Ves al contingut principal

El temps de les putes

 Ja fa dies que han arribat les orenetes, els camps han florit i els anticiclons comencen a passejar-se impunement sobre els suaus turons de l’Empordà. Al mercat ja es poden començar a comprar cireres a bon preu, la gent es passeja pels carrers més lleugera de roba, algú ja pensa en anar a la platja i les putes han tornat al seu lloc a peu de carretera, deixant d’aquesta manera al complet un paisatge en el qual ja han esdevingut una peça clau, perquè tothom sap que el nostre país, entre altres coses, és un país de putes.
Espanya, Catalunya i més concretament les Comarques Gironines, ja fa fa temps que tenim reconeguda aquesta etiqueta, de la mateixa manera que fa més temps encara que la Costa Brava té reconeguda l’etiqueta de paradís del turisme de borratxera, una etiqueta que a alguns ja els va bé perquè en el fons és la base del seu negoci i fins i tot d’un concepte dionisíac molt arrelat en la cultura mediterrània, però com tot s’ha de saber modular perquè sinó després passa el que passa.
En el cas de les putes, no cal utilitzar eufemismes més cultes, el problema rau en una indefinició legal, molt pròpia també del nostre país, en què per tenir contents a uns i altres, no s’acaba de prohibir ni de legalitzar el tema. Al nostre país la puteria s’exerceix en una mena de llimbs legal, en el qual campen tota mena d’individus sense escrúpols i contra el qual no hi poden lluitar les autoritats competents, en aquest cas les municipals, i al final acaben tolerant-ho i, fins i tot en alguns casos, fomentant-ho, perquè en aquests temps de crisi qualsevol ingrés en les eixutes arques dels ajuntaments és benvinguda com aigua del cel en temps de sequera.
Ja fa molt de temps que en la Declaració dels Drets Humans es va condemnar l’explotació sexual de la dona, que no es pot acceptar ni en el cas que pugui ser fruit d’una renúncia voluntària. Però arribats a aquests extrems i davant de la paràlisi mental en què ens trobem, potser ens hauríem de començar a plantejar entre tots de regular definitivament el tema de les meuques, encara que no ens agradi, perquè ara mateix aquesta regulació sembla l’única sortida real a un problema que ja fa massa temps que dura.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…