Ves al contingut principal

La samarreta

 Les samarretes són un element bàsic de la modernitat, vull dir que abans la gent anava amb camisa i americana; el meu besavi anava a llaurar el seu hortet amb camisa i americana, els estudiants anaven a la universitat amb camisa i americana i els treballadors anaven a la fàbrica amb camisa i americana. Les samarretes eren una cosa que pertanyia a la intimitat de cadascú, només els paletes lluïen la samarreta, però eren samarretes “imperi”, suades i sense mànigues.
Les samarretes que coneixem ara, les t-shirt, van arribar aquí com moltes altres coses, gràcies al cinema; eren les samarretes que portava Marlon Brando a Un tranvia llamado deseo, James Dean a Rebelde sin causa, o les samarretes que exhibia esplendorosament Paul Newman. Aquella peça de vestir va esdevenir amb el temps l’uniforme de tota una generació de joves que les van utilitzar com a suport dels seus missatges, jo mateix em recordo encara enfundat en una de blanca on hi posava simplement: “Guanyem la llibertat”.
Vestir-se amb una samarreta o l’altra era un símbol de compromís amb una idea de progressisme, fins i tot l’Ovidi Montllor li dedicà una cançó que es feu famosa. En el seu cas era una samarreta vermella i portar-la en aquell moment no era cosa fàcil, la cançó acabava dient “Perquè abriga, me l’estime, 
i li pregue que mai no se’m faça vella”. Però aquest tipus de samarretes, al contrari que les altres, només es fan velles de no portar-les i justament ara alguns dels que ja fa anys que no la porten van dient que això del progressisme està tronat i caduc.
El dia en què el progressisme deixi de ser necessari serà perquè el món haurà deixat de girar. Charles Chaplin, en una època molt més difícil encara, va dir que hi hauria llibertat mentre hi hagués algú que lluités per ella. En aquests darrers dies hem vist com a Roses i a Sant Feliu de Guíxols continua essent difícil lluir la samarreta del compromís cívic pel carrer. Els enemics de la llibertat i de la democràcia ens assetgen. Amics, si això és la guerra, els que em coneixen ja es poden imaginar amb quina samarreta i en quina trinxera em trobaran.
3 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…