Ves al contingut principal

El temps de les putes

 Ja fa dies que han arribat les orenetes, els camps han florit i els anticiclons comencen a passejar-se impunement sobre els suaus turons de l’Empordà. Al mercat ja es poden començar a comprar cireres a bon preu, la gent es passeja pels carrers més lleugera de roba, algú ja pensa en anar a la platja i les putes han tornat al seu lloc a peu de carretera, deixant d’aquesta manera al complet un paisatge en el qual ja han esdevingut una peça clau, perquè tothom sap que el nostre país, entre altres coses, és un país de putes.
Espanya, Catalunya i més concretament les Comarques Gironines, ja fa fa temps que tenim reconeguda aquesta etiqueta, de la mateixa manera que fa més temps encara que la Costa Brava té reconeguda l’etiqueta de paradís del turisme de borratxera, una etiqueta que a alguns ja els va bé perquè en el fons és la base del seu negoci i fins i tot d’un concepte dionisíac molt arrelat en la cultura mediterrània, però com tot s’ha de saber modular perquè sinó després passa el que passa.
En el cas de les putes, no cal utilitzar eufemismes més cultes, el problema rau en una indefinició legal, molt pròpia també del nostre país, en què per tenir contents a uns i altres, no s’acaba de prohibir ni de legalitzar el tema. Al nostre país la puteria s’exerceix en una mena de llimbs legal, en el qual campen tota mena d’individus sense escrúpols i contra el qual no hi poden lluitar les autoritats competents, en aquest cas les municipals, i al final acaben tolerant-ho i, fins i tot en alguns casos, fomentant-ho, perquè en aquests temps de crisi qualsevol ingrés en les eixutes arques dels ajuntaments és benvinguda com aigua del cel en temps de sequera.
Ja fa molt de temps que en la Declaració dels Drets Humans es va condemnar l’explotació sexual de la dona, que no es pot acceptar ni en el cas que pugui ser fruit d’una renúncia voluntària. Però arribats a aquests extrems i davant de la paràlisi mental en què ens trobem, potser ens hauríem de començar a plantejar entre tots de regular definitivament el tema de les meuques, encara que no ens agradi, perquè ara mateix aquesta regulació sembla l’única sortida real a un problema que ja fa massa temps que dura.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…