Ves al contingut principal

Salt també és Girona

Sempre m’ha commogut un conte de Dino Buzzati que porta per títol “La d’hidrogen”. És la història d’una escala de veïns atemorida pel fet de veure com uns transportistes els fan arribar a mitjanit una bomba d’hidrogen. En un principi estan desesperats, units en la tragèdia, però de mica en mica s’adonen que la bomba és “només” pel veí del cinquè segona i la resta se’n van a dormir tranquils. La bomba, que és prou potent per a destruir la ciutat sencera ja no els preocupa perquè a la caixa hi consta tan sols el nom d’un destinatari.
D’alguna manera als gironins ens passa una mica el mateix, la bomba no porta el nostre nom, el destinatari és la vila de Salt. Uf, quina sort! Els habitants de la ciutat dels quatre rius anem a dormir cada dia amb la tranquil·litat de no ser saltencs, com si Salt i Girona els separessin barreres infranquejables. Doncs no, resulta que vivim de costat. El carrer Major de Salt es prolonga sense solució de continuïtat fins a les portes de la ciutat vella i tot el que passa a Salt, tant si és bo com dolent, però sobretot si és dolent, ens afecta fins al moll dels ossos.
Encara recordo amb especial emoció aquell onze de setembre de 1977, en què un nombrós grup de saltencs va arribar a la plaça de Catalunya de Girona per a demostrar el seu recolzament a la primera diada en democràcia, que de forma unitària i massiva havia reunit a milers de gironins per a exigir els drets i llibertats de Catalunya. Salvador Sunyer i Aimeric –recentment escollit senador– va llegir un manifest i ningú dubtava que els destins dels saltencs i dels gironins estaven encreuats per sempre.
Ara, trenta tres-anys després, potser faria falta tornar-los la visita, no sé si en grup o d’un en un. Encapçalats per les nostres autoritats, hauríem d’anar-hi per dir-los que tots estem en el mateix vaixell, que els seus carrers són també els nostres, que els alumnes de les seves escoles i dels seus instituts també són fills nostres, que Salt és Girona i que Girona és Salt. Seria un error fer com els veïns del conte de Buzzati i tancar les portes alleugerits, perquè si la bomba esclata ens agafarà a tots de ple.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…