Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2010

La fita

La noia dels cabells daurats camina en silenci, perquè l’home dels ulls de vidre ja ha esgotat el seu esquifit doll de paraules. Un camí flanquejat de roselles marca contundentment la fita del que han estat les seves vides: un grapat de pols entre la inutilitat del vermell.

La quarta dimensió

Viure en el present no sempre és una empresa fàcil. A vegades és més senzill instal·lar-se permanentment en el passat, com aquells joves que no acaben mai de marxar de la casa dels pares. Sigui quin sigui aquest passat sempre és més confortable que l’inestable present en el qual, a la resta, ens toca viure. Sempre és millor habitar en una casa amortitzada, que pagar les hipoteques d’una vida encara en construcció. El passat és la seguretat de la història, el present la vulgaritat d’una realitat lineal. Els que vivim en el present ja no ens queda temps, l’hem esgotat definitivament i hem de viure el moment, de puntetes, entre un segon que passa i el següent, les broques dels rellotges són com espases que ens fan ballar amb el seu ritme endiablat. Sabem per experiència que si volem canviar el món, hem de començar canviant-nos a nosaltres mateixos, però a la vegada som conscients també que vivim en un món inestable, que va esgarrapant-nos constantment la sola de les sabates. Els que vivim…

Rareses

Quina raresa: trobar música entre pètals de silenci, descobrir resquills de memòria entre els replecs de l’oblit. Quina raresa: estimar sense recances, viure sense hipoteques i morir quan et toca, després d’haver consumit la teva petita porció de vida.

Ells riuen

Al nostre país encara hi ha gent que riu i riuen amb ganes. Riuen amb sornegueria com el sacerdot Santiago Gómez Sierra, president de Caja Sur, perquè ha aconseguit passar-nos la factura de la seva nefasta gestió. Riuen l’alcaldessa Barberà i el president Camps, a mandíbula batent, perquè saben que se’n sortiran amb la seva, perquè tenen la vida assegurada. També riu Mariano Rajoy amb unes ulleres de xaranga a l’aplec del cargol, perquè a ell ja li va bé que el país vagi malament, perquè com més malament vagi, més possibilitats té de ser el proper president del govern. També riu Fèlix Millet, gaudint en el seu jacuzzi pagat amb els diners del Palau de la Música i riu en Jordi Pujol, perquè a ell tot això del Palau li sona a música celestial, i riu l’Artur Mas per allò de “que nos quiten lo bailao” i per tot el que encara els queda per ballar. Aquí tothom riu i se’n riuen de nosaltres. Riuen perquè saben que encara hi ha jutges que estaran sempre del seu costat. Riuen perquè el temp…

La vida

La vida és un artifici molt simple: cal llevar-se cada matí com si ho haguessis oblidat tot, com si res no hagués passat i el món esperés irrevocablement el teu somriure i tot encara estès per fer.

El temps de les putes

Ja fa dies que han arribat les orenetes, els camps han florit i els anticiclons comencen a passejar-se impunement sobre els suaus turons de l’Empordà. Al mercat ja es poden començar a comprar cireres a bon preu, la gent es passeja pels carrers més lleugera de roba, algú ja pensa en anar a la platja i les putes han tornat al seu lloc a peu de carretera, deixant d’aquesta manera al complet un paisatge en el qual ja han esdevingut una peça clau, perquè tothom sap que el nostre país, entre altres coses, és un país de putes. Espanya, Catalunya i més concretament les Comarques Gironines, ja fa fa temps que tenim reconeguda aquesta etiqueta, de la mateixa manera que fa més temps encara que la Costa Brava té reconeguda l’etiqueta de paradís del turisme de borratxera, una etiqueta que a alguns ja els va bé perquè en el fons és la base del seu negoci i fins i tot d’un concepte dionisíac molt arrelat en la cultura mediterrània, però com tot s’ha de saber modular perquè sinó després passa el qu…

Sí o sí

Per si algú encara no ho sabia, començaré aquest article dient que el Barça ha guanyat la lliga. O sigui, que l’equip que monopolitza absolutament el negoci del futbol al nostre país una vegada més ha tancat caixa amb beneficis i una vegada més aquella majoria silenciosa, que en el fons l’únic que vol és cridar i que s’apunta a tots els linxaments, ha pogut sortir al carrer a desfogar les seves ganes de xerinola, tocant la botzina durant unes quantes hores i cridant consignes prefabricades que igual serveixen per això com per a tot el contrari. Per si algú encara no ho sabia, cal dir que per fi aquesta setmana el president Zapatero ha aterrat en la crua realitat. Ha passat el que havia de passar, finalment la realitat s’ha ajustat al guió, un guió que, ens agradi o no, ja fa molt de temps que no l’escriuen els caps de govern, ni els caps d’estat. El guió de la història el redacten els anònims consells d’administració dels grans bancs i de les grans corporacions, i tothom ha de fer el…

La samarreta

Les samarretes són un element bàsic de la modernitat, vull dir que abans la gent anava amb camisa i americana; el meu besavi anava a llaurar el seu hortet amb camisa i americana, els estudiants anaven a la universitat amb camisa i americana i els treballadors anaven a la fàbrica amb camisa i americana. Les samarretes eren una cosa que pertanyia a la intimitat de cadascú, només els paletes lluïen la samarreta, però eren samarretes “imperi”, suades i sense mànigues. Les samarretes que coneixem ara, les t-shirt, van arribar aquí com moltes altres coses, gràcies al cinema; eren les samarretes que portava Marlon Brando a Un tranvia llamado deseo, James Dean a Rebelde sin causa, o les samarretes que exhibia esplendorosament Paul Newman. Aquella peça de vestir va esdevenir amb el temps l’uniforme de tota una generació de joves que les van utilitzar com a suport dels seus missatges, jo mateix em recordo encara enfundat en una de blanca on hi posava simplement: “Guanyem la llibertat”. Vestir-…

