Ves al contingut principal

1940, l’any terrible

Howard Zinn, un historiador involucrat en totes les lluites socials del segle XX, va escriure una autobiografia que portava aquest títol evocador: “No pots ser neutral en un tren en moviment”. El temps i la història viatgen en el mateix tren, però van en compartiments diferents. De fet el temps és el tren i la història és el combustible que es crema en la caldera, que es transforma en energia i que surt per la xemeneia en forma de fum. El temps avança inexorablement i la història s’esbrava en el vent.
L’any 1940 començà amb la “drôle de guerre”, una guerra de broma, però tot s’acabà amb la brusca ofensiva de l’Alemanya nazi sobre Europa occidental. Fou l’any de la pinça de les Ardenes, de la batalla de Dunkerque i de la campanya de França. Fou l’any de l’èxode pels camins de la derrota, de la proclama del general De Gaulle, de l’armistici i de l’esfondrament total de la Tercera República Francesa. Només en uns mesos la història d’Europa es condensà en el cel ennuvolat d’aquella primavera.
Des d’aleshores el temps ha continuat el seu viatge, han passat setanta estacions i molts han estat els que han pujat i baixat del tren a cada parada, i fins i tot del tren en marxa. Però l’estela de fum d’aquells dies de 1940 encara perdura en l’horitzó i difícilment s’esvairà mai del tot. Aquell fum, i el que vingué després, fou una lliçó apresa per la humanitat que no hem d’oblidar mai, perquè si el nazisme fou possible, va ser gràcies als que van mirar cap un altre costat quan la humanitat es dirigia cap a l’abisme.
Michael Haneke ens ha dibuixat un esbós magistral del que fou el preludi d’aquell horror. Si encara no han vist La cinta blanca, els recomano que ho facin, però en la gran pantalla. Allà, en la foscor de la sala, es veuran envoltats per la història en blanc i negre, per una realitat que encara rossega la memòria de mig Europa. La memòria, al contrari que el temps i la història, no viatja en cap tren, s’amaga sota la terra dels camps que esperen ser llaurats i esclata, quan menys t’ho esperes, sota les cames dels innocents.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…