escriguin amb facilitat: els poetes i els prosistes obscurs i complicats. La nostra llengua és de si mateixa, per altra part, una cosa tan poc treballada, que costa Déu i ajuda no escriure en vers i donar a les coses un punt d’insípida vaguetat.” (Josep Pla – Homenots, primera sèrie: Joaquim Ruyra)

Som de segona!

Girona ha viscut una temporada a segona divisió. Parlo de futbol, evidentment. Girona, entesa com a espai territorial, fa molt de temps que en molts aspectes ja hi juga, en alguns ho fa en primera, però bàsicament el seu lloc natural és la segona divisió, una divisió que no deixa de ser d’honor, perquè pitjor és ser de tercera o de quarta regional. Nosaltres som de segona, cosa que esportivament parlant encara ens costa més, sobretot amb els esports que compten, o sigui, els esports que mouen diners, els que interessen als grups especulatius que inverteixen en esport. Perquè, desenganyem-nos, avui en dia l’èxit d’un equip de futbol no depèn exclusivament de l’habilitat de l’entrenador, de la perícia dels jugadors o de l’entusiasme de l’afició, tot això és el de menys, el que realment compta és el pressupost del club, o, més ben dit, de la Societat Anònima Esportiva, o, com és el cas del Barça, dels pressupostos que mou al seu voltant. No descobriré res de nou si dic que tots els que e…

El temps de les vuvuzeles

Cada dia s’aprenen coses noves. Aquesta setmana, per exemple, he après a dir “vuvuzela”, que, més que una paraula, sembla una mosca collonera volant de boca en boca. Resulta que les vuvuzeles són com una mena de trompetes que a Sud-àfrica els aficionats al futbol fan sonar durant els 90 minuts que duren els partits i, encara més, durant els temps de descompte. El só greu de la vuvuzela recorda als brams que emeten el elefants en estampida o el de les botzines dels camioners en estat de zel. Sembla ser que, malgrat les reiterades queixes dels jugadors que acaben amb els nervis a flor de pell, dels entrenadors que es veuen incapaços de comunicar-se amb els jugadors, dels periodistes que han de bregar amb micròfons sobreescalfats i, fins i tot, d’altres espectadors delicats d’oïda, la Federació Internacional de Futbol no les prohibeix perquè les considera un element característic de la cultura futbolística sud-africana, al mateix nivell, posem per cas, que les bandes de música en les cu…

[novament la vida]

La vida és la contemplació del pas del temps i també del pas de moltes vides, vides que a vegades semblen una mateixa vida i en un mateix temps, del qual en som protagonistes i en el qual ens dissolem sense remei a cada moment.

[novament dilluns]

Avui el mirall ha resseguit amb urpes de cristall els solcs de la vida pel meu rostre i el calendari ha escopit al meu pas per anunciar-me, a la seva manera, que novament és dilluns. Papallones daurades sobrevolen el meu cap i una llum esgrogueïda retalla amb insidiosa claredat l’horitzó d’un futur on tot encara està a mig fer.

[ombres]

Ombres de diumenge sota els arbres del carrer. Ombres de diumenge entre les formigues que formiguegen, igual que formigues, a la vora del camí. Ombres de diumenge que aviat es dissoldran, lentament, en un capvespre definitiu darrere les muntanyes. Ombres de diumenge, records de dilluns.

Maleïda cultura maleïda

D’on venim? –Venim de lluny, podem acreditar un currículum de més de 2.000 anys de civilització. Hem construït ciutats i carreteres, hem alçat monestirs en les muntanyes i monuments vora el mar, hem treballat en les fàbriques, en les fargues i els tallers. Hem anat a la guerra quan la història ens ho ha exigit, hem alçat la veu quan ens hem sentit oprimits i hem mirat més enllà dels nostres confins per intentar intuir com pot arribar a ser el món, nord enllà: més noble, més lliure, més ordenat i més feliç. Qui som? –Bàsicament som una llengua i poca cosa més. No tenim unes determinades característiques racials en la sang que ens facin diferents, com els massais, els habitants de Papua-Nova Guinea o els bascos. No vivim aïllats en un territori rodejat d’oceans pels quatre costats, la nostra terra no és especialment rica en matèries primeres, els nostres agricultors no produeixen extensivament i les nostres fàbriques no són ni més ni menys que les dels països que ens envolten. Què fem?…

