Ves al contingut principal

L’ascensor social

 Quan en la teva vida és important el fet de llegir, tard o d’hora arriba un dia en què les novetats ja no ho són tot i et comencen a venir ganes de rellegir llibres que per alguna raó havien quedat flotant pel teu cap i que vols recuperar amb el mateix afany del caçador de papallones que vol aprofundir en la seva col·lecció, intentant agafar exemplars de la mateixa espècie per a comparar-ne les diferències.
Jo mateix, aquest any, he volgut tornar a un dels meus “clàssics” (en aquest cas ho poso entre cometes i vosaltres afegiu-hi les que vulgueu), es tracta de “La caída de París”, un llibre de Herbert Lottman on es relata el final sobtat de la drôle de guerre, o sigui la invasió de França per part de l’exèrcit nazi durant el mes de maig i juny de 1940. Allò que Winston Churchill va definir en un dels seus gloriosos discursos amb allò de: «No és el principi del final, sinó només el final del principi».
Durant els dies anteriors a l’inici de l’ofensiva alemanya les alarmes aèries se succeïen sobre la capital de França i els parisencs, habituats a veure com els avions passaven de llarg, sortien als balcons i a les finestres de les cases per poder contemplar l’escena dels combats aeris sobre els bulevards i les grans avingudes. Lottman relata com els pijames dels badocs variaven en funció del pis que ocupaven; en una època on els ascensors encara eren rars, els habitants dels pisos baixos sempre lluïen millor que els pobres dels pisos alts.
Després de la guerra, l’aparició massiva dels ascensors va fer canviar radicalment el panorama i les diferències socials es van començar a repartir no en funció del nivell sobre l’altura del carrer que s’ocupava, sinó més aviat en funció de l’eix centre-perifèria. El progrés en aquest cas va fer variar tota l’estructura social de la societat francesa, relegant a les classes més desafavorides cap a les banlieues, on anys més tard va començar a bullir l’olla del que avui és un greu problema del qual no se’n albira ni el principi del final, ni el final del principi.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…