Ves al contingut principal

Nació i nacionalisme

(Ja em perdonareu, avui repeteixo el meu article del 12 de desembre de 2009)


Nació és un sinònim de poble, però considerat sempre des d’un punt de vista polític. Una nació no és una raça, ni una ètnia, ni una llengua, ni una religió. Tal com ja va veure en el seu moment Ernest Renan, una nació es fonamenta en la memòria i en una voluntat col·lectiva. Renan, que va reflexionar profundament sobre aquest concepte, afegia: “En la memòria històrica de les nacions pesen més les derrotes que les victòries, perquè aquelles imposen deures i les guien cap a l’esforç comú”. Qui millor que els catalans, que celebrem la nostra festa nacional el dia d’una derrota, podem entendre aquesta afirmació?
El patriotisme és l’amor envers els seus, el nacionalisme és l’odi envers els altres”, això ho escrivia Romain Gary, un novel·lista francès nascut a Lituània, i, mal ens pesi als catalans, crec que és una definició força encertada del terme. Nacionalisme és erigir la nació com un absolut i si la nació és un absolut ja no depèn del poble sinó que és el poble que depèn d’ella, per tant el nacionalisme sempre és fonamentalment antidemocràtic i, a la curta o la llarga, xenòfob perquè tots aquells que no formen part de la nació tampoc poden formar part de l’absolut.
Evidentment aquest absolut no es pot compartir amb ningú, ni tan sols des d’un punt de vista teòric. Al contrari que el catalanisme polític, que creia en el federalisme, el nacionalisme vol la independència perquè només a través d’un estat propi pot desenvolupar el seu potencial ideològic. Condorcet, en el seu discurs sobre les convencions nacionals, advertia que “Els amics de la veritat són aquells que la cerquen i no els que es vanten d’haver-la trobat”. El problema dels nacionalistes és que han trobat una veritat i la guarden gelosament.
Demà aquests nacionalistes ens demanaran que ens pronunciem sobre la independència, no se sap ben bé de què ni de qui, perquè no ens deixen clar si estem parlant de la independència de Catalunya o dels Països Catalans, ni ens expliquen cap projecte de país, ni de societat, que sigui realment diferent de l’actual. Sento dir-ho, però, almenys per aquesta vegada no tindran el meu vot, perquè seria tant com deixar el meu destí en les seves mans. Una nació, la meva nació, és un concepte massa important com per deixar-lo ens mans dels nacionalistes.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…