Tr3s Qu4rts d’infinit

El temps es mou en compartiments estancs. El mecanisme que acciona la vida de la gent no és el mateix que empeny el pas dels núvols i dels ocells. No és igual el temps que bressola les fulles dels arbres i el que remou constantment el tràfec de les ciutats. No és el mateix el temps empantanegat del silenci, que el temps enfollit del soroll. Hi ha indrets on el temps es gronxa suaument i altres on es precipita sense aturador. Quaranta anys per alguns és tota una vida i per altres no són res, és el cas del grup Tr3s Qu4rts de Banyoles. Diumenge passat van començar el seu concert a l’Auditori de la ciutat de l’Estany parlant del temps, d’un temps sincrònic, barrejat, on tot passa simultàniament, perquè és el temps d’una pàtria que té per territori la música. Aquell temps, com el nostre, s’esgota, però mentrestant aquí els fills de puta s’engreixen. Uns fills de puta que el grup van personificar només començar l’acte en un capgròs, repartint bitllets de 500, que tenia una semblança extrao…

[sempre és dilluns]

Sempre és dilluns a l’inici de totes les coses. Sempre és dilluns en la claredat d’uns ulls que miren i en la punta tremolosa d’unes mans que busquen. Sempre és dilluns en el glatir d’uns llavis que esperen i entre els cabells que bressa un vent inquiet de maig. Sempre és dilluns a l’inici de totes les coses, fins i tot de les coses que no tenen fi.

Dietaris de primavera

La primavera sempre és una època fràgil. Els dies són llargs i prims, els horitzons es tensen, el cel s’esquerda amb facilitat i allò que era un sol càlid i manyac pot convertir-se ràpidament en una pluja inconvenient o un cop de vent que t’arruga les entranyes. Serà perquè és com una mena d’adolescència del temps, però la primavera és essencialment capriciosa i voluble, no saps mai quan arriba ni quan se’n va i ens mira sempre amb l’altivesa de la joventut i la rebel·lia. Però bàsicament el que tenen de bo les primaveres és que són uns dies durant els quals ens llevem amb una sensació d’alleujament, pensant que malgrat tot el pervindre encara està per fer, que tot està embastat i en projecte i que, si no ens agrada com està quedant, encara hi som a temps de canviar-lo. Durant aquest respit de l’any els dietaris ja han començat a omplir-se de gargots, però encara queden moltes pàgines esperant en blanc, deleroses de ser escrites, d’omplir-se de paraules i de memòria. La primavera s’i…

Temps de Girona

Girona és una porció de temps emmotllada entre la terra i els núvols. És temps de vida que neix i que s’esgota, barrejat amb la llum oleaginosa de les sales dels hospitals i els fars udolants de les ambulàncies, és temps que espetega contra les llambordes i les voreres com si fos una pluja interminable. Girona és temps que regalima per les canaleres, que s’escola sense remei pels embornals i que omple d’aigua espesa un riu que desemboca en un altre riu, com si fos una metàfora de la vida o una broma de la història. Però Girona també és temps immutable, tot i que els arbres de la Devesa s’acaben corcant i la pedra de la catedral també es gasta. L’esperit d’aquest temps habita encara darrere la façana del gran temple i fa impulsar amb el seu alè misteriós el mecanisme d’un rellotge pintat i repintat sobre els murs de la venerable pedra. És l’ànima d’un cronograma que marca el temps dels gironins, el temps del seu destí mortal i de les seves il·lusions més efímeres. Sotja com un ull vigil…

Espanyes i Catalunyes

Hi ha una Espanya que no m’agrada, que no m’ha agradat mai. És la dels toros, dels funcionaris i de les mantellines negres. És l’Espanya de les castanyoles, dels finos i dels fatxes. És l’Espanya de Franco, Aznar, Fraga, Bono, Pedro J., el Bigotes, la Lola Flores i l’ABC, és una Espanya que s’embolcalla constantment amb la bandera roja i groga, que no renega dels crims del franquisme, ni d’unes tradicions atàviques arrelades en el relat d’un passat en el qual no m’hi puc sentir representat. Però hi ha també una Catalunya que no m’agrada, que no m’ha agradat mai. És una Catalunya que fa pudor de costellada i d’hòstia consagrada, de fatxes reconvertits en catalanistes de tota la vida, de Millets i de pillets. És la Catalunya de la gomina, de la xenofòbia i de la capelleta. És la Catalunya d’en Laporta, d’en Carretero i de l’Anglada, d’en Xicola i d’en Prenafeta, una Catalunya que s’embolcalla amb la senyera i amb la llengua, però que a l’hora de la veritat només pensa amb la cartera, …

Maig

Quan descabdellem el fil tortuós de tots els instants viscuts, sempre recordem amb més força els moments lluminosos, aquelles èpoques de la nostra vida en què hem viscut i ens han viscut, en què el sol brilla fonamentalment per a donar llum i les flors esclaten per excés de color, en què el món sembla girar en la direcció correcta i els camps onegen com banderes al vent. Probablement per raons com aquestes el mes de maig és l’època de l’any en què s’aglomeren la majoria dels nostres records. Els mesos de maig s’arrengleren en el nostre passat amb un matís diferent, que ens permet identificar-los al primer cop d’ull. S’assemblen a aquelles pedres que et permeten travessar el riu sense mullar-te els peus. Anem saltant de mes de maig en mes de maig, de pedra en pedra, i ens agrada pensar que a sota s’hi amaga la sorra de la història, les barricades de la història que lluny de tancar els carrers, obren camins i ens condueixen cap a un indret on algú una vegada hi va plantar un rètol on e…