Ves al contingut principal

Els buròcrates del temps

No sé si recordaran un personatge de còmic producte de la imaginació creativa d’un argentí anomenat Joaquín Salvador Lavado, que fou molt popular als anys 70 del segle passat. Mafalda era una nena que es passejava impunement per la consciència de l’època, fent allò que saben fer molt bé les criatures des de la seva benaurada ingenuïtat: deixar anar sentències que van quedar impreses indeleblement en el nostre record. La Mafalda, aquella Mafalda d’en Quino, afirmava, entre altres coses, que el calendari és la burocràcia del temps.
I, efectivament, el calendari és una burocràcia que ens assenyala uns dies en negre i uns altres en vermell, però la vida real és una cosa molt diferent. Hi ha dies en vermell que en realitat són molt negres, posem per exemple l’11 de setembre, i dies en negre que per nosaltres seran sempre en vermell, com és el cas de la diada de Sant Jordi. Però també hi ha una altra mena de buròcrates del temps, són aquells que han estudiat la carrera d’història a la facultat i exerceixen una mena de magistratura des d’un pedestal, com si fossin els sacerdots d’una religió i el coneixement de la qual només es limités a uns pocs escollits.
William Shakespeare deia una cosa que es podria aplicar a la història de la humanitat: “La vida és un conte narrat per un idiota, ple de soroll i de fúria, i que no significa res”. No sé en quina part de la cita de Shakespeare alguns professionals de la història s’hi senten més identificats, però a vegades, als més comuns dels mortals, ens sembla que alguns historiadors estan més preocupats per escriure el seu currículum acadèmic que per fer conèixer i divulgar un coneixement que és patrimoni de tothom.
Sempre s’ha dit que els vencedors són els que escriuen la història, però això no és ja ben bé així, si més no de la guerra civil ençà. Els vencedors, si són vencedors, és precisament perquè saben escriure la història, no n’hi ha prou en vèncer, tal com va dir Unamuno, també s’ha de convèncer. I per convèncer s’ha de saber argumentar i sobretot s’ha de saber explicar. La història no existeix en si mateixa, el passat es dilueix en el temps i el que queda és només el relat que alguns en fan i gràcies al qual en tenim consciència.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…