Ves al contingut principal

La samarreta

 Les samarretes són un element bàsic de la modernitat, vull dir que abans la gent anava amb camisa i americana; el meu besavi anava a llaurar el seu hortet amb camisa i americana, els estudiants anaven a la universitat amb camisa i americana i els treballadors anaven a la fàbrica amb camisa i americana. Les samarretes eren una cosa que pertanyia a la intimitat de cadascú, només els paletes lluïen la samarreta, però eren samarretes “imperi”, suades i sense mànigues.
Les samarretes que coneixem ara, les t-shirt, van arribar aquí com moltes altres coses, gràcies al cinema; eren les samarretes que portava Marlon Brando a Un tranvia llamado deseo, James Dean a Rebelde sin causa, o les samarretes que exhibia esplendorosament Paul Newman. Aquella peça de vestir va esdevenir amb el temps l’uniforme de tota una generació de joves que les van utilitzar com a suport dels seus missatges, jo mateix em recordo encara enfundat en una de blanca on hi posava simplement: “Guanyem la llibertat”.
Vestir-se amb una samarreta o l’altra era un símbol de compromís amb una idea de progressisme, fins i tot l’Ovidi Montllor li dedicà una cançó que es feu famosa. En el seu cas era una samarreta vermella i portar-la en aquell moment no era cosa fàcil, la cançó acabava dient “Perquè abriga, me l’estime, 
i li pregue que mai no se’m faça vella”. Però aquest tipus de samarretes, al contrari que les altres, només es fan velles de no portar-les i justament ara alguns dels que ja fa anys que no la porten van dient que això del progressisme està tronat i caduc.
El dia en què el progressisme deixi de ser necessari serà perquè el món haurà deixat de girar. Charles Chaplin, en una època molt més difícil encara, va dir que hi hauria llibertat mentre hi hagués algú que lluités per ella. En aquests darrers dies hem vist com a Roses i a Sant Feliu de Guíxols continua essent difícil lluir la samarreta del compromís cívic pel carrer. Els enemics de la llibertat i de la democràcia ens assetgen. Amics, si això és la guerra, els que em coneixen ja es poden imaginar amb quina samarreta i en quina trinxera em trobaran.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…