Ves al contingut principal

El foc, el fum i les brases

Si als catalans sempre ens ha fascinat serà perquè probablement en el fons del nostre subconscient el foc encara representa com una mena d’invent màgic, un símbol de modernitat per a una societat que fins fa quatre dies, històricament parlant, era bàsicament pagesa i encara recorda els seus orígens en l’edat de pedra. Els focs forestals han format part tradicionalment d’aquest paisatge rural, tot i que d’uns anys ençà la poca cura que es té del bosc i, paradoxalment, per l’enorme augment de les zones arbrades els ha fet més habituals.
Aquests dies sembla que a Catalunya no es parla d’altra cosa, tot gira al voltant de les tasques d’investigació que ha iniciat una comissió del Parlament de Catalunya, sobre les responsabilitats polítiques que es puguin derivar del tràgic incendi d’Horta de Sant Joan del juliol passat. Poses la tele i només veus bombers parlant en l’idioma propi dels bombers i polítics xerrotejant en l’argot característic dels polítics, quan no estan de míting electoral o quan no parlen off the record.
Em sorprèn el gran gust que els ha agafat per les comissions d’investigació, quan tots ells confessen que no serveixen per a res. Però el que encara em sorprèn més és el cas que en fan els mitjans de comunicació que semblen fascinats també pel foc i les brases. És innegable que els cinc morts en acte de servei mereixen tot el respecte, però si de la seva mort se’n deriven responsabilitats ja ho dirà la causa judicial que està oberta i aquesta sí que es resolutiva.
Ja poden anar cantant misses els de la comissió que tot quedarà tal com estava. Crec que als parlamentaris els paguem per a tasques més importants que per a perdre el temps en assumptes com aquest, destinats només a produir fum mediàtic per a ocultar el foc que crema des de ja fa temps en la política catalana, unes brases que no les apagaran els bombers perquè no poden, les han d’apagar els polítics abans que no bufi amb més ganes el vent de les eleccions que ja està a punt d’arribar i arribin també més piròmans fascinats per les flames i pels micròfons.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…