[el riu]

La vida és baixar per un riu: t’has de deixar portar per la corrent. Es tracta de moure els braços i les cames, d’anar en compte amb les branques més baixes dels arbres i amb les pedres que entorpeixen el curs de l’aigua. Però no has de pensar mai en remuntar riu amunt, això només ho fan segons quins peixos, perquè ho porten inscrit en la seva natura i el seu destí es tan tràgic com el nostre. El futur és el nostre objectiu, el passat és un indret on no se’ns espera.

Els traficants de la mala llet

Que no es preocupin els del sector lacti, que aquest article no va per ells. La mala llet és un producte que no té res a veure amb els iogurts, ni amb els formatges, ni amb res que es pugui trobar a la secció de refrigerats del super de la cantonada. La mala llet sorgeix de la base de l’encèfal i se segrega per diversos motius, a vegades ni tan sols requereix d’una excitació prèvia, la mala llet sorgeix d’ofici, perquè sí. Els dinosaures es van extingir, entre altres coses, precisament per no haver pogut desenvolupar el seu cervell més enllà d’aquesta glàndula primària. Però la mala llet, la de veritat, és la que produeixen les multituds. Les multituds són bàsicament productores d’aquest malestar que transcendeix en l’espai i en el temps i que acaba planant permanentment, com una mena de boira espesa, per sobre dels nostres caps. Aquesta formació nebulosa s’alimenta de mitges veritats i de mentides de tota mena, de rumors i de remors que viatgen de boca en boca i que s’acaben establi…

Un diumenge qualsevol a l’illa de la Grande Jatte

Un tarda de diumenge és com un món estrany, diferent, on no sempre hi regeixen les normes estrictes que semblen imperar durant la resta de la setmana. El sol dominical brilla amb una intensitat inexplicable i el paisatge exhibeix tota la seva gamma de colors i de formes. La meva àvia, de la resta de la setmana en deia “els dies de fener”; ella els distingia clarament dels diumenges, perquè en els calendaris els números eren sempre de color negre. Ara ja no t’en pots refiar en absolut, els dissenyadors utilitzen els colors a caprici i només saps que és diumenge quan surts al carrer i respires una mena de calma gairebé líquida, que la resta de la setmana es perd com l’aigua que raja per les escletxes d’un dipòsit esquerdat. Molt abans de la Gran Guerra, els diumenges eren un dia de glòria sota el sol. De la gent refinada emanava un perfum característic, que escampaven una mica per tot arreu, amb la mateixa habilitat dels pagesos en temps de sembra. L’art és una mena de malaltia que han p…

L’ortodòncia

A vegades les dents creixen en les boques com flors salvatges. Unes es vinclen capriciosament cap un costat, mentre les altres ho fan cap on volen. En el fons som fills de la natura, i la natura, per molt ordenada que a vegades ens sembli, generalment fa el que vol. Per a corregir aquests desordres els dentistes es van inventar uns ferregots que lentament van reordenant el caos bucal. Aquesta ferradura a la cara dóna, a qui la porta, un aspecte cavallí que tot sovint fa pena de veure. Les ciutats, construïdes a imatge i semblança dels homes, també creixen desordenadament. Els carrers de l’eixample de Girona, per exemple, semblen la dentadura d’un adolescent amb greus alteracions del teixit gingival. En un moment donat de la nostra història, un mecànic dentista força maldestre va decidir fer passar la circulació ferroviària per una mena d’ortodòncia de formigó que va deixar la cara de Girona amb una ganyota cavalluda a la cara que intentem amagar com podem, quan ens fan la foto per a …

