Ves al contingut principal

L’ascensor social

 Quan en la teva vida és important el fet de llegir, tard o d’hora arriba un dia en què les novetats ja no ho són tot i et comencen a venir ganes de rellegir llibres que per alguna raó havien quedat flotant pel teu cap i que vols recuperar amb el mateix afany del caçador de papallones que vol aprofundir en la seva col·lecció, intentant agafar exemplars de la mateixa espècie per a comparar-ne les diferències.
Jo mateix, aquest any, he volgut tornar a un dels meus “clàssics” (en aquest cas ho poso entre cometes i vosaltres afegiu-hi les que vulgueu), es tracta de “La caída de París”, un llibre de Herbert Lottman on es relata el final sobtat de la drôle de guerre, o sigui la invasió de França per part de l’exèrcit nazi durant el mes de maig i juny de 1940. Allò que Winston Churchill va definir en un dels seus gloriosos discursos amb allò de: «No és el principi del final, sinó només el final del principi».
Durant els dies anteriors a l’inici de l’ofensiva alemanya les alarmes aèries se succeïen sobre la capital de França i els parisencs, habituats a veure com els avions passaven de llarg, sortien als balcons i a les finestres de les cases per poder contemplar l’escena dels combats aeris sobre els bulevards i les grans avingudes. Lottman relata com els pijames dels badocs variaven en funció del pis que ocupaven; en una època on els ascensors encara eren rars, els habitants dels pisos baixos sempre lluïen millor que els pobres dels pisos alts.
Després de la guerra, l’aparició massiva dels ascensors va fer canviar radicalment el panorama i les diferències socials es van començar a repartir no en funció del nivell sobre l’altura del carrer que s’ocupava, sinó més aviat en funció de l’eix centre-perifèria. El progrés en aquest cas va fer variar tota l’estructura social de la societat francesa, relegant a les classes més desafavorides cap a les banlieues, on anys més tard va començar a bullir l’olla del que avui és un greu problema del qual no se’n albira ni el principi del final, ni el final del principi.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…