Ves al contingut principal

Sota les cendres

 Els volcans més que una força de la natura, són la natura mateixa que es manifesta amb franquesa, tal com és. Aquest món té les entranyes que té i a vegades ens costa d’acceptar-ho. La bèstia dorm silenciosament sota els prats verds on hi pasturen pacífics xaiets, sota les ciutats alegres dels homes i entre el tou de neus blanques que coronen muntanyes que semblen immutables. Stanislaw Jerzy Lec, incansable fabricant d’aforismes polac, deia que la bèstia no travessa fronteres, perquè allà on posa els seu peus es troba ja en el seu territori.
Qui ens ho havia de dir que un dia acabaríem sota les cendres d’un volcà islandès de nom impronunciable. Ni en les més extremes ficcions de Jules Verne hi entraria la possibilitat de quedar col·lapsats per un núvol de cendra sorgit del ventre de la terra, probablement perquè ningú podria haver-se imaginat fa 150 anys el paper importantíssim del tràfic aeri en l’economia dels països desenvolupats, o simplement perquè ningú mai preveu les coses més normals, les que van lligades al caràcter capriciós de la natura.
El més normal és que els avions no volin, de fet estan dissenyats per a desafiar les lleis de la gravetat i ho fan només amb molta dificultat, utilitzant grans i pesats motors que consumeixen un devessall de combustible. Al costat d’un ànec de coll verd o d’un simple pardalet, els avions semblen grans monstres pesats i inútils, sobretot quan els immobilitza la por, les mateixes pors que paralitzen als homes quan han d’enfrontar-se amb l’inconegut o amb ells mateixos.
Al llarg de tota la història de la humanitat sempre hem girat els nostres ulls angoixats cap al cel, perquè els déus hi habiten amb tota la seva parafernàlia, entre núvols de glòria i d’esplendor. Els que es volen consolar del nostre destí tràgic, s’imaginen que un dia emprendran aquest camí definitiu cap a les altures per fer costat al seu déu de preferència, llàstima que, tal com també ens recordava l’amic Stanislaw, sempre hi haurem d’anar en cotxe fúnebre i no pas com a conductors sinó com a silenciosos i freds passatgers.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…