Ves al contingut principal

Tres Reis

Any rere any els Tres Reis entren a casa sense trucar. Són personatges duals, ambivalents, que ens porten allò que hem demanat i també tot el contrari. La nit del cinc al sis de gener es passegen per les ciutats i els pobles, recorren els barris, entren a totes les cases, fins i tot allà on no se’ls espera. La seva silueta inquietant, sorgida no se sap ben bé d’on, es dibuixa sobre la pols dels camins, res no els atura perquè el món en realitat està fet per esperar la seva vinguda.
Tots hem estat nens abans de ser adults i tots hem començat a pensar molt abans de començar a raonar. Tots hem estat jutjats i tots hem jutjat alguna vegada abans de reflexionar, però els reis saben molt bé el que ens han de portar perquè ells arriben sense prejudicis i se’n van tal com han vingut. Com a tots els desconeguts els mirem amb recel però també amb esperança, tanquem la porta però deixem una finestra oberta perquè puguin entrar.
Quan ens deixem vèncer pels nostres somnis, un rei amagat darrere d’una barba blanca ens deixa l’ideal de la saviesa, l’esperança de poder realitzar plenament la nostra vida, però també l’oblid que ens incapacita per recordar-la; el ros ens omple una butxaca amb la riquesa i ens buida l’altra amb la misèria; un de pintat de negre carrega en un sac el secret de la felicitat, lligat amb filferros de dolor, i tots tres ens porten i s’enduen el temps i la vida.
Els Tres Reis són una metàfora de la filosofia, de la publicitat enganyosa i de la vida en general. Sota la pluja o la neu, enmig de la fredor garratibant dels primers dies de gener, any rere any, els esperem amb candeletes enceses amb la llum potent dels ulls dels infants i els acomiadem amb aires maldestres, quan llegim finalment, al treure l’embolcall, que més enllà de qualsevol veritat filosòfica, res no funciona si les piles no van incloses.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…