Ves al contingut principal

La memòria que fotografia

La fotografia va néixer en el primer terç del segle dinou, entre vapors d’àcids i sals de plata. Durant anys aquella tècnica primigènia va evolucionar molt lentament, produint unes imatges de gent garratibada per les llargues exposicions o paisatges que semblaven habitats només per fantasmes. Entre la Primera Guerra Mundial i la del Vietnam la fotografia esdevingué un document social imprescindible, però després fou incapaç de competir contra la immediatesa de la televisió.
Ara, ja plantada en plena era digital, la fotografia va fent el que pot per aguantar la pressió de les noves tecnologies que han imposat una mentalitat de baix cost en el món dels negocis i de la cultura, que amenaça sobretot al fotoperiodisme. Però la fotografia, es vulgui com si no, ja ha quedat definitivament enganxada en l’inconscient col·lectiu. Les imatges deturades es defensen encara amb ungles i dents en un racó del ring, contra les envestides dels gegants multimèdia.
L’ajuntament de Girona ja fa temps que aposta per aquest mitjà i el seu arxiu d’imatges és modèlic en aquest sentit. Però no només es preocupen per la salvaguarda del patrimoni, que seria en tot cas la seva obligació, sinó que a més publiquen regularment l’obra de fotògrafs relacionats d’alguna manera amb la ciutat, tal és el cas recentment d’Antoni Varés i Jean Dieuzaide, que han vist reconeguda la vàlua de les seves imatges amb dos llibres d’impecable factura.
És precisament a través d’obres com aquestes que el Centre de Recerca i Difusió de la Imatge de l’ajuntament de Girona elabora el seu discurs. Actualment no podem comprendre el discurs històric sense la fotografia, que el complementa però que fins i tot l’arriba a construir, perquè ha arribat a desenvolupar un llenguatge propi que, en el llibre de Varés, es justifica totalment a través d’una cita de Milan Kundera, extreta de La immortalitat, on afirma que “la memòria no filma, la memòria fotografia”.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…