Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2009

Resum de l’any

Tot va començar un dia, ara farà cosa de dotze mesos. No sé per què el futur sempre s’entesta en voler estrenar-se el mes de gener, quan l’hivern folra de cristall els matins de la nostra vida. Els calendaris assenyalaven tossudament foscos dies de penitència, arrenglerats en llargues i obscures setmanes sense treva, just després del moment en què els tres Reis Mags de l’Orient ens acabaven de portar, en ofrena a la nostra ineptitud, deflació, desmemòria i desraó. Sembla mentida, però quan menys t’ho esperes, sobtadament, arriben les primaveres. A les rambles van florir momentànies històries d’amor, els carrers s’encatifaren de promeses i el cel, empedrat amb els mals auguris de l’hivern, s’esquerdà ràpidament a mesura que els dies s’allargaven. Foren dies de llibres i de roses, d’esperances i clarors, de pandèmies i d’avions que queien en el mar, però l’any continuà girant com una roda imparable, sumant metòdicament dies als dies. L’estiu esclatà amb la força de mils sols i el rei del…

[Joia]

"Pugem a poc a poc l'escala dels silencis / i que ens creixi a les mans un neguit de distàncies / i se'ns omplin els ulls de blaves llunyanies. / Quan ja siguem a dalt, podrem parlar de joia."

(Miquel Martí i Pol, La Joia)

[dilluns d'oblit]

Un cel ennuvolat
és el mirall on s’hi reflexa
cada dilluns,
sense esperança
ni cap mena de rancúnia,
l’home dels ulls de vidre.

Demà, potser
s’esvairan totes les certeses
i brillarà novament,
en el cel de les derrotes,
la llum pàl·lida i remota
d’un oblit compartit.

La cova (un conte de Nadal)

Hi havia una vegada sobre la taula raconera d’un menjador, una cova excavada a ganivet en l’escorça tova d’una alzina surera. Rodejada de petits boscos de molsa, camps de sorra enfarinats i regats per rius de paper de plata, la cova era el centre del pessebre de la casa, un indret acollidor i feliç, il·luminat per la llumeta pampalluguejant d’una bombeta que imitava el foc d’una petita llar i a recés de les inclemències d’un cel de cartró i de cotó fluix que amenaçava permanent la integritat del conjunt. Era el centre d’un univers apamat i allotjava temporalment les cinc figures més ben treballades del pessebre, les que tenien dret a estar a cobert. Els llenyataires i els pastors, palplantats al seu davant, les miraven amb cobejança, perquè ells, amb la mateixa antiguitat en el negoci, no havien arribat mai a tenir dret ni a una petita barraca entre la molsa, només unes casetes minúscules per fer bonic en un racó i un paller de palla de pega. L’àngel anunciador, garratibat sobre la cov…

L'arbre

És un animal comdemnat, durarà pocs dies. La seva esperança era créixer en la vessant acollidora d’una vall de muntanya, sentint la fredor dels dies d’hivern i l’escalfor dels d’estiu. Els seus avantpassats van ser grans arbres, l’orgull dels boscos de coníferes; als peus de les seves soques neixien clapes de rovellons i per les seves branques hi corrien famílies senceres d’esquirols. Els humans passaven lluny, obrint camins i alçant murs. Però ara l’arbre es sap les hores comptades, es manté dret d’esma, carregat d’orles platejades i de boles de vidre de colors. Ja ha començat a perdre fulles, que com petites agulles verdes van caient al seu entorn. La dona de la familia dels humans les escombra amb paciència, es veu que per Nadal és tradició. L’estrella que el corona trontolla cada vegada que passa una mica d’aire. L’arbre va perdent forces, els seus braços es vinclen lentament i ja ha començat a sentir comentaris despectius al seu voltant. Amb el so estrident del televisor i l’espete…

L’home de la barba (un conte de Nadal)

L’home de la barba té ulls de pollastre i nas de rosegador. S’asseu des de fa uns dies a la cantonada del carrer, entre l’aparador de la joieria del barri i la botiga de comestibles. De bon matí ja hi és, quan encara no han obert les botigues i el sol impotent dels dies d’hivern no ha arribat ni a passar de puntetes sobre la vorera; i a l’entrada de fosc continua en el seu lloc, impertèrrit, amb quatre cèntims en un pot i la mirada perduda entre les cames dels vianants que passen. Fa vaixells de paper amb les restes dels diaris que la gent deixa en el contenidor blau del reciclat. Quan en té uns quants els posa en ordre de combat sobre la vorera. A vegades passa un nen i els escombra d’una revolada, però l’home de la barba els torna a posar a lloc, conscient del seu deure. De tant en tant algú deixa una petita moneda en el palmell de la seva mà i ell se la guarda per mantenir en un nivell adequat el saldo visible de l’almoina. L’home de la barba no té targeta de crèdit, ni telèfon mòbil…

[dilluns d'hivern]

Quan l’ombra glaçada dels dies esquerda la claredat dels calendaris.
Quan el silenci s’escola sense aturador, fent giragonses per la xemeneia.
Quan el vent ens recorda a glopades el trist destí dels que no ja no recorden.
Quan el sol és un ull mig aclucat darrere d’un campanar que prega.
Quan tot és llum i tot és tenebra, arriba l’hivern i és dilluns de desembre.

