Ves al contingut principal

La crisi se’n va de vacances?

 Quan arriba la primavera tot es veu d’un altre color, fins i tot els negres núvols de la crisi sembla que escampin una mica per deixar pas al sol daurat d’unes curtes vacances. Encara que plogui, durant aquests quatre dies de primavera s’ompliran els restaurants i la gent es fotografiarà en tots els indrets fotografiables, perquè sempre queden uns dinerets per anar tirant. Qui més qui menys sempre té una Visa amagada al fons de la cartera per poder omplir el dipòsit de gasolina o per agafar un vol de baix cost.
En el transcurs d’aquesta setmana providencial tothom té ganes de desconnectar de tot, de fugir, i potser ara més que mai. Probablement no es busquen destins tan exòtics, ni plaers molt refinats, fins i tot n’hi haurà que amb això de la crisi renovaran vots en la processó del poble o que aprofitaran per a cantar cançons pietoses des del balcó de la casa dels sogres a la verge dels Set Dolors. Qualsevol excusa és bona per a escapar-se de les rutines de la quotidianitat, que moltes vegades vol dir també escapar-se d’un mateix.
Em sembla que en diuen “Setmana Santa” perquè aquestes vacances de primavera són com una benedicció del cel, una espècie de miracle. Mai estarem prou agraïts a Ponç Pilats per haver triat precisament aquestes dates, just a la meitat del primer semestre de l’any, perquè posats a fer s’hauria pogut rentar les mans el mes de juliol i la cosa ja no seria exactament la mateixa. I, a més, si la Verge Maria s’hagués posat de part a la platja prenent el sol, s’imaginen quin desastre? Les vacances de Nadal a can Pistraus.
Però no, per sort està tot lligat i ben lligat, programat i ben programat des de fa mil·lennis, ara toquen dies de festa i això no ens ho pot treure ningú. La crisi quedarà relegada durant uns dies a les pàgines d’economia dels diaris i entre tots plegats aprofitarem per a carregar totes les piles, perquè veient com està el panorama és molt probable que abans de l’estiu torni a caure un llamp en l’indret menys oportú i ens deixi sense llum novament durant una llarga estona.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…