Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2010

El pretèrit indefinit

Quan els anys passen a la comptabilitat de la història, s’omplen de noms i de fets que es van diluint en el record, com els colors inicialment vigorosos d’un cartell electoral exposat a les inclemències del temps. Els anys serveixen per datar naixements i defuncions, per omplir de fites el que d’altra manera només seria un camp erm, un desert sense referències. Els cementiris estan plens de dates. L’any 2010 ja s’ha exhaurit gairebé del tot, després del 31 de desembre només serà pols dels segles i ja ningú recordarà les llargues hores d’espera en les consultes dels metges, els anuncis que han farcit de buidor les ànimes dels teleaddictes i tots aquells instants perduts en converses vàcues d’ascensor. L’any 10 s’esfuma amb tot el seu carregament de tragèdies i d’alegries, amb tots aquells records que ens semblaven perdurables i tots els oblits que no van ni arribar a ser mai enumerats. Qui recorda ja aquell llunyà terratrèmol d’Haití que va segar completament el destí d’un país? Qui r…

Fum, fum, fum

L’aire gris de desembre pesa com una llosa sobre el fil de vida que sorgeix de les cases, però en el cor del darrer mes de l’any hi batega una il·lusió pastada amb somnis i records. En els marges, entre els camps, els pagesos cremen els rostolls i xiuxiuegen paraules amoroses a cau d’orella dels seus tractors, que, a canvi, deixen anar bafs de gasolina cremada i sorolls mecànics de motor de combustió. A la ciutat, entre els cotxes que passen, la gent alça per un moment la vista per poder intuir, darrere dels murs formigó i dels aparadors de vidre, el temps que cova un futur incert. Nadal és un somni recurrent, un alè de vida que sorgeix de no se sap bé d’on, que s’entortolliga amb tòpics que creixen una mica per tot arreu i que esclata esplendorosament darrere de les pantalles insubornables dels televisors. Els altaveus dels carrers comercials escampen melodies ensucrades, que cauen constantment sobre el cap dels vianants, com una mena de nevada de confeti que s’enganxa en les borles…

La muntanya de pedra

De lluny sembla l’esquena d’un dinosaure ensopit després d’una digestió difícil. El sol de la tarda hi toca de ple i la paleta de colors, generalment en gris, es decanta temporalment cap als ocres i els rogencs. No per casualitat els alts murs de la ciutat vella han pres les seves formes del ventre d’aquesta muntanya de pedra, d’aquí es van anar llescant de mica en mica els carreus que farceixen d’històries la seva llegenda d’immortalitat. A dalt, pel camí de la Ferradura, un home llaura un petit hort amb un motocultor i els gossos lladren com un cor d’àngels rondinaires. El sol, que s’aguanta en equilibri precari sobre les Guilleries, dibuixa ombres cantelludes fins i tot darrere del més humil granet de pedra. Dos pins carregats de pinyes seques guarden l’entrada del gran crostam de la pedra de Girona i una torre arrodonida, enfilada per una gran antena, corona el perfil més alt del paisatge. Ajaguda en la plana, la ciutat reverbera suaument en la llum del feble sol de desembre; la…

Futbol, futbol, futbol

Mai he arribat a comprendre del tot el sentit de l’esport com a espectacle i, sobretot, com a gran espectacle de masses. Del cinema i del teatre, fins i tot de la literatura, s'espera un relat que ho faci entretingut, interessant i intel·ligible. Als autors se’ls demana un trencament constant de les normes, inesperats girs narratius que mantinguin en tot moment a l’espectador, o al lector, enganxat a la cadira o al llibre. Res és més decebedor que un desenllaç previsible, que una falta d’acció o de contrastos en el ritme de la història que es pretén explicar. Per contra, per exemple, és evident que no hi ha cosa més avorrida i previsible que un partit de futbol, on sempre juguen el mateix nombre de jugadors, durant el mateix espai pautat de temps i acabant sempre amb el mateix tipus de resultat, ja sigui favorable a l’equip local o al foraster. Vull dir, a risc d’escandalitzar a algú, que mai s’espera que guanyi l’àrbitre, el linier o –el meu preferit– el venedor de caramels de …

Galàxia Wikileaks

La història de la humanitat s’estructura en èpoques diverses, que els alumnes aprenen –o no– des de l’educació primària; però en el cas de la cultura és diferent, perquè fins fa ben poc no es va establir una diferenciació entre les distintes fases del coneixement humà. Fou l’any 1962, en què Marshall Macluhan gosà dividir la història de la cultura en un abans i un després de l’aparició de la tipografia al segle XV. Macluhan va batejar-ho com la “Galàxia Gutemberg”. L’època anterior no sé si algú s’ha molestat en posar-hi nom i de la posterior, en la qual ja ens hi trobem immersos, tampoc. Evidentment no seré jo qui ho faci, pobre de mi, però crec que, posats a buscar un nom que defineixi a aquesta voràgine de l’electrònica i de l’omnipresència de les xarxes d’informació global, bé podria ser que algú en digués “la Galàxia Wikileaks”. I amb això no pretenc insinuar que el fet de l’aparició de tots aquests comunicats confidencials atribuïts a la diplomàcia americana vinguin a revolucio…

