Ves al contingut principal

El resplendor

Un hotel rodejat de blancor, oblidat enmig d’una muntanya, unes passes que es dibuixen en la neu i la mirada d’un nen que comprèn l’horror. El soroll d’una màquina d’escriure omplint fulles de paper, convulsivament, totes amb la mateixa frase: “No per molt matinar es fa de dia més d’hora”. La música d’una orquestra, un ball de gala, amb parelles sorgides del no-res i un vigilant, el vigilant, que ha estat sempre el vigilant. Delbert Grady ho recorda bé perquè ell també hi ha estat sempre.
Ara farà trenta anys Stanley Kubrick va rodar Shining, El resplendor, basada en un conte d’Stephen King. Kubrick va fer-ne una adaptació molt personal, canviant detalls significatius de l’obra original. Jack Nicholson interpretà a l’inquietant escriptor Jack Torrance, protagonista d’aquest film tenebrós i claustrofòbic que esdevingué sense cap mena de dubte una obra mestre del gènere de terror. King, que va renegar-ne, deia que El resplendor era només una historieta sobre el bloqueig mental d’un escriptor.
Però el protagonisme de la pel·lícula és compartit amb Danny, un nen que “resplendeix”, o sigui, que té la facultat de comunicar-se a distància amb altres persones i de veure més enllà, cap al passat i cap al futur. A Danny li han dit que no entri en l’habitació 237, que, de fet, és el que ens han dit a tots sempre. La història de la humanitat és curulla d’habitacions 237, a Adam i Eva ja els hi van prohibir. Hem superat l’aïllament comunicant-nos a través de la xarxa, però encara ens costa mirar cap al passat i, sobretot, cap al futur.
Sí en Danny pogués veure el que ens espera en aquest any que ara comença, probablement també fugiria a través de la neu. Perquè el futur sol ser la conseqüència directa de l’acumulació de presents, de la qual en som responsables tots plegats. Aquest planeta cada vegada s’assembla més a una mena de casa habitada per una víctima del síndrome de Diògenes, on anem aplegant tota mena de coses i acumulant pors i terrors. Per si de cas aquest any evitin les habitacions 237 i no facin com jo que m’aixeco molt aviat i sé per experiència que per molt fer-ho no es fa de dia més d’hora.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…