Ves al contingut principal

El Reagrupament

Serà que ja començo a tenir una edat, però el “Reagrupament” per mi sempre serà el moviment polític fundat per Josep Pallach, dirigit a unificar les diverses corrents del socialisme català que en aquella època, d’agonia del franquisme, corrien disgregades en una constel·lació de sigles. Que ara sorgeixi de nou aquesta denominació a partir d’una escissió d’Esquerra Republicana i que, a més sigui liderada per un personatge tan gris com en Carretero, em produeix pena i desafecció.
Com hem arribat en aquest país a enlairar personatges d’aquesta mena, sense altre projecte polític que el que poden veure ells mateixos en el mirall del seu lavabo? Com pot somiar ningú que el futur de Catalunya pot quedar en les seves mans o en les del encara president del Barcelona FC? Serà que ja començo a tenir una edat, però em comença a embargar un sentiment que és una mena de barreja entre l’enyorança per un passat, que tampoc va ser perfecte, i el fàstic per un present que no és molt diferent del que ja ens havíem temut que arribaria a ser.
Ja fa més de 2.500 anys, Eurípides afirmava que el que comença malament acaba malament. No sé si això del Reagrupament tot just comença o ja s’ha acabat, però pinta molt malament, perquè de regeneració política no en té res i per no tenir no té ni vergonya. Ja em perdonarà el vell Eurípides, però el panorama polític català, a uns mesos de les eleccions, ara més aviat sembla regit per les inefables lleis de Murphy: “Tot allò que pot anar malament, va malament”.
Per un costat sorgeixen aquesta mena d’urticàries pròpies de nacions poc bregades en la pràctica política quotidiana i per l’altra apareix novament l’amenaça profundament antidemocràtica de la xenofòbia aplicada a la política. Qui recollirà els beneficis d’aquestes aigües revoltes? Segurament el més hàbil, la qual cosa no sempre vol dir el més recomanable. Sigui el que sigui, el govern que surti d’aquestes eleccions, si no canvien dràsticament les coses, serà més dèbil del que tenim ara.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…