Roma, ciutat perduda

Les ciutats són el resultat de l’afany civilitzador de la humanitat. Sota les llambordes gastades dels carrers d’Europa s’hi amaguen dos mil·lennis d’història, infinitat de vides i de passions, d’utopies i d’horror. Al voltant de les ciutats han crescut nacions, s’han forjat imperis i molta gent ha malgastat vides amargues i estèrils, però també s’ha gaudit de felicitats duradores, en l’escalf de la munió i de la companyonia veïnal. Els núvols han plorat llàgrimes amargues sobre els teulats, de la mateixa manera que han florit fruits saborosos en jardins recondits. A vegades em sembla haver viscut moltes vides, tantes com ciutats he visitat. Són vides efímeres, perquè en elles nomès hi he viscut durant uns dies o unes hores, però malgrat tot em queda el record del color d’un mur, el perdurable somriure d’un gest fugisser o l’olor fins aleshores desconeguda d’una casa. Les ciutats es barregen i es confonen en la memòria, igual que els records d’infantesa i de nit, en somnis, ens passe…

Plaça de la Independència

A Girona el bar Boira és un establiment amb vistes. Les aigües de l’Onyar passen lentes sota els seus finestrals i es barregen suaument amb les tonalitats terroses de les cases que es recolzen, d’esquena al riu, sobre els carreus d’una antiga muralla. La gent travessa el pont de Sant Agustí i els ànecs es passegen sobre els lloms gelatinosos de les carpes. La catedral corona el paisatge amb un àngel impertèrrit al capdamunt i els núvols ballen inquiets entre les gavines, tot esperant poder descarregar quatre gotes de tardor sobre els gironins. A Girona el temps és el combustible de la vida, des de les taules del Boira es consumeixen els minuts i les hores, entre tasses de cafè amb llet i gots de cervesa. El diaris s’obren de cames impúdicament per a oferir als lectors les notícies del dia i els gats, a l’altre costat del riu, esperen que caigui el manà del cel. Sota les voltes la vida es consumeix a glopades, els coloms picotegen engrunes sobre les llambordes i un heroi de bronze s’h…

Santa Bàrbara

La llegenda diu que santa Bàrbara, filla d’un ric pagà, va morir un quatre de desembre, decapitada precisament pel seu pare que preferia veure-la morta abans que cristiana. Quines coses que tenien aquells súbdits del l’emperador Maximí! Sortosament un llamp va fulminar al botxí immediatament i, fent una curiosa associació d’idees, els fervorosos seguidors de la santa la van nombrar patrona auxiliadora contra els llamps i les tempestes, i santa protectora dels miners, dels artillers i dels electricistes. Per santa Bàrbara, al nostre país, també comencen uns dies de festa que la tradició popular més recent ha arribat a anomenar com “El pont de la Puríssima Constitució”, una setmana tacada de festivitats que la gent aprofita per a descansar, preventivament, de les properes vacances de Nadal. És ben estrany com fins i tot les tradicions més modernes poden arrelar tan ràpidament en el nostre inconscient col·lectiu que ni a l’independentista més exacerbat se li acut posar-ho en dubte. Entr…

Postil·la a unes eleccions

Abans que no s’apaguin definitivament les brases del foc electoral, m’agradaria esbossar quatre conceptes filosòfics que, crec jo, han planejat sobre els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya: Ambigüitat, que no s’ha de confondre amb ambivalència; és quan un comportament o una expressió permeten interpretacions diverses. L’ambigüitat no és perversa, ni és necessàriament un concepte erroni o dolent, és com un reflex en un vidre, és una imatge virtual, és una interpretació de la realitat que algun dia pot arribar a ser una realitat tangible. L’ambigüitat és un terreny relliscós, però passant-t’hi de puntetes es poden arribar a guanyar unes eleccions al Parlament de Catalunya. Ase de Buridan. Un filòsof francès del segle XIV, Jean Buridan, va plantejar un experiment mental que consistia en posar un ase, assedegat i afamat, a la mateixa distància d’un cubell d’aigua i d’un sac ple de civada. Al ser incapaç d’escollir per quina de les dues opcions inclinar-se pr…

