Ves al contingut principal

Els buròcrates del temps

No sé si recordaran un personatge de còmic producte de la imaginació creativa d’un argentí anomenat Joaquín Salvador Lavado, que fou molt popular als anys 70 del segle passat. Mafalda era una nena que es passejava impunement per la consciència de l’època, fent allò que saben fer molt bé les criatures des de la seva benaurada ingenuïtat: deixar anar sentències que van quedar impreses indeleblement en el nostre record. La Mafalda, aquella Mafalda d’en Quino, afirmava, entre altres coses, que el calendari és la burocràcia del temps.
I, efectivament, el calendari és una burocràcia que ens assenyala uns dies en negre i uns altres en vermell, però la vida real és una cosa molt diferent. Hi ha dies en vermell que en realitat són molt negres, posem per exemple l’11 de setembre, i dies en negre que per nosaltres seran sempre en vermell, com és el cas de la diada de Sant Jordi. Però també hi ha una altra mena de buròcrates del temps, són aquells que han estudiat la carrera d’història a la facultat i exerceixen una mena de magistratura des d’un pedestal, com si fossin els sacerdots d’una religió i el coneixement de la qual només es limités a uns pocs escollits.
William Shakespeare deia una cosa que es podria aplicar a la història de la humanitat: “La vida és un conte narrat per un idiota, ple de soroll i de fúria, i que no significa res”. No sé en quina part de la cita de Shakespeare alguns professionals de la història s’hi senten més identificats, però a vegades, als més comuns dels mortals, ens sembla que alguns historiadors estan més preocupats per escriure el seu currículum acadèmic que per fer conèixer i divulgar un coneixement que és patrimoni de tothom.
Sempre s’ha dit que els vencedors són els que escriuen la història, però això no és ja ben bé així, si més no de la guerra civil ençà. Els vencedors, si són vencedors, és precisament perquè saben escriure la història, no n’hi ha prou en vèncer, tal com va dir Unamuno, també s’ha de convèncer. I per convèncer s’ha de saber argumentar i sobretot s’ha de saber explicar. La història no existeix en si mateixa, el passat es dilueix en el temps i el que queda és només el relat que alguns en fan i gràcies al qual en tenim consciència.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…