Ves al contingut principal

Aventura en el fang

L’ofici de ser pare et porta sovint per viaranys retorçats. Amb el temps aprens coses simples i a vegades de més complexes, comprens que en realitat ja està tot inventat, que els teus fills arriben a saber més coses que tu i que el dia en què vas dir “d’aquesta aigua no en beuré” hauries d’haver callat, perquè tot allò que no creies que arribaria a succeir acaba passant irremeiablement. I és que l’ofici de ser pare s’aprèn a casa i, al contrari que els cursos de postgrau, dura tota vida.
El diumenge passat el meu fill gran i una dotzena i mitja de grans adolescents més van anar a passar el matí disparant-se boles de pintura en un camp del Pla de l’Estany preparat pel cas. “Van anar” és un eufemisme per no haver de dir que els pares els hi vam haver de portar amb uns cotxes que ja no tornaran a ser els mateixos mai més, després d’arrebossar-se de fang per fora i per dins. Però els pares som així i, arribats a un grau determinat del nostre màster de paternitat, aquestes coses ja les tenim assumides.
Amb el temps també arribes a mirar-te’ls amb uns altres ulls, a distància, perquè ells creixen i tu et vas fent petit. Això ho vaig arribar a comprendre aquest diumenge, mentre els feia al grup la foto de rigor. Tots ells vestits amb granotes de mecànic enfangades fins a l’inconcebible, amb una espècie d’armes d’aire comprimit a les mans i amb aquella mateixa cara que han fet totes les generacions de soldats quan han anat alegrement a totes les guerres, com si anessin a jugar en el fang.
De fet, després, quan vaig veure aquella imatge a l’ordinador, vaig pensar això, que en una altra època més complexa que la nostra a ells els hagués tocat anar a la guerra de torn. Perquè a les guerres s’hi envia els fills, els pares es queden a casa amb posat patriòtic, llegint el diari a la vora del foc i prenent el te de mitja tarda mentre la dona fa mitja. Aquella fotografia hauria pogut il·lustrar qualsevol llibre d’història, d’ara fins al paleolític. Són els mateixos rostres, els mateixos posats, són la condició humana.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…

Oratori dels absents

«Totes les misèries dels homes provenen de l’esperança.» Albert Camus
La condició humana és una remor constant de peus que trepitgen damunt les voreres, és un feix de veus que s’alcen com si fossin espirals d’aire calent. La condició humana són mirades i sospirs, anhels i retrets, mans que s’obren i que cerquen el contacte amb altres mans. La condició humana arrela en somnis de migdies ardents i de nits solcades per grans llunes blanques. La condició humana és el resultat de sumar records i esperances, recances i certeses, mitges veritats i mentides a mitges. Diuen que només has de creure en tu mateix, que tot és una conxorxa per revocar el teu reialme, i que el món, més enllà de l’horitzó, vessa les seves aigües oceàniques en el no-res. Ens ensopim en llargues i tedioses tardes, escoltant les històries d’uns i dels altres, mentre el planeta segueix girant misteriosament al voltant d’un astre llunyà que tenyeix de capvespres el cel de les nostres vides.  Som tot això, vivim vides menudes …