Ves al contingut principal

El Reagrupament

Serà que ja començo a tenir una edat, però el “Reagrupament” per mi sempre serà el moviment polític fundat per Josep Pallach, dirigit a unificar les diverses corrents del socialisme català que en aquella època, d’agonia del franquisme, corrien disgregades en una constel·lació de sigles. Que ara sorgeixi de nou aquesta denominació a partir d’una escissió d’Esquerra Republicana i que, a més sigui liderada per un personatge tan gris com en Carretero, em produeix pena i desafecció.
Com hem arribat en aquest país a enlairar personatges d’aquesta mena, sense altre projecte polític que el que poden veure ells mateixos en el mirall del seu lavabo? Com pot somiar ningú que el futur de Catalunya pot quedar en les seves mans o en les del encara president del Barcelona FC? Serà que ja començo a tenir una edat, però em comença a embargar un sentiment que és una mena de barreja entre l’enyorança per un passat, que tampoc va ser perfecte, i el fàstic per un present que no és molt diferent del que ja ens havíem temut que arribaria a ser.
Ja fa més de 2.500 anys, Eurípides afirmava que el que comença malament acaba malament. No sé si això del Reagrupament tot just comença o ja s’ha acabat, però pinta molt malament, perquè de regeneració política no en té res i per no tenir no té ni vergonya. Ja em perdonarà el vell Eurípides, però el panorama polític català, a uns mesos de les eleccions, ara més aviat sembla regit per les inefables lleis de Murphy: “Tot allò que pot anar malament, va malament”.
Per un costat sorgeixen aquesta mena d’urticàries pròpies de nacions poc bregades en la pràctica política quotidiana i per l’altra apareix novament l’amenaça profundament antidemocràtica de la xenofòbia aplicada a la política. Qui recollirà els beneficis d’aquestes aigües revoltes? Segurament el més hàbil, la qual cosa no sempre vol dir el més recomanable. Sigui el que sigui, el govern que surti d’aquestes eleccions, si no canvien dràsticament les coses, serà més dèbil del que tenim ara.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…

Oratori dels absents

«Totes les misèries dels homes provenen de l’esperança.» Albert Camus
La condició humana és una remor constant de peus que trepitgen damunt les voreres, és un feix de veus que s’alcen com si fossin espirals d’aire calent. La condició humana són mirades i sospirs, anhels i retrets, mans que s’obren i que cerquen el contacte amb altres mans. La condició humana arrela en somnis de migdies ardents i de nits solcades per grans llunes blanques. La condició humana és el resultat de sumar records i esperances, recances i certeses, mitges veritats i mentides a mitges. Diuen que només has de creure en tu mateix, que tot és una conxorxa per revocar el teu reialme, i que el món, més enllà de l’horitzó, vessa les seves aigües oceàniques en el no-res. Ens ensopim en llargues i tedioses tardes, escoltant les històries d’uns i dels altres, mentre el planeta segueix girant misteriosament al voltant d’un astre llunyà que tenyeix de capvespres el cel de les nostres vides.  Som tot això, vivim vides menudes …