Ves al contingut principal

Tr3s Qu4rts d’infinit

 El temps es mou en compartiments estancs. El mecanisme que acciona la vida de la gent no és el mateix que empeny el pas dels núvols i dels ocells. No és igual el temps que bressola les fulles dels arbres i el que remou constantment el tràfec de les ciutats. No és el mateix el temps empantanegat del silenci, que el temps enfollit del soroll. Hi ha indrets on el temps es gronxa suaument i altres on es precipita sense aturador. Quaranta anys per alguns és tota una vida i per altres no són res, és el cas del grup Tr3s Qu4rts de Banyoles.
Diumenge passat van començar el seu concert a l’Auditori de la ciutat de l’Estany parlant del temps, d’un temps sincrònic, barrejat, on tot passa simultàniament, perquè és el temps d’una pàtria que té per territori la música. Aquell temps, com el nostre, s’esgota, però mentrestant aquí els fills de puta s’engreixen. Uns fills de puta que el grup van personificar només començar l’acte en un capgròs, repartint bitllets de 500, que tenia una semblança extraordinària amb l’antic amo del Palau de la Música Catalana.
Carles Hereu i Jaume Boix són l’ànima d’aquest grup interdisciplinari que transgredeix impunement l’ordre de les preposicions, que funda països que només existeixen en la imaginació de cadascú i que canten amb l’ànima i amb el cor, perquè han descobert el secret fundacional de la modernitat: que el mitjà és el missatge. Animats per aquest ressort profund i gairebé màgic que incorporaven de sèrie molts dels músics dels anys seixanta i setanta del segle passat, el grup Tr3s Qu4rts va anar desgranant durant més d’una hora i mitja les cançons del seu repertori i alguna més d’inèdita d’un musical encara per estrenar i que porta per títol Les cançons de Perduda.
Acomboiats, entre altres, per la veu càlida de Belin Boix, ens van venir a dir amb aquest concert que el temps ho arregla tot, un temps que corre per les seves venes però que no s’estanca, un temps que els manté vius a ells i que ens fa viure a nosaltres. És un temps que neix cada dia en el mar de Santorini i que mor entre núvols de cendra més enllà de les costes d’Irlanda. És un temps que s’escola, entre els colors de l’estany de Banyoles, imitant els sons de l’infinit. El grup Tr3s Qu4rts, mereixedor de més alta glòria que l’aplaudiment de veïns i coneguts, va acabar per mitjà d’un missatge, del qual ells en fan bandera i que és un advertiment: “que el coratge no ens mati i que la covardia no ens paralitzi”.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…