Ves al contingut principal

Dissabte

El dissabte és un dia curiós. Els japonesos, que durant la setmana més aviat es deuen dedicar a trepitjar asfalt, l’anomenen el dia de la terra i els suecs, que els altres dies se suposa que només es renten per sobre, en diuen Lördag, o sigui el dia de banyar-se. Estranyament en anglès i holandès pesa més la influència llatina i és la jornada dedicada a Saturn, en canvi en la resta d’idiomes l’arrel prové directament de l’hebreu: Sabbath. I en basc no vulguin pas saber vostès què vol dir Larunbata...
L’expressió catalana fer dissabte, al contrari del que podrien pensar després d’haver llegit el primer paràgraf d’aquest article, no prové del suec, tot i voler dir fer neteja. I la febre del dissabte nit, per molt que algú ara pugui imaginar-se que és una nova pandèmia, té el seu origen en una pel·lícula protagonitzada per John Travolta l’any 1978, tot i que a Girona i en altres places universitàries aquesta febre produïda sobretot pels excessos alcohòlics s’ha traslladat ara a la nit del dijous.
Malgrat tot el dissabte continua essent un dia especial, és evident que el temps corre a una altra velocitat, que no és ben bé la mateixa dels diumenges ni la de la resta de la setmana. Els dissabtes ens esperen amb un abraç amorosit i ens empenyen cap a una vida més alta, que dura el que dura, això sí, perquè el temps és relatiu i la relativitat que els dies feiners s’acota a uns horaris, el dissabte s’escampa sense aturador entre un munt immens de coses per fer.
Cada dia, gairebé instintivament, repetim uns determinats actes. L’hàbit, al disminuir la dificultat, fa menys necessària la consciència i això és el que, amb el pas dels anys, ens fa pensar que les setmanes cada vegada passen més ràpidament. L’altre dia el president Pujol en un acte a Girona deia que les virtuts són els valors convertits en hàbit, arran d’aquell comentari ara penso que probablement la virtut dels dissabtes és precisament al revés, o sigui haver sabut convertir l’hàbit en valor.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Tardor

A mesura que passen les setmanes, la línia que separa l’ombra de la llum es va difuminant, es fa menys concreta, menys abastable. Ja comencen a quedar lluny aquells dies en què el sol tallava a ganivet la nostra silueta damunt del paviment i els ocells traçaven línies definides entre el punt A i el punt B. Ara, uns esquitxos ataronjats apareixen en el paisatge, a la vora dels camins i entre el verd, encara, dels arbres, i els ocells ja volen a gran altura cap a un destí llunyà, que no està a l’abast de la nostra geografia quotidiana. El vent, quan bufa, ho fa d’una forma lineal, enllaçant amb una mena de teranyina misteriosa els campanars dels pobles que treuen el nas entre els turons. Les velles cases pairals van reprenent aquells tons i aquelles textures de closca de tortuga vella i els camps s’obren de solc en solc, com una mà que implora. Però la tardor, aquest temps que ara comencem a habitar, i més enllà d’alguna definició concreta, també és un sentiment, un estat d’ànim, una sen…