L’esplendor del fracàs

A Girona els dies de tardor sempre comencen o acaben amb una fredor humida que arriba fins al moll dels ossos. La gent ha anat a votar amb la roba d’hivern i ha dipositat els seus vots amb la fredor de qui encara espera dies més freds. Diuen que les campanyes electorals no serveixen per a res, però aquesta que hem viscut durant 15 dies de novembre ens ho desmenteix. CiU ha aconseguit donar la volta a un plantejament polític que semblava girar a l’entorn de la independència –un plantejament que ells mai han sostingut seriosament– per una actitud que passava per jutjar l’actuació del govern i, francament, la jugada els ha sortit tal com volien. Segons Faulkner s’ha de jutjar al novel·lista per l’esplendor dels seus fracassos. El fracàs del govern de progrés que ha tingut Catalunya en els darrers anys ha estat esplendorós i, per tant, el resultat d’aquestes eleccions, mirat des d’aquesta perspectiva era previsible. Però ara ja s’han acabat les eleccions i cal mirar endavant, hi ha probl…

Jornada de reflexions

Diuen que l’univers és infinit i que, a més, s’expandeix. Probablement per aquesta raó als humans ens agrada tenir referències a mà, que ens permetin construir una mena de realitat virtual a escala, per no perdre’ns en l’abisme de les eternitats astrals. El nostre cervell, ben guardat en una mena de capseta òssia, està en perpetu funcionament. El sorollet de fons que sempre sentim és produït per l’esforç del pensament, intentant estar en permanent equilibri entre l’abisme exterior i l’interior. Per poder mantenir sempre afinada aquesta maquinària és necessari lubrificar-la constantment amb els lubricants que el fabricant ens recomana, el millor dels quals, i que es ve utilitzant des de temps antiquíssims, és la filosofia. Aquest producte permet fer girar el pensament sobre si mateix, generant allò que en diem idees i reflexions. Aquest moviment intel·lectual es produeix fins i tot en l’interior dels que miren Gran Hermano, dels que mengen sorollosament crispetes al cinema i de tots e…

Militants del futur

Vivim en un país polièdric, cada dia llencem un dau de múltiples facetes a l’aire i en conseqüència de la sort decidim la nostra identitat. Quan ens convé som mediterranis i quan no europeus, o fins tot “occidentals”. Ens diem hereus de la tradició cristiana, o romana, o grega, en funció de com ens llevem. Fins i tot depèn de l’hora: de bon matí ens aixequem com els anglesos i anem a dormir com els andalusos. Paguem menys impostos que els alemanys però volem els mateixos serveis socials que tenen ells. Diem que la nostra dieta és la mediterrània però ens entusiasmen els restaurants exòtics, els frankfurts, les tapes, la cuina de disseny i la cervesa irlandesa. Som una nació multicultural, multiconfessional, multilingüe, multidisciplinària, multilateral, multipartidista, multivalent, multimèdia i massa sovint ens agrada multiplicar-nos per zero. La nostra història esta plagada d’herois que moren com a bandolers i bandolers que viuen com herois. Gratem allà on gratem sorgeixen les rest…

35 novembres

Quan arriben aquestes dates sempre em llevo amb un somriure a la cara i un regust de felicitat a la boca, pensant en aquell dia en què vaig aprendre que el futur, més enllà de les quimeres literàries o cinematogràfiques, podia ser també una realitat possible i tangible. El 20 de novembre de 1975 jo tenia la mateixa edat que ara té el meu fill petit, vivia en mons interiors semblants als que ara ell habita i portava a la butxaca el germen de la rebel·lia igual que ara el porta ell. Fou un dia assolellat i plàcid de tardor i el món m’esperava a la porta de casa per anunciar-me que el general Franco havia deixat d’existir. De cop i volta el carrer va començar a caminar sota els meus peus i en el cel els núvols prenien formes inusitades, per fi el passat s’havia acabat i s’obrien irrefrenablement les portes del futur. Amb altra gent que abans mai ens hauríem creuat ni una paraula, ara ens intercanviàvem senyals de complicitat: la llibertat era possible. 35 novembres després ens hem ad…

OLOT, SANTS I VOLCANS

Des del Montsacopa Olot sembla una ciutat ordenada i ho és. La llum tardoral serpeja entre els arbres esparsos que han crescut entre les roques del volcà i –en la llunyania– les muntanyes semblen grans gegants agenollats davant la grandesa del paisatge. Baixant pel camí vaig comptant les fites del Via Crucis, mentre el panorama s’enrosca sota els meus peus. Els murs del cementiri, a mà dreta, acullen escultures tristones i un monument de pedra coronat per un gran aguilot franquista. La plaça de braus ha quedat encastada definitivament en el vessant del turó, empesa per una mola de formigó i ferro rovellat. El passeig d’en Blay m’acompanya cap al nucli dur de la vila, mentre els olotins comencen a sorgir discretament de darrere les cantonades. Amagada sota un campanar cantellut, una església omple tot l’espai permès entre els carrers que la circumden i la fe dels parroquians. A la plaça Major, discreta i menuda, ja ha començat a lluir la llum del capvespre i el cel, retallat en un marc d…

