Ves al contingut principal

Es busquen patriotes

Un país no és un quadre penjat en la paret d’un museu, ni una estàtua sobre un pedestal, ni un llibre en una biblioteca; un país no és una imatge immutable, una instantània fixada sobre sals de plata; un país no és una base estable, ni un puzle on sempre encaixen totes les peces. Perquè un país no és només dels que som i dels que han estat, és també dels que vindran i aquests, per molt que ens hi escarrassem, no seran mai com nosaltres, de la mateixa manera que nosaltres també som diferents dels que ens precediren.
Un país, entès com a nació, és alguna cosa més que un territori delimitat per unes característiques físiques determinades; des d’una perspectiva històrica, un país és l’intent de construcció d’una síntesi. És un indret abstracte de trobada, una manera d’entendre’ns, un lloc comú on intentem sumar idees diverses. Un país és el fruit constant d’aquesta suma, que està sempre en equilibri precari entre les sumes diverses que s’obtenen en els pobles i en les ciutats i la de la humanitat sencera.
Un país produeix molt de tant en tant uns fruits més rars i més preciosos que les tòfones, es tracta dels patriotes. Un patriota és qui sap interpretar que darrere d’aquestes perspectives diverses hi ha un objectiu comú acceptat per la majoria i dediquen la seva vida, amb un esperit tràgic, a defensar aquest cúmul d’idees diverses, encara que no creguin en totes i cadascuna d’elles, perquè saben que només defensant el conjunt podran fer que el país com a tal sobrevisqui.
Els patriotes són éssers tràgics perquè saben que la seva lluita no serà mai recompensada del tot. Saben que per molt de temps que passi, ningú es posarà d’acord per alçar un monument en record seu, perquè precisament aquest és l’esperit del nostre poble, però malgrat tot persisteixen en la lluita. Sense ells no seríem on som i no podríem arribar mai allà on volem arribar. Ara, més que mai, el nostre país necessita patriotes, si us interessa la feina adreceu-vos a la vostra consciència.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…

Oratori dels absents

«Totes les misèries dels homes provenen de l’esperança.» Albert Camus
La condició humana és una remor constant de peus que trepitgen damunt les voreres, és un feix de veus que s’alcen com si fossin espirals d’aire calent. La condició humana són mirades i sospirs, anhels i retrets, mans que s’obren i que cerquen el contacte amb altres mans. La condició humana arrela en somnis de migdies ardents i de nits solcades per grans llunes blanques. La condició humana és el resultat de sumar records i esperances, recances i certeses, mitges veritats i mentides a mitges. Diuen que només has de creure en tu mateix, que tot és una conxorxa per revocar el teu reialme, i que el món, més enllà de l’horitzó, vessa les seves aigües oceàniques en el no-res. Ens ensopim en llargues i tedioses tardes, escoltant les històries d’uns i dels altres, mentre el planeta segueix girant misteriosament al voltant d’un astre llunyà que tenyeix de capvespres el cel de les nostres vides.  Som tot això, vivim vides menudes …