Ves al contingut principal

Resurrecció? No gràcies!

 Demà serà Pasqua de Resurrecció, jornada d’ous, de mones i de caramelles, el dia en què en la tradició catòlica se celebra la tornada a la vida de Jesucrist tres dies després de morir a la creu, un fet en el qual es basa tot el dogma central del cristianisme. Aquesta creença en la resurrecció de la carn reforça la figura de Jesús com a criatura divina i és la festa més important d’una religió que es basa en el culte a la mort del seu fundador.
És paradoxal que, dos mil anys després d’aquesta miraculosa resurrecció, ens ha tocat viure en un època on el que realment costa és morir-se. Morir cada vegada se’ns planteja com un procés més llarg i dolorós, tant pels que en són protagonistes com per la gent del seu entorn. Morir-se en el moment adequat ha arribat a ser un esforç que no tothom es pot permetre. La mort ha esdevingut un fet burocràtic cada vegada més complicat, que fins i tot arriba a estar penat en segons quins casos.
Si els humans sempre ens hem revoltat contra la mort és perquè perduren en el nostre inconscient col·lectiu èpoques passades en les quals la vida valia molt poc, i l’esperança d’arribar a vell era poca cosa més que una utopia i, per tant, la mort se’ns apareixia com un esdeveniment molt més tràgic del que realment és avui en dia. De fet hem arribat a un punt en què davant la notícia de la mort d’un familiar d’avançada edat, moltes vegades estem més temptats a donar l’enhorabona que el condol.
Si ja de per si viure és prou complicat, morir-se encara ho és més. Per tot això aquesta festa que celebrem ha esdevingut una de les més anacròniques del calendari religiós. Perquè qui és el que avui en dia desitjaria ressuscitar? Si realment existís aquesta possibilitat, el planeta on vivim segur que no seria un indret millor on viure, perquè morir és part consubstancial de la vida. Per tant: resurrecció? No gràcies! El que volem és poder morir amb dignitat.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…