Ves al contingut principal

Aventura en el fang

L’ofici de ser pare et porta sovint per viaranys retorçats. Amb el temps aprens coses simples i a vegades de més complexes, comprens que en realitat ja està tot inventat, que els teus fills arriben a saber més coses que tu i que el dia en què vas dir “d’aquesta aigua no en beuré” hauries d’haver callat, perquè tot allò que no creies que arribaria a succeir acaba passant irremeiablement. I és que l’ofici de ser pare s’aprèn a casa i, al contrari que els cursos de postgrau, dura tota vida.
El diumenge passat el meu fill gran i una dotzena i mitja de grans adolescents més van anar a passar el matí disparant-se boles de pintura en un camp del Pla de l’Estany preparat pel cas. “Van anar” és un eufemisme per no haver de dir que els pares els hi vam haver de portar amb uns cotxes que ja no tornaran a ser els mateixos mai més, després d’arrebossar-se de fang per fora i per dins. Però els pares som així i, arribats a un grau determinat del nostre màster de paternitat, aquestes coses ja les tenim assumides.
Amb el temps també arribes a mirar-te’ls amb uns altres ulls, a distància, perquè ells creixen i tu et vas fent petit. Això ho vaig arribar a comprendre aquest diumenge, mentre els feia al grup la foto de rigor. Tots ells vestits amb granotes de mecànic enfangades fins a l’inconcebible, amb una espècie d’armes d’aire comprimit a les mans i amb aquella mateixa cara que han fet totes les generacions de soldats quan han anat alegrement a totes les guerres, com si anessin a jugar en el fang.
De fet, després, quan vaig veure aquella imatge a l’ordinador, vaig pensar això, que en una altra època més complexa que la nostra a ells els hagués tocat anar a la guerra de torn. Perquè a les guerres s’hi envia els fills, els pares es queden a casa amb posat patriòtic, llegint el diari a la vora del foc i prenent el te de mitja tarda mentre la dona fa mitja. Aquella fotografia hauria pogut il·lustrar qualsevol llibre d’història, d’ara fins al paleolític. Són els mateixos rostres, els mateixos posats, són la condició humana.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…