Ves al contingut principal

Déu hauria de dimitir?

El món és un desastre, tremola quan menys t’ho esperes perquè Déu, pel que es veu, no el va deixar prou ben falcat. Els humans, que ja havíem de desconfiar des d’un principi d’aquest creador barroer i xarlatà, hauríem d’haver fixat millor les nostres coses sobre l’escorça oscil·lant d’aquest planeta. Però els homes, fets a imatge i semblança seva, no hem sabut construir un món millor i encara ara, de tant en tant, les cases cauen, sobretot sobre els pobres.
Quan passen aquestes coses, els representants de Déu a la terra sempre intenten trobar excuses racionals, reparteixen responsabilitats a tort i a dret i procuren que apartem la mirada cap un altre costat. S’escandalitzen amb les imatges dels cossos impúdicament amuntegats en les fosses comunes i intenten relativitzar-ho tot, ells que abominen del relativisme! Fins i tot algun penques vestit de bisbe assegura que tot és culpa del pecat, del paganisme de les víctimes, o culpa nostra per no resar prou.
En casos com aquest, quan a Haití ja no queda pedra sobre pedra, Déu hauria de dimitir, o, si més no, si ell no pot per inconsistència corpòria, hauria de fer-ho el principal responsable seu, que viu vestit de blanc sota la cúpula immaculada de Sant Pere del Vaticà. Aquí no parla mai ningú de dimissions, els ateus perquè no creuen en Déu i els cristians perquè no gosen, però arribats a aquest punt de la història tot plegat ja comença a fer una mica de pudor.
Sempre m’ha fet recança col·laborar econòmicament amb segons quina ONG, per por que els meus diners no acabessin sota una pedra de la Sagrada Família o que servissin per comprar un anell nou al Munilla de torn. Malgrat tot aquesta vegada ho faré, en la confiança que arribin allà on han d’arribar i que serveixin per allò que han de servir i que si Déu no vol dimitir que no ho faci, perquè els agnòstics ja fa molt de temps que no reconeixem la seva autoritat.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…