Ves al contingut principal

El final feliç

La felicitat sempre ha estat renyida amb la realitat, són dos conceptes que només es troben durant uns breus instants, quan s’encreuen fugaçment en l’espai. El humans sabem que el nostre és un destí tràgic, que al final tot acaba malament. Probablement per aquesta raó ens aferrem constantment a aquestes espurnes de felicitat que durant la nostra vida van saltant aquí i allà. Els humans som estels fugaços, però ens agrada pensar que deixem al darrere un rastre de llum en un cel que sempre ens ha semblat massa fosc.
La felicitat tot i ser una sensació purament intel·lectual tot sovint ha anat associada als plaers carnals. Els antics savis xinesos, contraris acèrrims dels excessos, ja ens advertien contra la recerca obsessiva de la felicitat i deien que «L’home content de la seva sort no coneixerà mai la ruïna». A casa nostra la cultura xinesa sempre ens ha arribat tard i malament. Durant els anys de la Revolució Cultural només vèiem flaixos intermitents, des de l’opinió establerta pel règim franquista o dels fanàtics del maoisme.
A través dels primers restaurants xinesos vam descobrir una altra faceta d’aquesta cultura mil·lenària. Tastant els rotlles de primavera o el xop-suei, vam aprendre gustos desconeguts per nosaltres fins aleshores. En la història contemporània del nostre país hi ha un abans i un després de la descoberta dels restaurants xinesos i, en la recerca constant de la felicitat, és evident que la trobada d’un plat com “La família completa i feliç” és una de les fites que la gent de la meva edat recordarem sempre.
Ara sembla ser que a Barcelona ja fa temps que hi ha perruqueries xineses on, a més de tallar-te els cabells a l’estil Jackie Chang o Bruce Lee, també t’ofereixen serveis de massatge en un reservat al fons de l’establiment amb opció a un “final feliç”. Pel que es diu, aquest final és el que abans a les cases de barrets fines en deien un “francès”. Ja veuen, canvien els temps però sempre ens trobem tots en la recerca de la felicitat. Estels fugaços com som, mai ens hauríem imaginat que el camí cap a la Via Làctia pot començar precisament amb un “final feliç”.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…