Ves al contingut principal

Dissabte

El dissabte és un dia curiós. Els japonesos, que durant la setmana més aviat es deuen dedicar a trepitjar asfalt, l’anomenen el dia de la terra i els suecs, que els altres dies se suposa que només es renten per sobre, en diuen Lördag, o sigui el dia de banyar-se. Estranyament en anglès i holandès pesa més la influència llatina i és la jornada dedicada a Saturn, en canvi en la resta d’idiomes l’arrel prové directament de l’hebreu: Sabbath. I en basc no vulguin pas saber vostès què vol dir Larunbata...
L’expressió catalana fer dissabte, al contrari del que podrien pensar després d’haver llegit el primer paràgraf d’aquest article, no prové del suec, tot i voler dir fer neteja. I la febre del dissabte nit, per molt que algú ara pugui imaginar-se que és una nova pandèmia, té el seu origen en una pel·lícula protagonitzada per John Travolta l’any 1978, tot i que a Girona i en altres places universitàries aquesta febre produïda sobretot pels excessos alcohòlics s’ha traslladat ara a la nit del dijous.
Malgrat tot el dissabte continua essent un dia especial, és evident que el temps corre a una altra velocitat, que no és ben bé la mateixa dels diumenges ni la de la resta de la setmana. Els dissabtes ens esperen amb un abraç amorosit i ens empenyen cap a una vida més alta, que dura el que dura, això sí, perquè el temps és relatiu i la relativitat que els dies feiners s’acota a uns horaris, el dissabte s’escampa sense aturador entre un munt immens de coses per fer.
Cada dia, gairebé instintivament, repetim uns determinats actes. L’hàbit, al disminuir la dificultat, fa menys necessària la consciència i això és el que, amb el pas dels anys, ens fa pensar que les setmanes cada vegada passen més ràpidament. L’altre dia el president Pujol en un acte a Girona deia que les virtuts són els valors convertits en hàbit, arran d’aquell comentari ara penso que probablement la virtut dels dissabtes és precisament al revés, o sigui haver sabut convertir l’hàbit en valor.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…