Ves al contingut principal

El panorama polític

Durant gairebé més de tres dècades la vida política d’aquest país havia girat sempre al voltant de les eleccions. La vista sempre la teníem posada en la propera convocatòria electoral, tot girava conscient o inconscientment a l’entorn d’aquest eix. Ara, en canvi, sembla que tothom hi vulgui passar de puntetes. Parlar d’eleccions és tema tabú. Uns per por de perdre-les i els altres amb el temor de guanyar-les. Ja es faran quan toqui, cap grup polític vol sortir al carrer a fer campanya.
És temps de crisi i totes les institucions es dediquen a retallar el pressupost tant com poden per poder arribar a final de mes. El govern central està amb l’aigua al coll i el de la Generalitat amb prou feines té aigua a la piscina per a mullar-se els peus. Els ajuntaments sobreviuen a la riuada agafats a una branca que en qualsevol moment pot trencar-se i l’oposició, per tot arreu, veu com després d’una llarga travessa del desert l’oasi està més sec que el mar d’Aral i a sobre, a l’horitzó, amenacen núvols de temporal de sorra.
L’únic que sembla segur és que a la tardor hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya. Espero que durant aquests mesos es moguin suficientment les coses com per animar-nos a participar. Encara estan a temps de canviar –per exemple– la llei electoral. De fer-ne una perquè som l’única comunitat que no la té, una llei electoral que ens convidi a la participació i al diàleg i que engegui mecanismes de control no només sobre la despesa dels partits, sinó també sobre les seves promeses.
Amb la iniciativa legislativa popular promoguda per Ciutadans pel Canvi, que els parlamentaris ara hauran de decidir si admeten a tràmit, tenen l’oportunitat de tirar endavant amb un projecte de llei modern i avançat. Els partits polítics han de comprendre que amb això s’hi juguen el seu futur. La democràcia ha d’avançar i si els partits, amb els seus càlculs de la vella, esdevenen una rèmora, a la curta o a la llarga la gent acabarà per donar l’esquena al sistema del qual ells en pretenen ser els valedors.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…