Algunes coses

Alguna cosa falla en el nostre barretinaire país quan veiem com la majoria dels joves aspiren a exercir de funcionaris i que pràcticament ningú es decideix per emprendre aventures empresarials. Un país no pot funcionar d’aquesta manera, sense teixit empresarial anirem reculant posicions que després difícilment tornarem a recuperar. Per crear treball s’han de crear empreses i s’han de tirar endavant amb esperit innovador i imaginatiu si no volem quedar definitivament relegats per altres països –o altres zones de l’Estat– amb més empenta. Alguna cosa trontolla en la Catalunya catalana quan, en plena campanya electoral, gairebé ningú parla d’educació, de l’educació com un dels principals reptes de futur. En altres llocs l’educació és una prioritat nacional, fins i tot en països que tendim a mirar-nos amb aires de superioritat. Però aquí l’educació primària a algú encara li sembla que gira entre el servei social i la compatibilitat d’horaris, la formació universitària pensem que és cos…

Un món de paper

Vaig néixer en un món de paper, entre raimes de cuixé blanc com la neu i fins retalls acolorits de tota mena, rotlles de paper d’embolicar i pilons de talonaris encolats; la tinta corria per les venes de tota la gent que m’envoltava i el soroll de les màquines d’imprimir era la remor de fons de la meva vida. El paper era a l’inici i al final de tot allò que realment importava, servia per a transportar idees, notícies i l’entrepà de mig matí. De paper eren els carnets de soci i els passaports, les llibretes de La Caixa i els llibres de família. Sobre onades de paper surfejaven els versos dels poetes i els anuncis per paraules, sobre paper s’escrivien les cartes d’amor i les sentències de mort. Els jutges fonamentaven les seves lleis en gruixuts lligalls i els notaris signaven en plecs de paper barba. Fins i tot les imatges sorgien, com per art d’encanteri, entre emulsions de sals de plata sobre el paper fotogràfic. Era un món de paper: si plovia es mullava, les rates se’l menjaven i e…

La realitat truca a la porta

Aquest divendres començarà la campanya electoral per a elegir els nous membres del Parlament de Catalunya. Les campanyes electorals són períodes de temps en el qual la realitat política del país s’accelera com en aquelles pel·lícules mudes del primer cinema, però després tot tornarà a avançar a velocitat de creuer. Els ciutadans es llevaran cada dia amb les preocupacions diàries a la butxaca, els vells continuaran mirant el cel amb recança i els joves el futur amb indiferència. Potser no haurà canviat res de substancial, perquè ningú té una vareta màgica per a solucionar una situació de crisi econòmica que ens depassa, molt més enllà de la nostra petita nació dels catallufos. La gent que treballa haurà de continuar treballant i els altres seguiran buscant feina. Els pagesos llauraran novament la terra a l’espera del bon temps, les estacions d’esquí carregaran de munició els canons de neu i els comerciants, com sempre abans d’hora, il·luminaran els aparadors amb penjolls de Nadal. Els…

Maniqueismes

La nostra societat ha adoptat lentament a través dels segles tradicions, doctrines i pensaments que van quedant com un sediment al fons del gran dipòsit que anomenem cultura. Tot aquest pòsit en principi no és bo ni dolent, sobretot quan descansa tranquil·lament al fons del fons, però el que passa és que de tant en tant hi ha turbulències, petites o grans, que fan aflorar aquestes deposicions. Un d’aquests substrats que reposa perillosament en el nostre inconscient cultural és el maniqueisme. Hi ha un capítol en la monumental novel·la de Joan Sales sobre la guerra civil –Incerta Glòria– en què s’exemplifica el que vull dir. En un moment donat, al front, un comissari polític organitza una conferència per a explicar als soldats la conveniència i la necessitat de la lluita a mort en la qual estan implicats. El comissari només té temps de dir quatre paraules i el comandant, impacient, el talla per sentenciar: “En resum: nosaltres som els bons i els altres els dolents”. Aquest comandant n…

Jo no l’espero

Aquest cap de setmana arribarà a Catalunya el representant dels prínceps de l’església catòlica, per a consagrar definitivament el dubtós llegat d’un arquitecte genial. Amb la Sagrada Família ha passat una mica el mateix que amb l’església catòlica: després de la mort del fundador els continuadors han oblidat els elements fundacionals dels evangelis i han continuat l’obra al seu aire. El Vaticà és un dels estats més antidemocràtics del món, per no dir el que més, i l’església catòlica està dominada des de fa segles pels membres d’una autocràcia fonamentalista que hauria de repugnar a la majoria dels fidels que l’aniran a rebre. Ja queden molt lluny aquells somnis de renovació que propugnava el papa Joan XXIII i els vertaders seguidors de Jesucrist farien bé en replantejar-se d’una vegada per totes l’autoritat de la teocràcia romana. Els cristians –entre els quals no m’hi compto, però amb els quals no em faria res dialogar– han de desfer-se d’aquesta llosa, si no volen quedar empast…

