Ves al contingut principal

Tr3s Qu4rts d’infinit

 El temps es mou en compartiments estancs. El mecanisme que acciona la vida de la gent no és el mateix que empeny el pas dels núvols i dels ocells. No és igual el temps que bressola les fulles dels arbres i el que remou constantment el tràfec de les ciutats. No és el mateix el temps empantanegat del silenci, que el temps enfollit del soroll. Hi ha indrets on el temps es gronxa suaument i altres on es precipita sense aturador. Quaranta anys per alguns és tota una vida i per altres no són res, és el cas del grup Tr3s Qu4rts de Banyoles.
Diumenge passat van començar el seu concert a l’Auditori de la ciutat de l’Estany parlant del temps, d’un temps sincrònic, barrejat, on tot passa simultàniament, perquè és el temps d’una pàtria que té per territori la música. Aquell temps, com el nostre, s’esgota, però mentrestant aquí els fills de puta s’engreixen. Uns fills de puta que el grup van personificar només començar l’acte en un capgròs, repartint bitllets de 500, que tenia una semblança extraordinària amb l’antic amo del Palau de la Música Catalana.
Carles Hereu i Jaume Boix són l’ànima d’aquest grup interdisciplinari que transgredeix impunement l’ordre de les preposicions, que funda països que només existeixen en la imaginació de cadascú i que canten amb l’ànima i amb el cor, perquè han descobert el secret fundacional de la modernitat: que el mitjà és el missatge. Animats per aquest ressort profund i gairebé màgic que incorporaven de sèrie molts dels músics dels anys seixanta i setanta del segle passat, el grup Tr3s Qu4rts va anar desgranant durant més d’una hora i mitja les cançons del seu repertori i alguna més d’inèdita d’un musical encara per estrenar i que porta per títol Les cançons de Perduda.
Acomboiats, entre altres, per la veu càlida de Belin Boix, ens van venir a dir amb aquest concert que el temps ho arregla tot, un temps que corre per les seves venes però que no s’estanca, un temps que els manté vius a ells i que ens fa viure a nosaltres. És un temps que neix cada dia en el mar de Santorini i que mor entre núvols de cendra més enllà de les costes d’Irlanda. És un temps que s’escola, entre els colors de l’estany de Banyoles, imitant els sons de l’infinit. El grup Tr3s Qu4rts, mereixedor de més alta glòria que l’aplaudiment de veïns i coneguts, va acabar per mitjà d’un missatge, del qual ells en fan bandera i que és un advertiment: “que el coratge no ens mati i que la covardia no ens paralitzi”.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…