Ves al contingut principal

Sota les cendres

 Els volcans més que una força de la natura, són la natura mateixa que es manifesta amb franquesa, tal com és. Aquest món té les entranyes que té i a vegades ens costa d’acceptar-ho. La bèstia dorm silenciosament sota els prats verds on hi pasturen pacífics xaiets, sota les ciutats alegres dels homes i entre el tou de neus blanques que coronen muntanyes que semblen immutables. Stanislaw Jerzy Lec, incansable fabricant d’aforismes polac, deia que la bèstia no travessa fronteres, perquè allà on posa els seu peus es troba ja en el seu territori.
Qui ens ho havia de dir que un dia acabaríem sota les cendres d’un volcà islandès de nom impronunciable. Ni en les més extremes ficcions de Jules Verne hi entraria la possibilitat de quedar col·lapsats per un núvol de cendra sorgit del ventre de la terra, probablement perquè ningú podria haver-se imaginat fa 150 anys el paper importantíssim del tràfic aeri en l’economia dels països desenvolupats, o simplement perquè ningú mai preveu les coses més normals, les que van lligades al caràcter capriciós de la natura.
El més normal és que els avions no volin, de fet estan dissenyats per a desafiar les lleis de la gravetat i ho fan només amb molta dificultat, utilitzant grans i pesats motors que consumeixen un devessall de combustible. Al costat d’un ànec de coll verd o d’un simple pardalet, els avions semblen grans monstres pesats i inútils, sobretot quan els immobilitza la por, les mateixes pors que paralitzen als homes quan han d’enfrontar-se amb l’inconegut o amb ells mateixos.
Al llarg de tota la història de la humanitat sempre hem girat els nostres ulls angoixats cap al cel, perquè els déus hi habiten amb tota la seva parafernàlia, entre núvols de glòria i d’esplendor. Els que es volen consolar del nostre destí tràgic, s’imaginen que un dia emprendran aquest camí definitiu cap a les altures per fer costat al seu déu de preferència, llàstima que, tal com també ens recordava l’amic Stanislaw, sempre hi haurem d’anar en cotxe fúnebre i no pas com a conductors sinó com a silenciosos i freds passatgers.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…