Ves al contingut principal

Salt també és Girona

Sempre m’ha commogut un conte de Dino Buzzati que porta per títol “La d’hidrogen”. És la història d’una escala de veïns atemorida pel fet de veure com uns transportistes els fan arribar a mitjanit una bomba d’hidrogen. En un principi estan desesperats, units en la tragèdia, però de mica en mica s’adonen que la bomba és “només” pel veí del cinquè segona i la resta se’n van a dormir tranquils. La bomba, que és prou potent per a destruir la ciutat sencera ja no els preocupa perquè a la caixa hi consta tan sols el nom d’un destinatari.
D’alguna manera als gironins ens passa una mica el mateix, la bomba no porta el nostre nom, el destinatari és la vila de Salt. Uf, quina sort! Els habitants de la ciutat dels quatre rius anem a dormir cada dia amb la tranquil·litat de no ser saltencs, com si Salt i Girona els separessin barreres infranquejables. Doncs no, resulta que vivim de costat. El carrer Major de Salt es prolonga sense solució de continuïtat fins a les portes de la ciutat vella i tot el que passa a Salt, tant si és bo com dolent, però sobretot si és dolent, ens afecta fins al moll dels ossos.
Encara recordo amb especial emoció aquell onze de setembre de 1977, en què un nombrós grup de saltencs va arribar a la plaça de Catalunya de Girona per a demostrar el seu recolzament a la primera diada en democràcia, que de forma unitària i massiva havia reunit a milers de gironins per a exigir els drets i llibertats de Catalunya. Salvador Sunyer i Aimeric –recentment escollit senador– va llegir un manifest i ningú dubtava que els destins dels saltencs i dels gironins estaven encreuats per sempre.
Ara, trenta tres-anys després, potser faria falta tornar-los la visita, no sé si en grup o d’un en un. Encapçalats per les nostres autoritats, hauríem d’anar-hi per dir-los que tots estem en el mateix vaixell, que els seus carrers són també els nostres, que els alumnes de les seves escoles i dels seus instituts també són fills nostres, que Salt és Girona i que Girona és Salt. Seria un error fer com els veïns del conte de Buzzati i tancar les portes alleugerits, perquè si la bomba esclata ens agafarà a tots de ple.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…