Ves al contingut principal

El foc, el fum i les brases

Si als catalans sempre ens ha fascinat serà perquè probablement en el fons del nostre subconscient el foc encara representa com una mena d’invent màgic, un símbol de modernitat per a una societat que fins fa quatre dies, històricament parlant, era bàsicament pagesa i encara recorda els seus orígens en l’edat de pedra. Els focs forestals han format part tradicionalment d’aquest paisatge rural, tot i que d’uns anys ençà la poca cura que es té del bosc i, paradoxalment, per l’enorme augment de les zones arbrades els ha fet més habituals.
Aquests dies sembla que a Catalunya no es parla d’altra cosa, tot gira al voltant de les tasques d’investigació que ha iniciat una comissió del Parlament de Catalunya, sobre les responsabilitats polítiques que es puguin derivar del tràgic incendi d’Horta de Sant Joan del juliol passat. Poses la tele i només veus bombers parlant en l’idioma propi dels bombers i polítics xerrotejant en l’argot característic dels polítics, quan no estan de míting electoral o quan no parlen off the record.
Em sorprèn el gran gust que els ha agafat per les comissions d’investigació, quan tots ells confessen que no serveixen per a res. Però el que encara em sorprèn més és el cas que en fan els mitjans de comunicació que semblen fascinats també pel foc i les brases. És innegable que els cinc morts en acte de servei mereixen tot el respecte, però si de la seva mort se’n deriven responsabilitats ja ho dirà la causa judicial que està oberta i aquesta sí que es resolutiva.
Ja poden anar cantant misses els de la comissió que tot quedarà tal com estava. Crec que als parlamentaris els paguem per a tasques més importants que per a perdre el temps en assumptes com aquest, destinats només a produir fum mediàtic per a ocultar el foc que crema des de ja fa temps en la política catalana, unes brases que no les apagaran els bombers perquè no poden, les han d’apagar els polítics abans que no bufi amb més ganes el vent de les eleccions que ja està a punt d’arribar i arribin també més piròmans fascinats per les flames i pels micròfons.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…