Ves al contingut principal

L’autoritat està en el principi

Quan passen fets excepcionals, tots els que escrivim regularment a la premsa saltem d’alegria, al crit de: ja tenim tema! I ens posem a dir la nostra, fins i tot a risc de no tenir res concret a dir. N’hi ha d’altres, entre els quals a vegades també m’hi podria comptar, que a força de voler ser originals es posen a parlar de qualsevol banalitat, tot sigui per no seguir el corrent. Quan el Barça guanya la lliga parlen de la transcendència de l’ésser i quan el món s’enfonsa escriuen sobre el Barça.
Amb un dia de nevada en aquest país n’hem tingut prou per omplir pàgines i pàgines de diaris i de telenotícies, intentant uns i altres descobrir el perquè de tot plegat, demanant caps i rebolcant-nos en una indignació poc continguda. Qui és el culpable de tot plegat? Què ha fallat? Em sap greu respondre a aquestes preguntes que tothom es fa amb una resposta molt simple, amb una obvietat que el senyor Murphy ja va formular fa molt de temps: ha fallat tot allò que podia fallar.
Però, a mi em sembla –i per això he començat a escriure aquest article– que el principal que falla al nostre país, i d’aquí se’n deriva la resta, és el principi d’autoritat. Aquí ningú mana, ningú té autoritat, en un moment de crisi, per posar ordre o com a mínim per transmetre a la gent que s’està intentant posar ordre en el natural desgavell de les coses. A Estats Units, per exemple, quan una senyora no pot fer baixar el gat de l’arbre truca a la policia, si aquests no poden solucionar el problema truquen al sheriff. Si el sheriff no se’n surt truca a l’alcalde i aquest al governador, que finalment deriva el cas al president.
La línia d’autoritat en tot moment està clara, al nostre país, en canvi, aquesta línia sembla un dels filferros retorçats de la façana de la Fundació Tàpies. Des d’aquest modest article voldria llançar al vent simplement una pregunta: qui hi ha per sobre dels alcaldes i per sota del president de la Generalitat, que en un moment donat ha de poder fer valdre l’ordre i l’autoritat? El subdelegat del Govern Central?, el delegat de la Generalitat?, el president de la Diputació?, el president del Consell Comarcal? Qui ha de fer baixar el gat de l’arbre?
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…