Ves al contingut principal

Bibliofagies

Els Tàrtars, poble bàrbar per definició, habitava les estepes infinites regades per rius glaçats. Muntaven sobre cavalls menuts, de llargues crineres i es miraven el món a través de l’escletxa horitzontal que permetien les seves estretes parpelles. Eren un poble sense passat i sense futur, no coneixien la filosofia ni cap mena de civilització avançada i vivien tan allunyats de la història que els grecs creien que provenien de més enllà de l’Hades, el regne dels morts.
Però no hi ha grup humà, per pobre que sigui, que no acabi per agafar consciència de la seva ignorància. Els Tàrtars, sempre que estava al seu abast, es dedicaven a menjar-se els llibres dels pobles, més civilitzats, que conquerien per a poder impregnar-se d’aquesta manera de la saviesa que contenien. A les sagrades escriptures també hi ha exemples de profetes que per una o altra raó acaben cruspint-se llibres dels uns o dels altres, per vocació o per obligació.
Un personatge de ficció concebut per Umberto Eco a El nom de la rosa arribava també a menjar-se un llibre, però en aquest cas era per evitar que el perillós coneixement d’Aristòtil es propagués més enllà de la biblioteca que custodiava. Umberto Eco, bibliòfil de mena, no destruiria mai cap llibre per atzarós que fos el seu contingut, entre altres coses perquè ell sap que moltes vegades no hi ha res de tan inèdit com precisament tot allò que ja s’ha publicat.
Umberto Eco, medievalista, semiòtic, filòsof, crític literari i novel·lista italià, juntament amb Jean-Claude Carrière, escriptor, dramaturg i guionista francès van publicar un llibre que era el resultat d’una llarga conversa transcrita pel periodista Jean-Philippe de Tonnac i que porta per títol: No espereu desembarassar-vos dels llibres, on vénen a dir que el llibre com a concepte no ha de desaparèixer mai si no volem acabar com els Tàrtars, amb el problema afegit que els aparells electrònics que pretenen substituir-los seran molt més difícils de digerir...


2 comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cadaqués

Cadaqués és un topònim roquer, un mot sorgit de la pedra, com Queralbs, Queralt, Queiràs o Quermançó. Cap de Quers, cap de roques, indret geològic nascut de la llicorella, construït amb parets seques i arrebossat d’un blanc de sucre refinat. El poble tremoleja sota la llum intensa d’aquest juny, sense núvols, sense tramuntana, només les roques que s’enfonsen en el rompent. Però, sobretot, hi ha el Cadaqués de la seva gent, dels que hi continuen vivint quan els altres se’n van, els que netegen els vidres de la finestra quan l’Anna Maria deixa l’escena, els que continuen pastant Taps de pa de pessic a La Mallorquina i els que han d’obrir cada dia la botiga per poder fer caixa. Perquè Cadaqués, el Cadaqués real, el que respira l’aire de la seva història, encara existeix. Cadaqués es congria al voltant de les taules del Casino, amb les cartes a la mà, puja pels camins cap als olivars o escruta amb la mirada l’horitzó per poder saber si farà bon temps per sortir a pescar. Cadaqués, amagat al…

Les illes Medes

Viatjar per la Costa Brava és com anar resseguint una obvietat, sempre és davant dels ulls, però és difícil de veure. L’Estartit s’amaga darrere de la roca Maura, allà on el massís del Montgrí s’enfonsa abruptament en el mar, per després tornar a treure la cua com si fos el monstre del llac Ness, conformant això que en diem “Les illes Medes”, una redundància, perquè “meda” era el terme que s’usava en empordanès antic per a denominar una illa. Ara, tal com ho feien els pirates, a les Medes s’hi refugien els gavians de pota groga i altres menes d’aus marines, i també espècies vegetals, especialment resistents a la salinitat, i tota mena d’insectes que s’hi passegen com els corsaris de Barba-rossa. Des de les Medes, tots aquests habitants es miren amb pena el continent –a menys d’una milla marina–, aïllat i sol a l’altre costat de l’estret, i s’expliquen històries que passen de generació en generació. Durant molts anys els únics habitants de la Meda Gran foren una petita guarnició milita…

El Montgrí

Com un goliat ajagut, el Montgrí apareix a Sobrestany entre camps de blat de moro, gira-sols i pomeres, i de la ridorta que s’enfila on pot, buscant la llum del sol. La gepa boteruda de Santa Caterina, coronada pel castell, és el punt culminant de l’Empordà, de l’Alt i el Baix, i és visible des de tots els racons. S’entreveu des dels pobles més elevats de l’Albera i no es deixa de sentir la seva presència fins ben passat Palafrugell i des del santuari dels Àngels. Damunt del meu plànol de la comarca a escala 1:50.000, la distància equivalent que es mesura entre l’ermita i el castell en línia recta és d’uns 500 metres, però el desnivell és considerable, i el que a peu pla seria una passejada de 10 minuts, s’allarga en una estricada sufocant de tres quarts d’hora, que al pic de l’estiu exigeix un redelme de suor i de bombeig de sang, i d’esforç afegit a causa d’un sol que sembla a tocar de la mà. Però l’excursió val la pena perquè des del cim el paisatge és imponent. És com mirar el matei…

Els Aiguamolls

Surto del neguit d’Empuriabrava i trobo un rètol, un avís d’esperança, que diu “Reserva Natural Integral. Prohibit el pas”. Més enllà una filera de tamarius, verds i blancs com cedres de sal, es revolta contra un vent que bufa a totes hores. Els Aiguamolls s’estenen entre la Muga i el Fluvià, i, amagats entre canyes i joncs que dansen, s’hi poden observar fins a 327 espècies d’ocells. Si la natura té una olor determinada, s’hi pot sentir la fragància de la vida. Els aiguamolls són la reserva de vida i d’esperança de la Costa Brava, de fet el viatge recomanat de totes les guies hauria de començar i acabar aquí, davant del rètol que a Empuriabrava barra el pas a tots els que encara no comprenen que aquest planeta és fràgil i poruc com les flors plomoses dels tamarius. Després d’un passeig, gairebé de puntetes, pels camins de la reserva, el món sembla que torna a girar en la direcció adequada i nosaltres seguim el camí cap al sud, igual que les aus migratòries. De lluny veiem el vol paus…