Ves al contingut principal

La secta dels pederastes

Són un grup de gent que pretén administrar el sentiment espiritual de la comunitat i dels individus. El seu poder es remunta en el temps i els seus tentacles abasten a tota la societat. Tenen recursos materials en forma de propietats, interessos en empreses i recapten diners fins i tot de l’Estat. Pretenen fer-nos creure que el seu poder emana directament d’una criatura sobrenatural que s’expressa únicament a través del seu líder. Tot el que fan i tot el que diuen es justifica per la voluntat incontestable d’aquest ésser.
No està clar quanta gent pertany realment a aquest grup. Bàsicament capten els seus adeptes a través de centres d’ensenyament dels quals en són propietaris però que es financen amb diners públics. En aquestes escoles, en algunes de les quals els alumnes hi viuen en règim d’internat, s’hi practiquen ritus iniciàtics ancestrals i, sobretot, es professa l’adoració cega a la jerarquia que emana del gran líder. Aquests membres més actius del grup han jurat obediència i han fet promeses de tot tipus.
Els membres d’aquesta jerarquia, tot i haver renunciat solemnement a mantenir qualsevol mena de relacions sexuals, són incapaços de regular els seus desitjos i les seves pulsions, que pel sol fet de ser autoreprimides els esclaten irrefrenablement. En altres països –en el nostre no– han estat denunciats reiteradament per abusos sexuals comesos contra menors al seu càrrec. Milers de nens a tot el món –en el nostre país no– han estat víctimes de pràctiques vexatòries de tota mena a mans dels que s’emparen amb coartades de santedat.
Voltaire deia en el seu diccionari filosòfic que “una secta és la reunió del dubte i de l’error”, dels que, des del seu convenciment cec, pretenen administrar els errors i els dubtes dels altres, quan fóra bo que s’ho administressin en primer lloc a ells mateixos. Confiem que la justícia, la que ens imposem els humans a través de l’autoritat dels estats, acabi jutjant a tots els culpables, perquè d’això es tracta i de res més. Mentre respectin la llei poden fer el que vulguin, prohibir les sectes –afegeix André Compte-Sponville en un altre diccionari filosòfic– seria tant com voler prohibir l’estupidesa o la superstició.
2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…