Ves al contingut principal

El dit

Diu un proverbi xinès que quan el savi assenyala la lluna, l’imbècil mira el dit. Però és innegable que hi ha dits que es fan mirar, és el cas del dit del senyor José Maria Aznar. No ho hi ha hagut, que jo recordi, cap personatge públic en la història recent d’Espanya més desagradable que ell. Aznar representa tot allò que em repugna d’aquest país i em preocupa profundament que tanta gent en el passat l’hagi votat i que tants, encara, el tornarien a votar si es presentés.
Dir que m’ha sorprès la seva gràcia de la setmana passada, dirigida a uns estudiants que l’escridassaven, és dir molt. M’hauria estranyat, això sí, si el gest hagués vingut d’algú com Felipe González, o Santiago Carrillo, o Jordi Pujol o, posats a dir, fins i tot del senyor Manuel Fraga Iribarne. Però d’ell ja no em sorprèn res. El dit del senyor Aznar, i mai tan ben dit, acaba de posar les coses en el seu lloc, per si algú encara dubtava de qui són els de la seva espècie.
La consciència de la dreta espanyola, i cada dia que passa també de la catalana, s’assembla més a la dels seus clons europeus i americans. Igual que l’esquerra en aquest aspecte, s’ha despullat completament dels seus prejudicis ideològics però per deixar-se anar en una mena de cursa de skeleton on s’hauria substituït la pista de glaç per una mena de substància bavosa produïda pel populisme, la demagògia i la xenofòbia, de la qual Aznar i el seu dit en són els representants més preclars.
Sembla mentida que qui ens va enfonsar en aquesta crisi econòmica sense precedents ara ens vulgui vendre les seves receptes per a sortir-ne, que qui va sembrar de mentides i de discòrdies el panorama polític espanyol, ara es vulgui fer valer com a salvador de la pàtria. En aquest cas, i només en aquest cas, tothom faria bé en fixar-se en el dit i no en la direcció que assenyala. Quan arribin les eleccions pensin en aquest dit, no fos cas que algú cometés l’error de tornar-los a votar.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…