Ves al contingut principal

Barrets i barretades

Ara és temps de barrets, els barrets tornen i cada vegada se’n veuen més pels carrers, el que fa poc temps era senyal d’extravagància ara entra dins dels estàndards de la normalitat. El que no torna és el costum de les barretades, o sigui de les salutacions a cop de barret. Generalment es va per feina i amb un “adéu” rondinejat darrere de la bufanda ja n’hi ha prou per quedar bé i que no et prenguin per un esquerp. És temps de barrets, però també de burques, tothom es vol cobrir la identitat i, a la vegada, vol ensenyar-la.
Tot s’estira i s’arronsa, tot puja i baixa, tot va i torna. Vam néixer en una època en què els joves, o sigui els que eren més grans que nosaltres, semblava que s’anessin a menjar el món. Hem crescut veient com ja d’adults se’l menjaven i ara, que ja comencen a ser vells, són majoria i es mengen tot el pressupost de la seguretat social. Aviat viurem en un país de jubilats, però a nosaltres ens tocarà continuar treballant sense poder-nos refugiar ni a Benidorm ni a La Meca.
Per no poder no podrem ni anar a sopar un dia al Bulli, ara que ja m’havia fet il·lusions que algun d’aquests jubilats d’or de la banca m’hi convidés. Doncs no, el senyor Adrià s’ha pres un parell d’anys sabàtics i nosaltres haurem de continuar menjant al bar de la cantonada. Això sí, entrepans cada vegada més desestructurats, amb truites liofilitzades, pernil dolç sense gluten, cervesa sense alcohol i un tallat descafeïnat de màquina amb llet desnatada i sacarina.
Per sort sempre ens quedarà la tecnologia que ens consola de les nostres carències i ens permet viure una vida virtual allà on ja no és possible viure la real. Escoltem música a través de l’iPod, parlem amb l’iPhone i aviat podrem llegir diaris i llibres amb l’iPad. Més aviat que tard ens pagaran la nòmina amb iEuros, menjarem iPizzes, farem l’amor amb iLovers, els nostres jubilats jugaran a iBotxes i, quan arribi l’hora ens vetllaran a través d’un iTanatos. La ciència avança que és un barbaritat, permetin que em tregui el barret...
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…