Ves al contingut principal

El dit

Diu un proverbi xinès que quan el savi assenyala la lluna, l’imbècil mira el dit. Però és innegable que hi ha dits que es fan mirar, és el cas del dit del senyor José Maria Aznar. No ho hi ha hagut, que jo recordi, cap personatge públic en la història recent d’Espanya més desagradable que ell. Aznar representa tot allò que em repugna d’aquest país i em preocupa profundament que tanta gent en el passat l’hagi votat i que tants, encara, el tornarien a votar si es presentés.
Dir que m’ha sorprès la seva gràcia de la setmana passada, dirigida a uns estudiants que l’escridassaven, és dir molt. M’hauria estranyat, això sí, si el gest hagués vingut d’algú com Felipe González, o Santiago Carrillo, o Jordi Pujol o, posats a dir, fins i tot del senyor Manuel Fraga Iribarne. Però d’ell ja no em sorprèn res. El dit del senyor Aznar, i mai tan ben dit, acaba de posar les coses en el seu lloc, per si algú encara dubtava de qui són els de la seva espècie.
La consciència de la dreta espanyola, i cada dia que passa també de la catalana, s’assembla més a la dels seus clons europeus i americans. Igual que l’esquerra en aquest aspecte, s’ha despullat completament dels seus prejudicis ideològics però per deixar-se anar en una mena de cursa de skeleton on s’hauria substituït la pista de glaç per una mena de substància bavosa produïda pel populisme, la demagògia i la xenofòbia, de la qual Aznar i el seu dit en són els representants més preclars.
Sembla mentida que qui ens va enfonsar en aquesta crisi econòmica sense precedents ara ens vulgui vendre les seves receptes per a sortir-ne, que qui va sembrar de mentides i de discòrdies el panorama polític espanyol, ara es vulgui fer valer com a salvador de la pàtria. En aquest cas, i només en aquest cas, tothom faria bé en fixar-se en el dit i no en la direcció que assenyala. Quan arribin les eleccions pensin en aquest dit, no fos cas que algú cometés l’error de tornar-los a votar.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…