Ves al contingut principal

Spainfest

De 1998 fins a finals del 2008, Espanya va viure un decenni de borratxera, de barra lliure i orgia del capitalisme. La majoria sabíem que això no podia acabar bé, que la bombolla immobiliària ens esclataria a la cara un dia o l’altre i que tots plegats en seríem responsables. De cop i volta vam passar de ser una societat de productors a ser una societat de consumidors, sense pensar que quèiem en una trampa de la qual ja no podríem sortir-ne mai més.
Uns perquè simplement pensaven que els governs successius de Felipe González no podien ser bons de cap manera pel sistema democràtic i altres perquè creien que ja era hora de repartir els beneficis d’un estat del benestar engreixat artificialment gràcies a l’ajuda de la Comunitat Europea, vam deixar alegrement el nostre futur en les mans de dos governs successius d’un José Maria Aznar de bigoti raspós i somriure de ratolí.
Però el Partit Popular si alguna cosa va arribar a demostrar durant aquesta etapa negra de la nostra història és que el paradigma que plantejava Zygmunt Bauman era cert: «El capitalisme no pot ser coherent i integre alhora; si és coherent amb els seus propis principis, sorgeixen problemes que no pot afrontar; i si intenta resoldre’ls, forçosament ha de caure en la incoherència respecte als seus fonaments». El capitalisme ha estat coherent: ha xuclat tot el que podia xuclar i ara els mateixos que ho van espatllar demanen que l’estat torni a posar les coses al seu lloc.
El capitalisme és essencialment un sistema parasitari i el Partit Popular ens ha ensenyat al llarg d’aquests anys que amb la seva conducta es demostra l’exactitud d’aquesta metàfora. Personatges com Matas, Camps, Fabra, Correa, Zaplana o Álvarez-Cascos, quedaran per sempre gravats en l’inconscient d’una època que ens ha tocat viure i en la qual tots ells van poder actuar amb total impunitat. Hauríem d’anar penjant els seus retrats en una espècie de galeria de monstres, més que res per evitar-nos sorpreses en el futur.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…