Ves al contingut principal

El pàrquing de la UdG

A les universitats americanes un dels temes permanents de debat i de reflexió sempre ha estat el de les places d’aparcament, tant és així que a la de Berkeley es vanten de ser l’única universitat del món que té un espai reservat per als automòbils dels premis Nobel. Onze places de pàrquing, fins ara, de classe Premium per als súper vips de la intel·lectualitat, el darrer dels quals és Steven Chu, en l’actualitat secretari d’Energia en el gabinet del president Obama.
La Universitat de Girona en els darrers anys ha anat pujant de nivell i la prova més evident és que ara ja hi ha arribat fins i tot aquest debat sobre els pàrquings. Evidentment encara haurem d’esperar uns anys més per poder-hi veure aparcat el Seat Ibiza de color clara d’ou d’algun premi Nobel gironí, però a tot s’hi arribarà, per ara anem per bon camí. Una universitat sense uns bons aparcaments no és universitat ni és res.
La ciutat de Girona, conscient d’aquest deute que té amb la cultura i preveient les necessitats creixents del campus universitari, va cedir un pàrquing al costat de la muralla per a ús exclusiu del personal docent. Un espai que fins ara era públic i que quedarà restringit. Els veïns del barri s’han queixat perquè amb això perden capacitat de maniobra en una ciutat que no ha solucionat mai del tot el transport urbà, però els que més hi perdran no es queixen. No es queixen perquè quedarien en evidència.
El pàrquing de la muralla era lloc de trobada, en les matinades, de parelles amagades en la seguretat dels seus automòbils. A les sis del matí, emparats encara en la relativa foscor dels dies d’entretemps, els vehicles tremolaven efusiva i rítmicament. Però ara ja tot s’ha acabat, només els professors de la Facultat de Lletres, de la de pedagogia o del rectorat, podran gaudir d’aquest discret aparcament de la Girona immortal, just a sota de la venerable Torre Gironella que ja fa molts anys també va deixar de ser la referència erecte de la ciutat.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…