Ves al contingut principal

Sota les cendres

 Els volcans més que una força de la natura, són la natura mateixa que es manifesta amb franquesa, tal com és. Aquest món té les entranyes que té i a vegades ens costa d’acceptar-ho. La bèstia dorm silenciosament sota els prats verds on hi pasturen pacífics xaiets, sota les ciutats alegres dels homes i entre el tou de neus blanques que coronen muntanyes que semblen immutables. Stanislaw Jerzy Lec, incansable fabricant d’aforismes polac, deia que la bèstia no travessa fronteres, perquè allà on posa els seu peus es troba ja en el seu territori.
Qui ens ho havia de dir que un dia acabaríem sota les cendres d’un volcà islandès de nom impronunciable. Ni en les més extremes ficcions de Jules Verne hi entraria la possibilitat de quedar col·lapsats per un núvol de cendra sorgit del ventre de la terra, probablement perquè ningú podria haver-se imaginat fa 150 anys el paper importantíssim del tràfic aeri en l’economia dels països desenvolupats, o simplement perquè ningú mai preveu les coses més normals, les que van lligades al caràcter capriciós de la natura.
El més normal és que els avions no volin, de fet estan dissenyats per a desafiar les lleis de la gravetat i ho fan només amb molta dificultat, utilitzant grans i pesats motors que consumeixen un devessall de combustible. Al costat d’un ànec de coll verd o d’un simple pardalet, els avions semblen grans monstres pesats i inútils, sobretot quan els immobilitza la por, les mateixes pors que paralitzen als homes quan han d’enfrontar-se amb l’inconegut o amb ells mateixos.
Al llarg de tota la història de la humanitat sempre hem girat els nostres ulls angoixats cap al cel, perquè els déus hi habiten amb tota la seva parafernàlia, entre núvols de glòria i d’esplendor. Els que es volen consolar del nostre destí tràgic, s’imaginen que un dia emprendran aquest camí definitiu cap a les altures per fer costat al seu déu de preferència, llàstima que, tal com també ens recordava l’amic Stanislaw, sempre hi haurem d’anar en cotxe fúnebre i no pas com a conductors sinó com a silenciosos i freds passatgers.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…

Oratori dels absents

«Totes les misèries dels homes provenen de l’esperança.» Albert Camus
La condició humana és una remor constant de peus que trepitgen damunt les voreres, és un feix de veus que s’alcen com si fossin espirals d’aire calent. La condició humana són mirades i sospirs, anhels i retrets, mans que s’obren i que cerquen el contacte amb altres mans. La condició humana arrela en somnis de migdies ardents i de nits solcades per grans llunes blanques. La condició humana és el resultat de sumar records i esperances, recances i certeses, mitges veritats i mentides a mitges. Diuen que només has de creure en tu mateix, que tot és una conxorxa per revocar el teu reialme, i que el món, més enllà de l’horitzó, vessa les seves aigües oceàniques en el no-res. Ens ensopim en llargues i tedioses tardes, escoltant les històries d’uns i dels altres, mentre el planeta segueix girant misteriosament al voltant d’un astre llunyà que tenyeix de capvespres el cel de les nostres vides.  Som tot això, vivim vides menudes …