Ves al contingut principal

Nació i nacionalisme

(Ja em perdonareu, avui repeteixo el meu article del 12 de desembre de 2009)


Nació és un sinònim de poble, però considerat sempre des d’un punt de vista polític. Una nació no és una raça, ni una ètnia, ni una llengua, ni una religió. Tal com ja va veure en el seu moment Ernest Renan, una nació es fonamenta en la memòria i en una voluntat col·lectiva. Renan, que va reflexionar profundament sobre aquest concepte, afegia: “En la memòria històrica de les nacions pesen més les derrotes que les victòries, perquè aquelles imposen deures i les guien cap a l’esforç comú”. Qui millor que els catalans, que celebrem la nostra festa nacional el dia d’una derrota, podem entendre aquesta afirmació?
El patriotisme és l’amor envers els seus, el nacionalisme és l’odi envers els altres”, això ho escrivia Romain Gary, un novel·lista francès nascut a Lituània, i, mal ens pesi als catalans, crec que és una definició força encertada del terme. Nacionalisme és erigir la nació com un absolut i si la nació és un absolut ja no depèn del poble sinó que és el poble que depèn d’ella, per tant el nacionalisme sempre és fonamentalment antidemocràtic i, a la curta o la llarga, xenòfob perquè tots aquells que no formen part de la nació tampoc poden formar part de l’absolut.
Evidentment aquest absolut no es pot compartir amb ningú, ni tan sols des d’un punt de vista teòric. Al contrari que el catalanisme polític, que creia en el federalisme, el nacionalisme vol la independència perquè només a través d’un estat propi pot desenvolupar el seu potencial ideològic. Condorcet, en el seu discurs sobre les convencions nacionals, advertia que “Els amics de la veritat són aquells que la cerquen i no els que es vanten d’haver-la trobat”. El problema dels nacionalistes és que han trobat una veritat i la guarden gelosament.
Demà aquests nacionalistes ens demanaran que ens pronunciem sobre la independència, no se sap ben bé de què ni de qui, perquè no ens deixen clar si estem parlant de la independència de Catalunya o dels Països Catalans, ni ens expliquen cap projecte de país, ni de societat, que sigui realment diferent de l’actual. Sento dir-ho, però, almenys per aquesta vegada no tindran el meu vot, perquè seria tant com deixar el meu destí en les seves mans. Una nació, la meva nació, és un concepte massa important com per deixar-lo ens mans dels nacionalistes.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…