Girona, terra de fires i postals

Cada dia que passa se’m fa més estrany parlar de Girona. Probablement perquè no he pogut, no he volgut o no he sabut, viure en cap altre indret del món, he arribat a un punt de saturació. No paro esment al que m’envolta, només em crida l’atenció allò que és lleig i saludar sempre a les mateixes persones pel carrer se’m fa feixuc, quan hauria d’estar content de viure acompanyat, de sentir-me reconegut, de viure rodejat de pedres amb història i en una de les ciutats més boniques i riques del nostre país. Quan arriba aquesta època de l’any, en què les fulles de la Devesa comencen a caure i la humitat penetra fins al moll dels ossos, en què la ciutat s’il·lumina enmig d’una foscor creixent i les veus proclamen que és temps de Fires, a mi em sembla que les cames em fan figa i em venen ganes de fugir com sigui de la festa, del brogit i de l’empatx de gironitud. Panellets, barraques, capgrossos, cerveses, fires, gentades, actes i discursos: quina mandra! Fins i tot els més joves sucumbeixen…

Tecnologia per un forat

Vivim en una societat altament tecnificada, no portar un telèfon mòbil a la butxaca, o a la bossa, significa pertànyer a una espècie en fase d’extinció. Les nostres vides estan envaïdes per tota mena de productes electrònics, tants que fins i tot només ens adonem de la seva presència quan s’espatllen o quan, momentàniament, l’electricitat deixa de bategar pels circuits vitals de la casa. Al nostre voltant gairebé tot és tecnologia i res escapa al seu domini absolut. Però aquesta tecnologia que fomentem, que ens fa ser dependents d’ella i que utilitzem constantment, no deixa de ser fràgil. Els humans, malgrat l’alta estima en què tenim la nostra intel·ligència, fabriquem productes a imatge semblança de la nostra feble naturalesa. Hi ha dissenyadors de productes tecnològics que es vanten de fabricar aparells que “fins i tot un nen pot utilitzar” i acaben per fabricar andròmines que només els nens saben utilitzar, i si canviem la paraula “nen” per “idiota”, arribarem per regla de tres a…

El pitjor dia de Girona

En una època en què els soldats lluïen plomatges i casaques de colors i molt abans que existissin els trens i les fotografies, Girona fou una ciutat assetjada. Darrere dels seus murs els gironins van resistir tres envestides de l’exèrcit més poderós del seu temps, la sang i la destrucció van córrer pels carrers i la fam acabà per consumir als darrers resistents. La ciutat va haver de pagar a un preu molt alt el cost d’una glòria efímera. La Guerra del Francès, com totes les guerres, fou injusta i dolorosa, però durant molts anys la ciutat va exhibir les seves ferides com un monument erigit als seus defensors i en els seus blasons s’hi va gravar un lema que repetia per tres vegades la seva suposada immortalitat. Els poetes cantaven la gesta dels gironins i la gent ho repetia pels carrers amb la seguretat cega dels que es volen creure qualsevol mena de mentides. Els herois i les heroïnes dels setges eren models a seguir i el seu record es perpetuava generació rere generació. Ramon Martí A…

“Tardivolitats”

Ja ha arribat, ja és aquí. Ha baixat de no sé on i ha entrat fins al moll dels ossos. Les muntanyes han mudat de color, els boscos s’encongeixen, els arbres tenen ragera de fulles i el vent s’entortolliga entre les branques. És com una sensació elèctrica sobre la pell, un coneixement atàvic que la condició humana ha acumulat a través dels segles i que es manifesta en això que els gironins, després d’una molt sofisticada decantació cultural, en diem «temps de Fires». A Barcelona, la tardor ha arribat amb una pluja de plomes i de lluentons, les aspes del Molino han tornat a girar, els socis del Barça s’han reunit en assemblea i, qui més qui menys, se sent víctima dels poders fàctics. Fins i tot els del PP han trobat la manera d’explicar al món que som víctimes d’una invasió musulmana propiciada per nacionalistes radicals i socialistes revolucionaris. La tardor ens fa lliscar inevitablement cap a un hivern que es presenta llarg i fred. Després de mesos de piular sorollosament en butxaqu…

Redecorant l’infinit

L’altre dia David Trueba deia en una article d’opinió a El País, que «el futur és el passat redecorat» i això és cert, sobretot en determinades visions que tenim del futur, on ens limitem a projectar-hi els anhels i les angoixes del nostre present. El resultat és sempre un futur de cartró-pedra, aquest escenari encarcarat que ha quedat plasmat en moltes pel·lícules de Ciència Ficció i que, amb el pas dels anys, l’únic que aconsegueix és arrencar de l’espectador un discret somriure. El futur, malgrat tots els nostres esforços, continua anant a la seva i no només en el terreny de la tecnologia, que és el més vistós, sinó també en el de les idees. Però precisament en aquest cas, el pitjor que pot passar és el desencís, aquella sensació de que efectivament tot acaba essent tal com ens havíem temut que seria. No hi ha pitjor futur que aquell que és exactament tal com ens l’havíem imaginat, encara que aquest supòsit sigui igual de difícil que es complexi com el contrari. Ara fa vint anys c…

