Ves al contingut principal

La secta dels pederastes

Són un grup de gent que pretén administrar el sentiment espiritual de la comunitat i dels individus. El seu poder es remunta en el temps i els seus tentacles abasten a tota la societat. Tenen recursos materials en forma de propietats, interessos en empreses i recapten diners fins i tot de l’Estat. Pretenen fer-nos creure que el seu poder emana directament d’una criatura sobrenatural que s’expressa únicament a través del seu líder. Tot el que fan i tot el que diuen es justifica per la voluntat incontestable d’aquest ésser.
No està clar quanta gent pertany realment a aquest grup. Bàsicament capten els seus adeptes a través de centres d’ensenyament dels quals en són propietaris però que es financen amb diners públics. En aquestes escoles, en algunes de les quals els alumnes hi viuen en règim d’internat, s’hi practiquen ritus iniciàtics ancestrals i, sobretot, es professa l’adoració cega a la jerarquia que emana del gran líder. Aquests membres més actius del grup han jurat obediència i han fet promeses de tot tipus.
Els membres d’aquesta jerarquia, tot i haver renunciat solemnement a mantenir qualsevol mena de relacions sexuals, són incapaços de regular els seus desitjos i les seves pulsions, que pel sol fet de ser autoreprimides els esclaten irrefrenablement. En altres països –en el nostre no– han estat denunciats reiteradament per abusos sexuals comesos contra menors al seu càrrec. Milers de nens a tot el món –en el nostre país no– han estat víctimes de pràctiques vexatòries de tota mena a mans dels que s’emparen amb coartades de santedat.
Voltaire deia en el seu diccionari filosòfic que “una secta és la reunió del dubte i de l’error”, dels que, des del seu convenciment cec, pretenen administrar els errors i els dubtes dels altres, quan fóra bo que s’ho administressin en primer lloc a ells mateixos. Confiem que la justícia, la que ens imposem els humans a través de l’autoritat dels estats, acabi jutjant a tots els culpables, perquè d’això es tracta i de res més. Mentre respectin la llei poden fer el que vulguin, prohibir les sectes –afegeix André Compte-Sponville en un altre diccionari filosòfic– seria tant com voler prohibir l’estupidesa o la superstició.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…