Ves al contingut principal

El fill del drapaire

En una època de grans devocions nacionalistes, Jules Renard assegurava que “la pàtria” eren totes les passejades que es podien fer al voltant del seu poble. Joan Amades, des d’aquest punt de vista, era un patriota genuí. Amades, fill d’un drapaire, heretà l’ofici patern, però no es limità a recol·lectar les andròmines pròpies de la seva activitat, sinó també totes aquelles coses que, per no ser tangibles, també anaven quedant abandonades enmig del brogit del nou segle.
Al llarg de la seva vida Amades aplegà tradicions, danses, festes, cançons i fins i tot gestos que havien passat de generació en generació i que corrien el risc de perdre’s en la voràgine d’una revolució industrial que al nostre país havia arribat sense passar abans per l’escola elemental. La cultura popular era cosa del passat, de pagesos analfabets, i anava quedant enterrada ràpidament per una vida nova que arraconava sistemàticament tot allò que no feia olor de ciutadania i cosmopolitisme.
Amades preservà, gairebé en solitari, bona part d’aquell riquíssim patrimoni comú. Aquell llegat, que nosaltres també tenim el deure de transmetre, ha quedat preservat però dins d’una bombolla, una bombolla opaca, que moltes vegades no ens permet contemplar el seu contingut i, el que és pitjor, que tampoc permet que res escapi del seu interior. Quan alguna cosa entra a dins, per sort o per desgràcia, ja no en surt mai més. És el que ha passat, per exemple, amb la sardana.
La cultura popular fou durant segles una aportació anònima que s’anava enriquint a mesura que corria de boca en boca, era com una mena d’ésser viu que creixia constantment i que evolucionava amb el pas del temps. Davant del risc de perdre definitivament aquest llegat, la societat catalana decidí hivernar la cultura popular i així és com nosaltres l’hem conegut. Ara, cinquanta anys després de la mort de Joan Amades, si ja no és possible ressuscitar bona part d’aquelles tradicions, podríem intentar clonar-ne l’esperit, copsar-ne l’ànima, perquè no es perdi definitivament la nostra identitat.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…