Pluges i utopies

Per si algú ho dubtava, amb les pluges del pont del Pilar ha quedat inaugurada definitivament la tardor, i amb la tardor, més enllà de la meteorologia, ens arribaran unes eleccions al Parlament de Catalunya en les quals la dreta del nostre país sembla ser que té les de guanyar. En moments de crisi, el discurs simplista dels reaccionaris de sempre és més fàcil de comprendre pels que no es mouen del seu sofà, pels que no volen veure més enllà del televisor. Seria més lògic pensar que en moments de crisi, provocada per l’especulació financera i pels desajustos inherents del capitalisme, l’electorat hauria d’apostar clarament per les polítiques propugnades per la socialdemocràcia i no pels que sempre han advocat pel “deixar fer”, per la no regulació dels mercats i que han aplaudit i enaltit als que guanyaven diner fàcil i als que han participat alegrement del pastís del desgavell i la corrupció. Actualment aquesta actitud no només és injusta, sinó que també és suïcida. El Partit Popular…

Notes d’una tarda a la capital

Em passejo pel barri gòtic de Barcelona, rodejat de gent que parla totes les llengües de l’Arca, o eren les de Babel? Veig el cartell d’una exposició que fan a Pedralbes: “La bellesa cura” i una samarreta exposada en una botiga de souvenirs: “Spanish sex instructor. First lesson free”. Un grup de nois juga a futbol davant de la façana de Sant Felip Neri, la pilota rebota contra les pedres rebentades per la metralla de dues bombes caigudes el 30 de gener de 1938. Quatre turistes despistats fotografien l’església i als nois que xuten. El campanar de la catedral s’il·lumina amb el darrer sol de la tarda. La meva imatge es reflexa confusament en el mirall d’una botiga del carrer Avinyó. Al Palau de la Generalitat, rodejat de pintures de Torres García, puc llegir un rètol de l’artista on diu: “Lo temporal no és més que símbol”. L’ambient a la sala és de missa de tarda, però sembla ser que és la presentació d’un llibre. Les secretàries amatents vigilen que tothom s’assegui en la cadira a…

Tot esperant el llibre electrònic

El futur és una història interminable i, en el cas del llibre electrònic, una història en busca d’autor i de personatges, una resposta a un pregunta que a hores d’ara encara ningú sap plantejar correctament. Tothom té clar que l’olor de paper s’esvairà definitivament de les nostres vides igual que van desaparèixer els viatges transatlàntics, els llums de carbur, les màquines d’escriure, els poetes romàntics i les vetllades a la llum de la lluna quan encara no existien els televisors. El temps i l’espai són conceptes líquids, tot depèn de moltes variables, d’estats mentals i del color del vidre amb què decidim mirar-ho. Fa temps que el llibre sobre paper està condemnat a una mort segura; com a mínim ja portem mitja dotzena de fires de Frankfurt on el llibre electrònic és “el gran protagonista” i, dia sí, dia no, sorgeixen notícies relacionades amb el tema on es pretén demostrar que aquell objecte que perfeccionà el vell Gutemberg ja ha passat al bagul de la història. Però la realitat …

Lluna plena a Cadaqués

Rosa Leveroni i Valls era una dona amb la cara rodona com una lluna plena. Va néixer en una època remota en què la lluna encara no havia estat sollada pel peu de l’home i encara impressionava amb la seva llum el fons nítid dels rius i de les rieres, una època en què el destí de les nenes de família benestant era casar-se amb un home de profit, tenir fills i viure un vida lànguida entre la cuina i la sala d’estar. Però la Rosa, gràcies a una educació moderna que la immergí en el món de les lletres, la música i els idiomes, rebé aviat la fiblada del coneixement i va beure del verí de la literatura. Cursà estudis de bibliotecària i aprengué a estimar els llibres. A través de la veu de Carles Riba, del qual en fou deixebla, va descobrir la poesia i s’enamorà d’un historiador casat, divuit anys més gran que ella, al qual li dedicà gairebé tota la seva obra poètica. Igual que tots els que van haver de transitar per aquella època, la guerra civil significa la fi d’un somni, però ella s’enrol…

Ja n’hi ha prou de “vagues generals”

Avui és dia de vaga general, demà tot seguirà igual. Abans les vagues es convocaven per intentar canviar les coses, per forçar la realitat i conduir-la pels camins on se suposava que hi confluïen els camins de la justícia i la llibertat. Avui en dia això ja no és així, les vagues es convoquen només per mesurar la força dels sindicats, uns sindicats que ja no representen al conjunt dels treballadors sinó simplement als que mantenen llocs de treballs sòlids, en empreses on es poden permetre el luxe de fer vaga. La història és així, avança lentament però amb la força d’una glacera. El món ja no és com se l’imaginaven els sindicalistes de fa cent anys, els treballadors ja no són aquells senyors bigotuts que caminaven amb la jaqueta penjada de l’esquena i amb la mirada fixada cap al futur. Ara, qui més qui menys, té el seu automòbil amb pintura metal·litzada, el seu pis amb hipoteca a trenta anys i se’n va de vacances a països exòtics, on els treballadors tenen menys drets que els seus be…

