Ves al contingut principal

La quarta dimensió

 Viure en el present no sempre és una empresa fàcil. A vegades és més senzill instal·lar-se permanentment en el passat, com aquells joves que no acaben mai de marxar de la casa dels pares. Sigui quin sigui aquest passat sempre és més confortable que l’inestable present en el qual, a la resta, ens toca viure. Sempre és millor habitar en una casa amortitzada, que pagar les hipoteques d’una vida encara en construcció. El passat és la seguretat de la història, el present la vulgaritat d’una realitat lineal.
Els que vivim en el present ja no ens queda temps, l’hem esgotat definitivament i hem de viure el moment, de puntetes, entre un segon que passa i el següent, les broques dels rellotges són com espases que ens fan ballar amb el seu ritme endiablat. Sabem per experiència que si volem canviar el món, hem de començar canviant-nos a nosaltres mateixos, però a la vegada som conscients també que vivim en un món inestable, que va esgarrapant-nos constantment la sola de les sabates.
Els que vivim en el present hem deixat de buscar el sentit a la vida, perquè la vida ens consumeix a cada moment, això ho deixem a uns altres que tenen la fortuna d’habitar en el futur, contemplant la llum d’estrelles que encara han de néixer i olorant flors que mai han existit. El futur és un reialme en blanc, on tot és possible i on cadascú que l’habita el va moblant a la seva manera. El temps del futur és una matèria líquida, on hi suren els somnis i els desitjos, i on hi naveguen les naus d’Orió.
El passat és confortable, el present vulgar i el futur lluminós, però també hi ha una quarta dimensió, un temps que algú pot arribar a pensar que només existeix entre les pàgines dels llibres, la cadència de la música i els replecs de l’art. La quarta dimensió és un espai relatiu, i no pel fet que es reguli a través de la teoria de la relativitat, sinó perquè només té sentit si corre en paral·lel als altres tres. D’aquesta dimensió teòrica, encara no demostrada del tot, abans se’n deia política.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…