Ves al contingut principal

Barrets i barretades

Ara és temps de barrets, els barrets tornen i cada vegada se’n veuen més pels carrers, el que fa poc temps era senyal d’extravagància ara entra dins dels estàndards de la normalitat. El que no torna és el costum de les barretades, o sigui de les salutacions a cop de barret. Generalment es va per feina i amb un “adéu” rondinejat darrere de la bufanda ja n’hi ha prou per quedar bé i que no et prenguin per un esquerp. És temps de barrets, però també de burques, tothom es vol cobrir la identitat i, a la vegada, vol ensenyar-la.
Tot s’estira i s’arronsa, tot puja i baixa, tot va i torna. Vam néixer en una època en què els joves, o sigui els que eren més grans que nosaltres, semblava que s’anessin a menjar el món. Hem crescut veient com ja d’adults se’l menjaven i ara, que ja comencen a ser vells, són majoria i es mengen tot el pressupost de la seguretat social. Aviat viurem en un país de jubilats, però a nosaltres ens tocarà continuar treballant sense poder-nos refugiar ni a Benidorm ni a La Meca.
Per no poder no podrem ni anar a sopar un dia al Bulli, ara que ja m’havia fet il·lusions que algun d’aquests jubilats d’or de la banca m’hi convidés. Doncs no, el senyor Adrià s’ha pres un parell d’anys sabàtics i nosaltres haurem de continuar menjant al bar de la cantonada. Això sí, entrepans cada vegada més desestructurats, amb truites liofilitzades, pernil dolç sense gluten, cervesa sense alcohol i un tallat descafeïnat de màquina amb llet desnatada i sacarina.
Per sort sempre ens quedarà la tecnologia que ens consola de les nostres carències i ens permet viure una vida virtual allà on ja no és possible viure la real. Escoltem música a través de l’iPod, parlem amb l’iPhone i aviat podrem llegir diaris i llibres amb l’iPad. Més aviat que tard ens pagaran la nòmina amb iEuros, menjarem iPizzes, farem l’amor amb iLovers, els nostres jubilats jugaran a iBotxes i, quan arribi l’hora ens vetllaran a través d’un iTanatos. La ciència avança que és un barbaritat, permetin que em tregui el barret...
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Torna setembre

És una història que arrenca cada mes de juny, quan el sol ho comença a inundar tot d’una llum espessa i excessiva. A les viles els carrers es desertitzen i qualsevol esforç que fem es veu coronat per una taca de suor a la camisa. Es fa feixuc sobreviure i sobretot dormir, perquè les nits s’inunden de sorolls i la calor no minva. L’aire sembla l’aigua bruta d’una bassa, la respiració s’allarga i els pensaments s’escurcen. Quan arriba setembre t’adones que el temps torna a posar-se en moviment, sota les ales dels ocells que ja van desfilant. Les remors del passat i del futur ens aclaparen, els dies s’encongeixen i la foscor va guanyant la partida al sol. De cop i volta, a la botiga de la cantonada hi apareixen fruits més dolços i de tant en tant sorgeix una nuvolada en el cel, que taca d’humitats la vorera. Ens tornem a trobar amics pel carrer i junts cantem la lletania de l’«anar tirant». Però aquest any l’«anar tirant» se’ns fa diferent. Hem sentit el fètid alè del terror que ens encalç…