Ves al contingut principal

La República

 El passat és un país estrany, on a vegades hi floreixen flors perdurables. Hi ha dates que queden, malgrat tot, i que sorgeixen periòdicament entre els altres números més burocràtics del calendari. Són dies que brillen amb color propi, perquè l’status quo dominant no ha permès ressaltar-los amb el vermell de les festes de guardar. El 14 d’abril és una d’aquestes jornades lluminoses que celebrem tots els que encara creiem en el progrés de la raça humana, en la justícia i la llibertat.
El 14 d’abril de 1931, dos dies després d’unes eleccions municipals en les quals guanyaren les forces republicanes, a Madrid, i també a Barcelona, es proclamà la república. Fou un jorn d’alegria general, durant el qual s’enarboraren les banderes dels principis fonamentals sobre els quals altres països d’Europa i d’Amèrica havien començat ja feia molt de temps a construir el fonaments del món modern. S’hi arribava tard, però amb entusiasme es podria anar més lluny encara.
Després de setanta-nou anys ja han desaparegut gairebé tots els protagonistes d’aquells fets i molts dels simples testimonis també. Queden encara, això sí, alguns dels que van viure la gran tragèdia de la guerra civil posterior, de la qual en foren responsables –no ho oblidem– els elements reaccionaris que sempre havien dominat el nostre país i que encara ara, com una rèmora endèmica, continuen pul·lulant lliurement entre els estaments judicials, eclesials i polítics.
Però, igual que el temps, la història és imparable i arribarà novament la república, perquè una democràcia no es pot entendre de cap altra manera. El poder ens ha de pertànyer a tots i s’ha d’exercir en benefici de tothom. Hem de reconèixer que actualment vivim en una situació de democràcia de fet, però la democràcia, per a un republicà, és el mínim denominador comú i la república el màxim desitjable, per tant segur que tots els que ens sentim republicans continuarem lluitant per assolir-ho.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…