Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2010

Poemes del món a Cassà

A vegades pensem que la riquesa cultural de la humanitat és una cosa que ens queda molt lluny. Les planúries d’Àfrica les veiem en els suplements acolorits dels dominicals, les muntanyes d’Amèrica del Sud en els documentals del National Geographic, els grans rius de Rússia els resseguim en els atles il·lustrats i les meravelles del Marroc les contemplem en els fulletons de viatges organitzats del Corte Inglés. Ens pensem que tot queda molt lluny i resulta que el món el tenim a casa. Ja fa anys que pels volts del mes d’abril el Consorci per a la Normalització Lingüística ve organitzant, sota el títol de Poemes del món, uns actes en els quals hi intervenen alumnes de català, vinguts dels seus respectius països per a treballar a casa nostra. Tal és el cas del que es va organitzar a Cassà de la Selva i al qual vaig tenir el goig d’assistir el dia de Sant Jordi, des de la darrera fila d’una sala abarrotada amb gent de tota mena, per a escoltar com es recitaven poemes en la llengua de cada…
Que no t’aclapari la solitud, per poc que miris al teu voltant veuràs que estàs acompanyat d’altres. Obre els ulls i camina, els que segueixen les teves passes esperen que no et perdis.

[dilluns]

Els dilluns a vegades semblen camps de mines, sembrats de dubtes, d’errors i de retrets, que t’esclaten entre les cames quan menys t’ho esperes. Però, malgrat tot, has de seguir caminant, trepitjant fermament sobre les passes dels que et precedeixen i alçar la vista cap a un futur incert que t’atrau amb la força inextricable de la vida.

Nació i nacionalisme

(Ja em perdonareu, avui repeteixo el meu article del 12 de desembre de 2009)


Nació és un sinònim de poble, però considerat sempre des d’un punt de vista polític. Una nació no és una raça, ni una ètnia, ni una llengua, ni una religió. Tal com ja va veure en el seu moment Ernest Renan, una nació es fonamenta en la memòria i en una voluntat col·lectiva. Renan, que va reflexionar profundament sobre aquest concepte, afegia: “En la memòria històrica de les nacions pesen més les derrotes que les victòries, perquè aquelles imposen deures i les guien cap a l’esforç comú”. Qui millor que els catalans, que celebrem la nostra festa nacional el dia d’una derrota, podem entendre aquesta afirmació? “El patriotisme és l’amor envers els seus, el nacionalisme és l’odi envers els altres”, això ho escrivia Romain Gary, un novel·lista francès nascut a Lituània, i, mal ens pesi als catalans, crec que és una definició força encertada del terme. Nacionalisme és erigir la nació com un absolut i si la nació és …

L’ascensor social

Quan en la teva vida és important el fet de llegir, tard o d’hora arriba un dia en què les novetats ja no ho són tot i et comencen a venir ganes de rellegir llibres que per alguna raó havien quedat flotant pel teu cap i que vols recuperar amb el mateix afany del caçador de papallones que vol aprofundir en la seva col·lecció, intentant agafar exemplars de la mateixa espècie per a comparar-ne les diferències. Jo mateix, aquest any, he volgut tornar a un dels meus “clàssics” (en aquest cas ho poso entre cometes i vosaltres afegiu-hi les que vulgueu), es tracta de “La caída de París”, un llibre de Herbert Lottman on es relata el final sobtat de la drôle de guerre, o sigui la invasió de França per part de l’exèrcit nazi durant el mes de maig i juny de 1940. Allò que Winston Churchill va definir en un dels seus gloriosos discursos amb allò de: «No és el principi del final, sinó només el final del principi». Durant els dies anteriors a l’inici de l’ofensiva alemanya les alarmes aèries se su…
“Només hauríem de llegir llibres que ens piquen i que ens mosseguen. Si el llibre que llegim no ens desperta d’un cop de puny al cap, perquè l’hem de continuar llegint?”(Franz Kafka)

Sota les cendres

Els volcans més que una força de la natura, són la natura mateixa que es manifesta amb franquesa, tal com és. Aquest món té les entranyes que té i a vegades ens costa d’acceptar-ho. La bèstia dorm silenciosament sota els prats verds on hi pasturen pacífics xaiets, sota les ciutats alegres dels homes i entre el tou de neus blanques que coronen muntanyes que semblen immutables. Stanislaw Jerzy Lec, incansable fabricant d’aforismes polac, deia que la bèstia no travessa fronteres, perquè allà on posa els seu peus es troba ja en el seu territori. Qui ens ho havia de dir que un dia acabaríem sota les cendres d’un volcà islandès de nom impronunciable. Ni en les més extremes ficcions de Jules Verne hi entraria la possibilitat de quedar col·lapsats per un núvol de cendra sorgit del ventre de la terra, probablement perquè ningú podria haver-se imaginat fa 150 anys el paper importantíssim del tràfic aeri en l’economia dels països desenvolupats, o simplement perquè ningú mai preveu les coses més…
El socialisme és encara una utopia i probablement mai arribarà en la forma en què es va plantejar fa més de 100 anys, però, en el fons, l’essència d’aquelles idees encara continua essent una esperança invencible.

[dilluns de primavera]

La setmana comença entre somnis de claror i núvols de cendra, i acabarà potser entre la incerta glòria dels llibres i la glòria encara més incerta dels escriptors. Dilluns de primavera, primavera de dilluns: que la claror ens faci més lliures i que els llibres ens aportin claror!

