Ves al contingut principal

L’ascensor social

 Quan en la teva vida és important el fet de llegir, tard o d’hora arriba un dia en què les novetats ja no ho són tot i et comencen a venir ganes de rellegir llibres que per alguna raó havien quedat flotant pel teu cap i que vols recuperar amb el mateix afany del caçador de papallones que vol aprofundir en la seva col·lecció, intentant agafar exemplars de la mateixa espècie per a comparar-ne les diferències.
Jo mateix, aquest any, he volgut tornar a un dels meus “clàssics” (en aquest cas ho poso entre cometes i vosaltres afegiu-hi les que vulgueu), es tracta de “La caída de París”, un llibre de Herbert Lottman on es relata el final sobtat de la drôle de guerre, o sigui la invasió de França per part de l’exèrcit nazi durant el mes de maig i juny de 1940. Allò que Winston Churchill va definir en un dels seus gloriosos discursos amb allò de: «No és el principi del final, sinó només el final del principi».
Durant els dies anteriors a l’inici de l’ofensiva alemanya les alarmes aèries se succeïen sobre la capital de França i els parisencs, habituats a veure com els avions passaven de llarg, sortien als balcons i a les finestres de les cases per poder contemplar l’escena dels combats aeris sobre els bulevards i les grans avingudes. Lottman relata com els pijames dels badocs variaven en funció del pis que ocupaven; en una època on els ascensors encara eren rars, els habitants dels pisos baixos sempre lluïen millor que els pobres dels pisos alts.
Després de la guerra, l’aparició massiva dels ascensors va fer canviar radicalment el panorama i les diferències socials es van començar a repartir no en funció del nivell sobre l’altura del carrer que s’ocupava, sinó més aviat en funció de l’eix centre-perifèria. El progrés en aquest cas va fer variar tota l’estructura social de la societat francesa, relegant a les classes més desafavorides cap a les banlieues, on anys més tard va començar a bullir l’olla del que avui és un greu problema del qual no se’n albira ni el principi del final, ni el final del principi.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…