Ves al contingut principal

Poemes del món a Cassà

 A vegades pensem que la riquesa cultural de la humanitat és una cosa que ens queda molt lluny. Les planúries d’Àfrica les veiem en els suplements acolorits dels dominicals, les muntanyes d’Amèrica del Sud en els documentals del National Geographic, els grans rius de Rússia els resseguim en els atles il·lustrats i les meravelles del Marroc les contemplem en els fulletons de viatges organitzats del Corte Inglés. Ens pensem que tot queda molt lluny i resulta que el món el tenim a casa.
Ja fa anys que pels volts del mes d’abril el Consorci per a la Normalització Lingüística ve organitzant, sota el títol de Poemes del món, uns actes en els quals hi intervenen alumnes de català, vinguts dels seus respectius països per a treballar a casa nostra. Tal és el cas del que es va organitzar a Cassà de la Selva i al qual vaig tenir el goig d’assistir el dia de Sant Jordi, des de la darrera fila d’una sala abarrotada amb gent de tota mena, per a escoltar com es recitaven poemes en la llengua de cadascú.
A Cassà de la Selva hi conviuen ucraïnesos amb xilens, polacs amb gambians, marroquins amb moldaus i la majoria han vingut aquí amb poca cosa, han arribat buscant allò que en el seu país no tenen i nosaltres sí, una cosa tan simple com un futur per a compartir. Han vingut amb poca cosa, però han portat amb ells una llengua i una cultura de la qual se senten tan orgullosos com nosaltres de la nostra. Potser seran cultures amb un futur incert, però amb un gran passat i, sobretot, són la llengua dels seus pares.
Entre els murs de la Sala Galà van ressonar per uns moments tots aquests accents, totes aquestes paraules, totes les maneres possibles de dir “amor” en un moment donat a Cassà de la Selva. La gent que organitza aquests actes, ho fan més enllà del seu deure professional, ho fan perquè creuen que un país, com és Catalunya en l’actualitat, només es pot construir sumant voluntats, les voluntats dels d’aquí de sempre i dels que han vingut per a quedar-se, perquè només d’aquesta manera podrem també continuar conjugant tots els verbs en futur.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…