Els buròcrates del temps

No sé si recordaran un personatge de còmic producte de la imaginació creativa d’un argentí anomenat Joaquín Salvador Lavado, que fou molt popular als anys 70 del segle passat. Mafalda era una nena que es passejava impunement per la consciència de l’època, fent allò que saben fer molt bé les criatures des de la seva benaurada ingenuïtat: deixar anar sentències que van quedar impreses indeleblement en el nostre record. La Mafalda, aquella Mafalda d’en Quino, afirmava, entre altres coses, que el calendari és la burocràcia del temps. I, efectivament, el calendari és una burocràcia que ens assenyala uns dies en negre i uns altres en vermell, però la vida real és una cosa molt diferent. Hi ha dies en vermell que en realitat són molt negres, posem per exemple l’11 de setembre, i dies en negre que per nosaltres seran sempre en vermell, com és el cas de la diada de Sant Jordi. Però també hi ha una altra mena de buròcrates del temps, són aquells que han estudiat la carrera d’història a la facult…

La República

El passat és un país estrany, on a vegades hi floreixen flors perdurables. Hi ha dates que queden, malgrat tot, i que sorgeixen periòdicament entre els altres números més burocràtics del calendari. Són dies que brillen amb color propi, perquè l’status quo dominant no ha permès ressaltar-los amb el vermell de les festes de guardar. El 14 d’abril és una d’aquestes jornades lluminoses que celebrem tots els que encara creiem en el progrés de la raça humana, en la justícia i la llibertat. El 14 d’abril de 1931, dos dies després d’unes eleccions municipals en les quals guanyaren les forces republicanes, a Madrid, i també a Barcelona, es proclamà la república. Fou un jorn d’alegria general, durant el qual s’enarboraren les banderes dels principis fonamentals sobre els quals altres països d’Europa i d’Amèrica havien començat ja feia molt de temps a construir el fonaments del món modern. S’hi arribava tard, però amb entusiasme es podria anar més lluny encara. Després de setanta-nou anys ja ha…
 “La nostàlgia és un sentiment paralitzant si no es projecta cap al futur, perquè ens condemna a desconèixer els codis del present.”(Luis Garcia Montero – El Público)

El final feliç

La felicitat sempre ha estat renyida amb la realitat, són dos conceptes que només es troben durant uns breus instants, quan s’encreuen fugaçment en l’espai. El humans sabem que el nostre és un destí tràgic, que al final tot acaba malament. Probablement per aquesta raó ens aferrem constantment a aquestes espurnes de felicitat que durant la nostra vida van saltant aquí i allà. Els humans som estels fugaços, però ens agrada pensar que deixem al darrere un rastre de llum en un cel que sempre ens ha semblat massa fosc. La felicitat tot i ser una sensació purament intel·lectual tot sovint ha anat associada als plaers carnals. Els antics savis xinesos, contraris acèrrims dels excessos, ja ens advertien contra la recerca obsessiva de la felicitat i deien que «L’home content de la seva sort no coneixerà mai la ruïna». A casa nostra la cultura xinesa sempre ens ha arribat tard i malament. Durant els anys de la Revolució Cultural només vèiem flaixos intermitents, des de l’opinió establerta pel r…

Spainfest

De 1998 fins a finals del 2008, Espanya va viure un decenni de borratxera, de barra lliure i orgia del capitalisme. La majoria sabíem que això no podia acabar bé, que la bombolla immobiliària ens esclataria a la cara un dia o l’altre i que tots plegats en seríem responsables. De cop i volta vam passar de ser una societat de productors a ser una societat de consumidors, sense pensar que quèiem en una trampa de la qual ja no podríem sortir-ne mai més. Uns perquè simplement pensaven que els governs successius de Felipe González no podien ser bons de cap manera pel sistema democràtic i altres perquè creien que ja era hora de repartir els beneficis d’un estat del benestar engreixat artificialment gràcies a l’ajuda de la Comunitat Europea, vam deixar alegrement el nostre futur en les mans de dos governs successius d’un José Maria Aznar de bigoti raspós i somriure de ratolí. Però el Partit Popular si alguna cosa va arribar a demostrar durant aquesta etapa negra de la nostra història és que…
Si la democràcia moderna va néixer de les necessitats i les ambicions d’una societat de productors; i si es van crear els conceptes d’«autodeterminació» i d’«autogovern» a la mesura de les pràctiques de producció, la gran qüestió és si aquests conceptes poden sobreviure a la transformació d’una societat de productors en una societat de consumidors.”(Zygmunt Bauman – El temps no espera)

Resurrecció? No gràcies!

Demà serà Pasqua de Resurrecció, jornada d’ous, de mones i de caramelles, el dia en què en la tradició catòlica se celebra la tornada a la vida de Jesucrist tres dies després de morir a la creu, un fet en el qual es basa tot el dogma central del cristianisme. Aquesta creença en la resurrecció de la carn reforça la figura de Jesús com a criatura divina i és la festa més important d’una religió que es basa en el culte a la mort del seu fundador. És paradoxal que, dos mil anys després d’aquesta miraculosa resurrecció, ens ha tocat viure en un època on el que realment costa és morir-se. Morir cada vegada se’ns planteja com un procés més llarg i dolorós, tant pels que en són protagonistes com per la gent del seu entorn. Morir-se en el moment adequat ha arribat a ser un esforç que no tothom es pot permetre. La mort ha esdevingut un fet burocràtic cada vegada més complicat, que fins i tot arriba a estar penat en segons quins casos. Si els humans sempre ens hem revoltat contra la mort és per…