Ves al contingut principal

Tr3s Qu4rts d’infinit

 El temps es mou en compartiments estancs. El mecanisme que acciona la vida de la gent no és el mateix que empeny el pas dels núvols i dels ocells. No és igual el temps que bressola les fulles dels arbres i el que remou constantment el tràfec de les ciutats. No és el mateix el temps empantanegat del silenci, que el temps enfollit del soroll. Hi ha indrets on el temps es gronxa suaument i altres on es precipita sense aturador. Quaranta anys per alguns és tota una vida i per altres no són res, és el cas del grup Tr3s Qu4rts de Banyoles.
Diumenge passat van començar el seu concert a l’Auditori de la ciutat de l’Estany parlant del temps, d’un temps sincrònic, barrejat, on tot passa simultàniament, perquè és el temps d’una pàtria que té per territori la música. Aquell temps, com el nostre, s’esgota, però mentrestant aquí els fills de puta s’engreixen. Uns fills de puta que el grup van personificar només començar l’acte en un capgròs, repartint bitllets de 500, que tenia una semblança extraordinària amb l’antic amo del Palau de la Música Catalana.
Carles Hereu i Jaume Boix són l’ànima d’aquest grup interdisciplinari que transgredeix impunement l’ordre de les preposicions, que funda països que només existeixen en la imaginació de cadascú i que canten amb l’ànima i amb el cor, perquè han descobert el secret fundacional de la modernitat: que el mitjà és el missatge. Animats per aquest ressort profund i gairebé màgic que incorporaven de sèrie molts dels músics dels anys seixanta i setanta del segle passat, el grup Tr3s Qu4rts va anar desgranant durant més d’una hora i mitja les cançons del seu repertori i alguna més d’inèdita d’un musical encara per estrenar i que porta per títol Les cançons de Perduda.
Acomboiats, entre altres, per la veu càlida de Belin Boix, ens van venir a dir amb aquest concert que el temps ho arregla tot, un temps que corre per les seves venes però que no s’estanca, un temps que els manté vius a ells i que ens fa viure a nosaltres. És un temps que neix cada dia en el mar de Santorini i que mor entre núvols de cendra més enllà de les costes d’Irlanda. És un temps que s’escola, entre els colors de l’estany de Banyoles, imitant els sons de l’infinit. El grup Tr3s Qu4rts, mereixedor de més alta glòria que l’aplaudiment de veïns i coneguts, va acabar per mitjà d’un missatge, del qual ells en fan bandera i que és un advertiment: “que el coratge no ens mati i que la covardia no ens paralitzi”.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…