Ves al contingut principal

La República

 El passat és un país estrany, on a vegades hi floreixen flors perdurables. Hi ha dates que queden, malgrat tot, i que sorgeixen periòdicament entre els altres números més burocràtics del calendari. Són dies que brillen amb color propi, perquè l’status quo dominant no ha permès ressaltar-los amb el vermell de les festes de guardar. El 14 d’abril és una d’aquestes jornades lluminoses que celebrem tots els que encara creiem en el progrés de la raça humana, en la justícia i la llibertat.
El 14 d’abril de 1931, dos dies després d’unes eleccions municipals en les quals guanyaren les forces republicanes, a Madrid, i també a Barcelona, es proclamà la república. Fou un jorn d’alegria general, durant el qual s’enarboraren les banderes dels principis fonamentals sobre els quals altres països d’Europa i d’Amèrica havien començat ja feia molt de temps a construir el fonaments del món modern. S’hi arribava tard, però amb entusiasme es podria anar més lluny encara.
Després de setanta-nou anys ja han desaparegut gairebé tots els protagonistes d’aquells fets i molts dels simples testimonis també. Queden encara, això sí, alguns dels que van viure la gran tragèdia de la guerra civil posterior, de la qual en foren responsables –no ho oblidem– els elements reaccionaris que sempre havien dominat el nostre país i que encara ara, com una rèmora endèmica, continuen pul·lulant lliurement entre els estaments judicials, eclesials i polítics.
Però, igual que el temps, la història és imparable i arribarà novament la república, perquè una democràcia no es pot entendre de cap altra manera. El poder ens ha de pertànyer a tots i s’ha d’exercir en benefici de tothom. Hem de reconèixer que actualment vivim en una situació de democràcia de fet, però la democràcia, per a un republicà, és el mínim denominador comú i la república el màxim desitjable, per tant segur que tots els que ens sentim republicans continuarem lluitant per assolir-ho.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…