Ves al contingut principal

La secta dels pederastes

Són un grup de gent que pretén administrar el sentiment espiritual de la comunitat i dels individus. El seu poder es remunta en el temps i els seus tentacles abasten a tota la societat. Tenen recursos materials en forma de propietats, interessos en empreses i recapten diners fins i tot de l’Estat. Pretenen fer-nos creure que el seu poder emana directament d’una criatura sobrenatural que s’expressa únicament a través del seu líder. Tot el que fan i tot el que diuen es justifica per la voluntat incontestable d’aquest ésser.
No està clar quanta gent pertany realment a aquest grup. Bàsicament capten els seus adeptes a través de centres d’ensenyament dels quals en són propietaris però que es financen amb diners públics. En aquestes escoles, en algunes de les quals els alumnes hi viuen en règim d’internat, s’hi practiquen ritus iniciàtics ancestrals i, sobretot, es professa l’adoració cega a la jerarquia que emana del gran líder. Aquests membres més actius del grup han jurat obediència i han fet promeses de tot tipus.
Els membres d’aquesta jerarquia, tot i haver renunciat solemnement a mantenir qualsevol mena de relacions sexuals, són incapaços de regular els seus desitjos i les seves pulsions, que pel sol fet de ser autoreprimides els esclaten irrefrenablement. En altres països –en el nostre no– han estat denunciats reiteradament per abusos sexuals comesos contra menors al seu càrrec. Milers de nens a tot el món –en el nostre país no– han estat víctimes de pràctiques vexatòries de tota mena a mans dels que s’emparen amb coartades de santedat.
Voltaire deia en el seu diccionari filosòfic que “una secta és la reunió del dubte i de l’error”, dels que, des del seu convenciment cec, pretenen administrar els errors i els dubtes dels altres, quan fóra bo que s’ho administressin en primer lloc a ells mateixos. Confiem que la justícia, la que ens imposem els humans a través de l’autoritat dels estats, acabi jutjant a tots els culpables, perquè d’això es tracta i de res més. Mentre respectin la llei poden fer el que vulguin, prohibir les sectes –afegeix André Compte-Sponville en un altre diccionari filosòfic– seria tant com voler prohibir l’estupidesa o la superstició.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…