El PP i la granota

En una època en què tots hauríem d’intentar trobar solucions, el Partit Popular es dedica exclusivament a buscar problemes i quan no els troba els crea. És la vella tàctica de l’ultradreta, plantejada ja fa molts anys per Joseph Goebbels o Benito Mussolini, actualitzada i ampliada en el seu moment per Jean Marie Le Pen i José Maria Aznar. Es tracta de mentir i repetir sempre les mateixes mentides, fins que la gent se les creu com si fossin grans veritats. Més enllà del seu ideari teòric, on hi flameja sempre la paraula “llibertat” i de la moderació d’algun dels seus dirigents, la pràctica diària del PP és francament repugnant. Veure i escoltar –per exemple– la senyora Sánchez-Camacho, i al representant de la seva franquícia a Badalona, és una experiència poc recomanable per a esperits fràgils i educats en els valors democràtics. En els seus ulls s’hi veu el pitjor de la política i en els seus llavis el Botox de la intolerància Es tracta de pescar vots d’allà on sigui per arribar al…

Labordeta

En primer lloc, per ordre d’aparició en la meva memòria, recordo la seva veu. Una veu i una guitarra, girant interminablement en la cinta del meu casset. Eren cançons que parlaven d’una terra adusta, del passat, del present i del futur. José Antonio Labordeta cantava amb aquell castellà esculpit directament en la pedra, en el terrós, amb una llengua forjada amb les paraules justes, però que et baixaven coll avall, com un aiguardent d’alta graduació. El recordo també sota un gran cartell on posava “Cantem la llibertat” a l’antic pavelló de la Devesa de Girona. Aquell dia va cantar el seu Canto a la libertad i ens va fer sentir feliços a tots plegats. En aquella tan remota època ens podíem encara sentir units, espanyols i catalans, sota un mateix himne, el de Labordeta, i sota una bandera, la republicana. Em pregunto perquè ara no és així, o, potser només m’ho sembla i realment encara hi ha més coses que ens uneixen que no les que ens separen. Si realment hi ha coses que ens uneixen, u…

Arcs, campanars i pals de paller

Catalunya és un país especialitzat en derrotes i renaixements, poblat d’indígenes que, a falta de grans d’idees, tenen per lema aquell atàvic “pit i collons” dels nostres ancestres. Anem transitant per la història per camins que s’eixamplen com les autopistes més amples i que al cap d’uns pocs quilòmetres passen a ser com una mena de camí veïnal ple de sots i de corbes. Ens anima un esperit de resistència arrelat, des de la nit dels temps, en el nostre inconscient. Durant els anys seixanta i setanta del segle passat van sorgir tota mena de projectes conspiradors per empènyer a la societat catalana cap el camí del futur que aleshores era incert. Cal reconèixer el valor de molts d’aquells nacionalistes resistents, que, amb tota la bona voluntat del món, aportaren recursos econòmics i van conciliar voluntats per a tirar endavant un projecte de país basat fonamentalment en la salvaguarda de la llengua i la cultura. La majoria d’aquells projectes han anat fent figa amb el pas del temps, s…

MASARAC MIRA CAP AL SUD

És un poble arraulit al costat d’un turó, com un petit vedell al ventre de la seva mare. Mira cap al sud i en el sud s’emmiralla; el golf de Roses s’intueix darrere de les vinyes i els xiprers en la llunyania; Figueres riu com una dentadura blanca sota el castell de Sant Ferran i els murs d’una nova presó s’intueixen ja al seu costat. Vora l’església creixen les atzavares i els pins, floreixen els magraners i les figues de moro. Els murs de les cases s’alcen directament sobre la pedra que els fonamenta i els carrers –el carrer– puja cap amunt, retallant amb els teulats un cel cada vegada més blau. Una font anuncia als vianants que va començar a rajar el dia 4 de juny de 1972, algú ha tapat una finestra, desgastada pel vent i les humitats, amb una saca esfilagarsada i sobre una porta minúscula, on segur que mai hi passaria ningú amb tupè, encara hi llueix un rètol on hi posa “Barberia”. Al costat del que sembla un garatge, tancat amb una porta corredissa metàl·lica d’un blau esvaït, un ba…

