Ves al contingut principal

Resurrecció? No gràcies!

 Demà serà Pasqua de Resurrecció, jornada d’ous, de mones i de caramelles, el dia en què en la tradició catòlica se celebra la tornada a la vida de Jesucrist tres dies després de morir a la creu, un fet en el qual es basa tot el dogma central del cristianisme. Aquesta creença en la resurrecció de la carn reforça la figura de Jesús com a criatura divina i és la festa més important d’una religió que es basa en el culte a la mort del seu fundador.
És paradoxal que, dos mil anys després d’aquesta miraculosa resurrecció, ens ha tocat viure en un època on el que realment costa és morir-se. Morir cada vegada se’ns planteja com un procés més llarg i dolorós, tant pels que en són protagonistes com per la gent del seu entorn. Morir-se en el moment adequat ha arribat a ser un esforç que no tothom es pot permetre. La mort ha esdevingut un fet burocràtic cada vegada més complicat, que fins i tot arriba a estar penat en segons quins casos.
Si els humans sempre ens hem revoltat contra la mort és perquè perduren en el nostre inconscient col·lectiu èpoques passades en les quals la vida valia molt poc, i l’esperança d’arribar a vell era poca cosa més que una utopia i, per tant, la mort se’ns apareixia com un esdeveniment molt més tràgic del que realment és avui en dia. De fet hem arribat a un punt en què davant la notícia de la mort d’un familiar d’avançada edat, moltes vegades estem més temptats a donar l’enhorabona que el condol.
Si ja de per si viure és prou complicat, morir-se encara ho és més. Per tot això aquesta festa que celebrem ha esdevingut una de les més anacròniques del calendari religiós. Perquè qui és el que avui en dia desitjaria ressuscitar? Si realment existís aquesta possibilitat, el planeta on vivim segur que no seria un indret millor on viure, perquè morir és part consubstancial de la vida. Per tant: resurrecció? No gràcies! El que volem és poder morir amb dignitat.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…