Ves al contingut principal

Una crònica de la nevada de l’any 2010

Diumenge fou un dia d’auguris i alertes. Els meteoròlegs treien el nas per les pantalles amb aquella ganyota riallera característica de quan se’ls gira feina. Els mapes es van començar a omplir de núvols que deixaven anar volves de neu iconogràfiques una mica per tot arreu. Per acompanyar les previsions ens ensenyaven vaixells atrapats en el glaç del mar del Nord i altres imatges d’indrets encara més allunyats i de ciutats remotes devastades pels freds més rigorosos.
Dilluns a primera hora van començar a aparèixer automòbils coberts de neu, procedents dels pobles veïns, i l’ambient s’omplí de cop i volta d’aquella sensació de silenci que precedeix als tsunamis, als terratrèmols i a les crisis financeres. Els primers indicis de neu van caure sobre la ciutat entre les nou i les deu del matí, barrejats amb una pluja freda que clapotejava tímidament sobre les voreres i en els patis. Després la neu va anar guanyant terreny, de mica en mica les volves es feien més grosses i s’anaven dipositant en les branques dels arbres.
Cap al migdia la cosa ja semblava que anava de veritat, el nevàs començava a apilonar-se en els carrers i queia en forma de grans parracs sobre el riu. El gran embalum de la catedral de Girona quedava amagat per un vel blanc grisós i el vent feia que la neu s’arrapés a la roba de la gent que encara intentava travessar pel Pont de Pedra. Aleshores els nens de les escoles i els nois dels instituts van sortir al carrer amb llicència per a llençar boles de neu i l’alerta ciutadana passava de taronja a vermella.
Les carreteres es van col·lapsar amb la esbalaïdora facilitat amb què sabem fer les coses en aquest país, els trens van quedar immobilitzats com si de cop l’estepa siberiana els hagués caigut a sobre, els autobusos es van aturar per si de cas i la llum, per no desentonar amb el panorama, deixà d’alimentar els microones i els fils musicals. Va nevar durant dotze hores llargues sobre els arbres de la devesa, sobre els teulats del barri vell, sobre els gironins de sempre, sobre els nouvinguts i sobre els que només estaven de pas, però l’endemà el sol sorgí com sempre de darrere del clatell cantellut de les Pedreres i començà a fondre definitivament el record de la nevada de l’any 2010.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…