Ves al contingut principal

Salt també és Girona

Sempre m’ha commogut un conte de Dino Buzzati que porta per títol “La d’hidrogen”. És la història d’una escala de veïns atemorida pel fet de veure com uns transportistes els fan arribar a mitjanit una bomba d’hidrogen. En un principi estan desesperats, units en la tragèdia, però de mica en mica s’adonen que la bomba és “només” pel veí del cinquè segona i la resta se’n van a dormir tranquils. La bomba, que és prou potent per a destruir la ciutat sencera ja no els preocupa perquè a la caixa hi consta tan sols el nom d’un destinatari.
D’alguna manera als gironins ens passa una mica el mateix, la bomba no porta el nostre nom, el destinatari és la vila de Salt. Uf, quina sort! Els habitants de la ciutat dels quatre rius anem a dormir cada dia amb la tranquil·litat de no ser saltencs, com si Salt i Girona els separessin barreres infranquejables. Doncs no, resulta que vivim de costat. El carrer Major de Salt es prolonga sense solució de continuïtat fins a les portes de la ciutat vella i tot el que passa a Salt, tant si és bo com dolent, però sobretot si és dolent, ens afecta fins al moll dels ossos.
Encara recordo amb especial emoció aquell onze de setembre de 1977, en què un nombrós grup de saltencs va arribar a la plaça de Catalunya de Girona per a demostrar el seu recolzament a la primera diada en democràcia, que de forma unitària i massiva havia reunit a milers de gironins per a exigir els drets i llibertats de Catalunya. Salvador Sunyer i Aimeric –recentment escollit senador– va llegir un manifest i ningú dubtava que els destins dels saltencs i dels gironins estaven encreuats per sempre.
Ara, trenta tres-anys després, potser faria falta tornar-los la visita, no sé si en grup o d’un en un. Encapçalats per les nostres autoritats, hauríem d’anar-hi per dir-los que tots estem en el mateix vaixell, que els seus carrers són també els nostres, que els alumnes de les seves escoles i dels seus instituts també són fills nostres, que Salt és Girona i que Girona és Salt. Seria un error fer com els veïns del conte de Buzzati i tancar les portes alleugerits, perquè si la bomba esclata ens agafarà a tots de ple.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…