Ves al contingut principal

L’autoritat està en el principi

Quan passen fets excepcionals, tots els que escrivim regularment a la premsa saltem d’alegria, al crit de: ja tenim tema! I ens posem a dir la nostra, fins i tot a risc de no tenir res concret a dir. N’hi ha d’altres, entre els quals a vegades també m’hi podria comptar, que a força de voler ser originals es posen a parlar de qualsevol banalitat, tot sigui per no seguir el corrent. Quan el Barça guanya la lliga parlen de la transcendència de l’ésser i quan el món s’enfonsa escriuen sobre el Barça.
Amb un dia de nevada en aquest país n’hem tingut prou per omplir pàgines i pàgines de diaris i de telenotícies, intentant uns i altres descobrir el perquè de tot plegat, demanant caps i rebolcant-nos en una indignació poc continguda. Qui és el culpable de tot plegat? Què ha fallat? Em sap greu respondre a aquestes preguntes que tothom es fa amb una resposta molt simple, amb una obvietat que el senyor Murphy ja va formular fa molt de temps: ha fallat tot allò que podia fallar.
Però, a mi em sembla –i per això he començat a escriure aquest article– que el principal que falla al nostre país, i d’aquí se’n deriva la resta, és el principi d’autoritat. Aquí ningú mana, ningú té autoritat, en un moment de crisi, per posar ordre o com a mínim per transmetre a la gent que s’està intentant posar ordre en el natural desgavell de les coses. A Estats Units, per exemple, quan una senyora no pot fer baixar el gat de l’arbre truca a la policia, si aquests no poden solucionar el problema truquen al sheriff. Si el sheriff no se’n surt truca a l’alcalde i aquest al governador, que finalment deriva el cas al president.
La línia d’autoritat en tot moment està clara, al nostre país, en canvi, aquesta línia sembla un dels filferros retorçats de la façana de la Fundació Tàpies. Des d’aquest modest article voldria llançar al vent simplement una pregunta: qui hi ha per sobre dels alcaldes i per sota del president de la Generalitat, que en un moment donat ha de poder fer valdre l’ordre i l’autoritat? El subdelegat del Govern Central?, el delegat de la Generalitat?, el president de la Diputació?, el president del Consell Comarcal? Qui ha de fer baixar el gat de l’arbre?
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…