Ves al contingut principal

El resplendor

Un hotel rodejat de blancor, oblidat enmig d’una muntanya, unes passes que es dibuixen en la neu i la mirada d’un nen que comprèn l’horror. El soroll d’una màquina d’escriure omplint fulles de paper, convulsivament, totes amb la mateixa frase: “No per molt matinar es fa de dia més d’hora”. La música d’una orquestra, un ball de gala, amb parelles sorgides del no-res i un vigilant, el vigilant, que ha estat sempre el vigilant. Delbert Grady ho recorda bé perquè ell també hi ha estat sempre.
Ara farà trenta anys Stanley Kubrick va rodar Shining, El resplendor, basada en un conte d’Stephen King. Kubrick va fer-ne una adaptació molt personal, canviant detalls significatius de l’obra original. Jack Nicholson interpretà a l’inquietant escriptor Jack Torrance, protagonista d’aquest film tenebrós i claustrofòbic que esdevingué sense cap mena de dubte una obra mestre del gènere de terror. King, que va renegar-ne, deia que El resplendor era només una historieta sobre el bloqueig mental d’un escriptor.
Però el protagonisme de la pel·lícula és compartit amb Danny, un nen que “resplendeix”, o sigui, que té la facultat de comunicar-se a distància amb altres persones i de veure més enllà, cap al passat i cap al futur. A Danny li han dit que no entri en l’habitació 237, que, de fet, és el que ens han dit a tots sempre. La història de la humanitat és curulla d’habitacions 237, a Adam i Eva ja els hi van prohibir. Hem superat l’aïllament comunicant-nos a través de la xarxa, però encara ens costa mirar cap al passat i, sobretot, cap al futur.
Sí en Danny pogués veure el que ens espera en aquest any que ara comença, probablement també fugiria a través de la neu. Perquè el futur sol ser la conseqüència directa de l’acumulació de presents, de la qual en som responsables tots plegats. Aquest planeta cada vegada s’assembla més a una mena de casa habitada per una víctima del síndrome de Diògenes, on anem aplegant tota mena de coses i acumulant pors i terrors. Per si de cas aquest any evitin les habitacions 237 i no facin com jo que m’aixeco molt aviat i sé per experiència que per molt fer-ho no es fa de dia més d’hora.

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…