El pont del Dimoni

Primer van ser els rius i després els ponts. Concretament parlant, en aquest cas, diríem que primer fou el Güell i després el Pont del Dimoni. El Güell és un riu modestíssim que neix entre les pedres ennegrides de l’antic volcà d’Aiguaviva i que es barreja amb les aigües del Ter a l’altura del pont de Fontajau. Entre una cosa i l’altra amb prou feines té temps de passar per la plana de Santa Eugènia, deixant, això sí, un profund solc en la terra. Per salvar aquest important obstacle, Guillem de Montfullà va construir l’any 1357 un pont menut i encorbat, que fou utilitzat habitualment per pedants i carreters durant 611 anys, fins que la febre asfaltadora, que patí aquest país en els anys 60 del segle passat, va relegar-lo definitivament al bagul dels trastos vells. El pont fou desmantellat i algunes de les seves pedres s’han guardat des d’aleshores en un racó del cementiri vell de Santa Eugènia de Ter. Aquell pont era un indret venerable de la nostra infantesa, camí obligat cap a l’es…

Segadors de setembre

Per diversos motius que no cal recordar en aquest article, l’onze de setembre és un dia d’evocacions tràgiques i aclaparadores. L’efecte diari de la quotidianitat ens porta generalment a passar de puntetes sobre la realitat que ens envolta i, també, sobre esdeveniments que marquen amb ferro roent el farragós camí de la història. Si no ho féssim d’aquesta manera, viuríem en un estat permanent de priapisme mental que ens portaria fatalment cap a l’abisme. Malgrat tot, tossuts de mena, els catalans vam decidir celebrar aquesta diada, que en qualsevol altre país seria d’infaust record, com la de la nostra festa nacional. Durant els llargs anys del franquisme la celebració de la Diada i el seu contingut simbòlic van quedar relegats en l’àmbit de la més estricta intimitat, tant és així que alguns dels nostres dirigents, fins i tot els que ara més s’embolcallen amb senyeres i estel·lades, van passar bona part de la seva vida sense assabentar-se’n de la seva existència. No va ser fins a l’an…

MAIÀ DE MONTCAL

Abans de caure de ple sobre sobre l’absis de l’església de sant Vicenç, el sol fa una gran marrada pel golf de Roses, s’enfanga pels camins de l’Empordà, per acabar pujant finalment fins als peus de la muntanya del Mont. Aprofitant el seu pas pel poble, deixa caure una llambregada sense fúria, just per acabar de daurar les mènsules que decoren l’absis de l’església. El feixuc campanar, està permanentment a l’aguait, esperant que acabin de passar d’una vegada tots els núvols i els ocells, per aixecar definitivament el cap sobre les seves pròpies pedres. Al voltant del poble els camps s’han llaurat des de sempre i els pagesos semblen elements consolidats del cadastre. Els arbres s’alcen orgullosos i es queden palplantats mentre la seva ombra s’agenolla en senyal de submissió. Les cases dels forasters es recolzen alegrement les unes amb les altres i una solemne creu de pedra presideix el mur que tanca el cementiri, on dos fileres de vells xiprers, acompanyen en silenci als visitants cap al…

El futur comença a l’escola

Vivim en una terra de grans contrastos, entre un mar blau que una vegada fou bressol de civilitzacions i unes muntanyes que s’alcen sense competència sobre l’horitzó de tots els nostres anhels i els nostres somnis. El cel, encara que a vegades es faci pregar, deixa caure sempre finalment la pluja i un embull de camins, antics com les oliveres més antigues, són les arteries per on hi circula la vida, que es condensa i esclata en el cor dels pobles i les ciutats. Som el que som gràcies al patrimoni que hem anat acumulant a través dels segles, gràcies a la cultura que destil·lem cada dia i a la força del treball que sorgeix dels tallers i de les fàbriques. Hem alçat murs però hem obert portes, hem llaurat incansablement fins el darrer terròs i, malgrat la incertesa d’un present sempre inestable que es mou constantment sota els nostres peus, hem aconseguit que el nostre país camini imparablement cap a un destí millor. Més enllà de tot el que ens envolta, som també un grup humà que viu i …

El saben aquell...

Els humans generalment anem per la vida completament desorientats, ja fa temps que hem perdut el rumb i les referències. Necessitem anar deixant molletes de pa pel camí, per no perdre’ns en el laberint de la vida. Posem nom a les coses i als llocs, anomenem “ocells” als ocells i “arbres” als arbres, i a vegades fins i tot arribem a concretar més i diem “pardals” als pardals i “alzines sureres” a les alzines sureres. Necessitem etiquetar-ho tot per a recordar i si no ho féssim d’aquesta manera segurament encara ens rebolcaríem com animals porucs en alguna cova humida. Necessitem referències i necessitem fixar-les d’alguna manera, perquè si alguna cosa hem après amb els anys és a no refiar-nos de la nostra limitada capacitat de memòria. Per aquesta raó hem inventat l’escriptura, els diccionaris i els rètols. Hem posat nom a les coses i a les persones, però també als llocs. Cada carrer, cada cruïlla, porta un nom. Poden ser referències només simbòliques –com carrer del pardal o carrer d…