Ves al contingut principal

Déu hauria de dimitir?

El món és un desastre, tremola quan menys t’ho esperes perquè Déu, pel que es veu, no el va deixar prou ben falcat. Els humans, que ja havíem de desconfiar des d’un principi d’aquest creador barroer i xarlatà, hauríem d’haver fixat millor les nostres coses sobre l’escorça oscil·lant d’aquest planeta. Però els homes, fets a imatge i semblança seva, no hem sabut construir un món millor i encara ara, de tant en tant, les cases cauen, sobretot sobre els pobres.
Quan passen aquestes coses, els representants de Déu a la terra sempre intenten trobar excuses racionals, reparteixen responsabilitats a tort i a dret i procuren que apartem la mirada cap un altre costat. S’escandalitzen amb les imatges dels cossos impúdicament amuntegats en les fosses comunes i intenten relativitzar-ho tot, ells que abominen del relativisme! Fins i tot algun penques vestit de bisbe assegura que tot és culpa del pecat, del paganisme de les víctimes, o culpa nostra per no resar prou.
En casos com aquest, quan a Haití ja no queda pedra sobre pedra, Déu hauria de dimitir, o, si més no, si ell no pot per inconsistència corpòria, hauria de fer-ho el principal responsable seu, que viu vestit de blanc sota la cúpula immaculada de Sant Pere del Vaticà. Aquí no parla mai ningú de dimissions, els ateus perquè no creuen en Déu i els cristians perquè no gosen, però arribats a aquest punt de la història tot plegat ja comença a fer una mica de pudor.
Sempre m’ha fet recança col·laborar econòmicament amb segons quina ONG, per por que els meus diners no acabessin sota una pedra de la Sagrada Família o que servissin per comprar un anell nou al Munilla de torn. Malgrat tot aquesta vegada ho faré, en la confiança que arribin allà on han d’arribar i que serveixin per allò que han de servir i que si Déu no vol dimitir que no ho faci, perquè els agnòstics ja fa molt de temps que no reconeixem la seva autoritat.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…