Ves al contingut principal

Dissabte

El dissabte és un dia curiós. Els japonesos, que durant la setmana més aviat es deuen dedicar a trepitjar asfalt, l’anomenen el dia de la terra i els suecs, que els altres dies se suposa que només es renten per sobre, en diuen Lördag, o sigui el dia de banyar-se. Estranyament en anglès i holandès pesa més la influència llatina i és la jornada dedicada a Saturn, en canvi en la resta d’idiomes l’arrel prové directament de l’hebreu: Sabbath. I en basc no vulguin pas saber vostès què vol dir Larunbata...
L’expressió catalana fer dissabte, al contrari del que podrien pensar després d’haver llegit el primer paràgraf d’aquest article, no prové del suec, tot i voler dir fer neteja. I la febre del dissabte nit, per molt que algú ara pugui imaginar-se que és una nova pandèmia, té el seu origen en una pel·lícula protagonitzada per John Travolta l’any 1978, tot i que a Girona i en altres places universitàries aquesta febre produïda sobretot pels excessos alcohòlics s’ha traslladat ara a la nit del dijous.
Malgrat tot el dissabte continua essent un dia especial, és evident que el temps corre a una altra velocitat, que no és ben bé la mateixa dels diumenges ni la de la resta de la setmana. Els dissabtes ens esperen amb un abraç amorosit i ens empenyen cap a una vida més alta, que dura el que dura, això sí, perquè el temps és relatiu i la relativitat que els dies feiners s’acota a uns horaris, el dissabte s’escampa sense aturador entre un munt immens de coses per fer.
Cada dia, gairebé instintivament, repetim uns determinats actes. L’hàbit, al disminuir la dificultat, fa menys necessària la consciència i això és el que, amb el pas dels anys, ens fa pensar que les setmanes cada vegada passen més ràpidament. L’altre dia el president Pujol en un acte a Girona deia que les virtuts són els valors convertits en hàbit, arran d’aquell comentari ara penso que probablement la virtut dels dissabtes és precisament al revés, o sigui haver sabut convertir l’hàbit en valor.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…