Viure en temps de crisi

De fet la vida és una llarga crisi, no? Fins i tot néixer és un trauma; l’adolescència és una època de grans trastorns i cada dia, poc o molt, el sol fet de posar els peus a terra ens aboca a una realitat poc amigable. Cada dia pot ser el darrer de la nostra vida. Amagat en qualsevol cantonada ens espera un destí cruel, que lubrica les seves ungles amb baves monstruoses que segrega imparablement. S’ha de tenir valor per creuar el carrer, perquè la mort pot conduir el cotxe que no s’aturarà en el pas de vianants. La crisi, la que surt cada dia en els diaris és com un suplement, com una mena de regal promocional de la realitat per a fidelitzar els lectors. Ens volen vendre aquesta crisi econòmica i financera com si fos un producte mediàtic inevitable, com si fos una qüestió passatgera, un núvol de cendra, i no, la crisi la tenim entre nosaltres, la crisi som nosaltres i, el que potser encara és més aclaparador: ha vingut per a establir-se definitivament a casa nostra, com un membre més…

[oblits]

He oblidat tots els greuges, totes les impostures i gairebé tots els oblits. He llençat en un forat negre totes les nits d’insomni i els diumenges de tedi. En un calze d’or m’he begut tots els records amargs. Ara només em resta acabar d’escoltar els càntics d’enyorança i llegir tots els poemes d’amor que encara m’esperen pacientment en la lleixa de les raons per viure.

[dilluns covard]

No hi ha res pitjor que un dilluns mentider, manipulador i covard. Però avui intentaré llevar-me armat amb el valor de viure, després ja veurem... segurament serà cosa de posar-me ben cordats els pantalons, la consciència i els ulls de vidre.

Ser diumenge

Un dia m’agradaria llevar-me i que fos diumenge, que el sol m’abracés amb cordialitat i que un déu m’oferís consol sense exigir compensacions absurdes a canvi. Un dia m’agradaria llevar-me i que jo fos diumenge.

Un economista de capçalera

Sota unes celles contundents i a l’ombra d’un nas lleugerament ganxut, s’hi amaga el somriure discret d’un home, economista de naixement i santnarcisenc de vocació i de records. Amb les mans expressa en tot moment dades exorbitants, com si realment es poguessin comptar amb els dits i els seus ulls et contemplen com dos zeros enfilats en el punt de l’infinit. Cada vegada que el veig en les pàgines d’un diari penso que si la honradesa fos un problema, en Manel Serra tindria un gran problema. La seva veu sembla com si no tingués força per a imposar-se sobre d’altres, però ho acaba fent. Parla amb la humilitat dels que saben més coses de les que poden dir i s’explica amb la vehemència dels que volen convèncer i no imposar. No sé si Caixa Girona havia tingut mai un president de la seva altura moral, el que és segur és que ja no en tindrà cap altre, però això és el que té la feina d’economista i és que s’ha de saber estar a les verdes i a les madures. En Manel camina decidit pel carrer amb…

Juny

Quan ja havies arribat a pensar que el paisatge seria verd per sempre, sorgeix el groc de la palla i et crema els ulls, ajudat per la potència d’un sol que, de fet, feia setmanes que ja es preparava en silenci. És el mes de juny, el mes de la perla i el blat, de les revetlles i els dies llargs, i de la flor que floreix en una nit de solstici. Ha arribat el mes de juny, és la prova que el temps no s’atura i l’any celebrarà aviat el pas del seu equador amb petards i coets. Però les nits d’aquest mes de Juno s’encenen també amb la claror de milions d’estrelles, sobre els incomptables pobles de la plana posats per a l’ocasió l’un al costat de l’altre. Entre el rautar incansable de les granotes i els grills, i enfilades per obscurs campanars armats amb penells i parallamps, les estrelles encenen els primers desitjos de l’estiu. De nit el món es capgira i els ulls miren cap al cel, i el cel es deixa mirar amb la paciència benaurada de qui se sap etern. El mar espera amb ganes els primers esti…