Ves al contingut principal

Spainfest

De 1998 fins a finals del 2008, Espanya va viure un decenni de borratxera, de barra lliure i orgia del capitalisme. La majoria sabíem que això no podia acabar bé, que la bombolla immobiliària ens esclataria a la cara un dia o l’altre i que tots plegats en seríem responsables. De cop i volta vam passar de ser una societat de productors a ser una societat de consumidors, sense pensar que quèiem en una trampa de la qual ja no podríem sortir-ne mai més.
Uns perquè simplement pensaven que els governs successius de Felipe González no podien ser bons de cap manera pel sistema democràtic i altres perquè creien que ja era hora de repartir els beneficis d’un estat del benestar engreixat artificialment gràcies a l’ajuda de la Comunitat Europea, vam deixar alegrement el nostre futur en les mans de dos governs successius d’un José Maria Aznar de bigoti raspós i somriure de ratolí.
Però el Partit Popular si alguna cosa va arribar a demostrar durant aquesta etapa negra de la nostra història és que el paradigma que plantejava Zygmunt Bauman era cert: «El capitalisme no pot ser coherent i integre alhora; si és coherent amb els seus propis principis, sorgeixen problemes que no pot afrontar; i si intenta resoldre’ls, forçosament ha de caure en la incoherència respecte als seus fonaments». El capitalisme ha estat coherent: ha xuclat tot el que podia xuclar i ara els mateixos que ho van espatllar demanen que l’estat torni a posar les coses al seu lloc.
El capitalisme és essencialment un sistema parasitari i el Partit Popular ens ha ensenyat al llarg d’aquests anys que amb la seva conducta es demostra l’exactitud d’aquesta metàfora. Personatges com Matas, Camps, Fabra, Correa, Zaplana o Álvarez-Cascos, quedaran per sempre gravats en l’inconscient d’una època que ens ha tocat viure i en la qual tots ells van poder actuar amb total impunitat. Hauríem d’anar penjant els seus retrats en una espècie de galeria de monstres, més que res per evitar-nos sorpreses en el futur.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…