Ves al contingut principal

Ells riuen

 Al nostre país encara hi ha gent que riu i riuen amb ganes. Riuen amb sornegueria com el sacerdot Santiago Gómez Sierra, president de Caja Sur, perquè ha aconseguit passar-nos la factura de la seva nefasta gestió. Riuen l’alcaldessa Barberà i el president Camps, a mandíbula batent, perquè saben que se’n sortiran amb la seva, perquè tenen la vida assegurada. També riu Mariano Rajoy amb unes ulleres de xaranga a l’aplec del cargol, perquè a ell ja li va bé que el país vagi malament, perquè com més malament vagi, més possibilitats té de ser el proper president del govern.
També riu Fèlix Millet, gaudint en el seu jacuzzi pagat amb els diners del Palau de la Música i riu en Jordi Pujol, perquè a ell tot això del Palau li sona a música celestial, i riu l’Artur Mas per allò de “que nos quiten lo bailao” i per tot el que encara els queda per ballar. Aquí tothom riu i se’n riuen de nosaltres. Riuen perquè saben que encara hi ha jutges que estaran sempre del seu costat. Riuen perquè el temps és una batalla que tenen guanyada per endavant, perquè és un negoci pel qual han cobrat a la bestreta. Riuen perquè tot els pertany des que el món és món.
Ells riuen, però molts d’altres riuen també de les seves gracietes. Riuen els constructors que van fer els seus negocis i que ara tenen els diners molt ben guardats, riuen els que han sabut fer carrera en obscurs càrrecs polítics cobrant més que el president del govern, riuen els que han trepitjat els altres i que ara encara volen, i ho aconsegueixen, que els demanin perdó. Riuen els que els han votat i els que els continuaran votant, riuen els que els han tolerat i els que els continuaran tolerant, riuen els que diuen “a mi ja m’està bé”, riuen els que pensen “els altres que es fotin”, tots riuen sense parar. Hi ha un veritable exèrcit de riallers que van pel món parant la mà, pel davant o pel darrere, amb un somriure encarcarat a la boca. Tots riuen, perquè aquí qui no riu és que no hi toca.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…