Ves al contingut principal

Es busquen patriotes

Un país no és un quadre penjat en la paret d’un museu, ni una estàtua sobre un pedestal, ni un llibre en una biblioteca; un país no és una imatge immutable, una instantània fixada sobre sals de plata; un país no és una base estable, ni un puzle on sempre encaixen totes les peces. Perquè un país no és només dels que som i dels que han estat, és també dels que vindran i aquests, per molt que ens hi escarrassem, no seran mai com nosaltres, de la mateixa manera que nosaltres també som diferents dels que ens precediren.
Un país, entès com a nació, és alguna cosa més que un territori delimitat per unes característiques físiques determinades; des d’una perspectiva històrica, un país és l’intent de construcció d’una síntesi. És un indret abstracte de trobada, una manera d’entendre’ns, un lloc comú on intentem sumar idees diverses. Un país és el fruit constant d’aquesta suma, que està sempre en equilibri precari entre les sumes diverses que s’obtenen en els pobles i en les ciutats i la de la humanitat sencera.
Un país produeix molt de tant en tant uns fruits més rars i més preciosos que les tòfones, es tracta dels patriotes. Un patriota és qui sap interpretar que darrere d’aquestes perspectives diverses hi ha un objectiu comú acceptat per la majoria i dediquen la seva vida, amb un esperit tràgic, a defensar aquest cúmul d’idees diverses, encara que no creguin en totes i cadascuna d’elles, perquè saben que només defensant el conjunt podran fer que el país com a tal sobrevisqui.
Els patriotes són éssers tràgics perquè saben que la seva lluita no serà mai recompensada del tot. Saben que per molt de temps que passi, ningú es posarà d’acord per alçar un monument en record seu, perquè precisament aquest és l’esperit del nostre poble, però malgrat tot persisteixen en la lluita. Sense ells no seríem on som i no podríem arribar mai allà on volem arribar. Ara, més que mai, el nostre país necessita patriotes, si us interessa la feina adreceu-vos a la vostra consciència.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…