Teoria de l’evolució

L’esquelet de l’homínid més antic, que va viure ara farà cosa de 3,5 milions d’anys, es va trobar l’any 1974 a Etiòpia. Els membres de l’equip d’arqueòlegs el van batejar amb el nom de Lucy, en homenatge a una cançó dels Beatles, Lucy in the sky with diamonds. Segurament ara ja hi haurà qui comenci a considerar els Beatles contemporanis de Lucy, però aquell descobriment no deixa de ser sensacional perquè venia a corroborar, per si algun científic en dubtava, la teoria de l’evolució. Tanmateix encara hi ha gent que defensa la història de la creació de la Bíblia que ens explicaven a catequesi. Diuen que venim d’Adam i Eva, una possibilitat que no deixa de ser igual de certa que la lletra d’aquella cançó de la Trinca en la qual s’afirmava que venim de la patata i, posats a dir, podem pensar que tots plegats procedim d’una ameba primordial que, igual que l’heroïna d’Allò que el vent s’endugué, és va jurar a si mateixa que mai més tornaria a passar gana. La humanitat evoluciona, això és un f…

Això s’acaba

Tothom sap que un dia s’enganxa a l’altre i que el temps és relatiu per molt que algú s’entesti en pensar el contrari. El temps, convertit en una mercaderia de baix cost, gira vertiginosament a l’entorn de les nostres vides. Tothom sap que un any no és res més que una declaració d’hisenda, que un mes dura el que duren els diners de la nòmina, que les setmanes s’esvaeixen abans que arribi el diumenge i que els dies van a la seva, per molt que s’enganxin els uns amb els altres. Els hiverns es fonen per la Candelera, les primaveres s’encenen amb les primeres calors del mes de maig, els estius es comencen a rovellar amb les quatre pluges de finals d’agost, les tardors es glacen abans del pont de la Constitució i quan arriba el Cap d’Any ens mirem astorats al mirall com si algú ens hagués robat alguna cosa que era nostra, ens sentim estafats pel pas del temps que corre sempre al nostre davant com la llebre inassolible de les carreres de llebrers. Molt abans del que seria lògic ja s’encenen l…

Quan les hores

Quan les hores volen soles / per llargs camins de tardor, / quan el silenci es propaga / en la fusta del bressol, / quan la foscor va gronxant-se / en el ventre dels rellotges, / quan la pàtria és un somni / envoltat de fang i por, / quan el mar torna l’ampolla / i el cel ens fa ajupir el cap, / la setmana dura set dies / i tots es diuen dilluns.

Nació i nacionalisme

Nació és un sinònim de poble, però considerat sempre des d’un punt de vista polític. Una nació no és una raça, ni una ètnia, ni una llengua, ni una religió. Tal com ja va veure en el seu moment Ernest Renan, una nació es fonamenta en la memòria i en una voluntat col·lectiva. Renan, que va reflexionar profundament sobre aquest concepte, afegia: “En la memòria històrica de les nacions pesen més les derrotes que les victòries, perquè aquelles imposen deures i les guien cap a l’esforç comú”. Qui millor que els catalans, que celebrem la nostra festa nacional el dia d’una derrota, podem entendre aquesta afirmació? “El patriotisme és l’amor envers els seus, el nacionalisme és l’odi envers els altres”, això ho escrivia Romain Gary, un novel·lista francès nascut a Lituània, i, mal ens pesi als catalans, crec que és una definició força encertada del terme. Nacionalisme és erigir la nació com un absolut i si la nació és un absolut ja no depèn del poble sinó que és el poble que depèn d’ella, per t…

Et recordo Amanda

A vegades recordo perquè crec que és el meu deure recordar, però en aquest cas el record va molt més enllà dels deures morals, de les militàncies cíviques i dels deutes històrics. Tots els que l’any 1973 ja teníem consciència de pertànyer a alguna cosa més que al curt reducte de l’horitzó gris que ens envoltava, ens vam sentir colpits per la tràgica sort de Xile, un país llarg i prim on les primaveres i les tardors queden invertides per la influència de l’estrella austral. Xile és una franja de terra americana banyada per les aigües de l’oceà Pacífic i que té l’honor, entre altres coses, d’haver estat la pàtria de Salvador Allende, de Pablo Neruda i de Víctor Jara. Aquests tres noms van cavalcar sobre les consciencies de tota una generació de joves catalans que en aquells moments miràvem cap a Xile amb esperança i admiració, perquè tots tres van ser víctimes, d’una manera o l’altra de la barbàrie totalitària dirigida des de lluny per la mà recargolada de Richard Nixon i beneïda des d’a…

[paraules]

“Els objectes no saben el seu propi material, els gestos no saben els seus sentiments i les paraules no saben les boques que les parlen. Però per a estar segurs de la nostra existència, necessitem els objectes, els gestos i les paraules. Quantes més paraules ens permetin fer servir, més lliures esdevindrem.” (Herta Müller – Discurs a l’Acadèmia sueca)

[sempre dilluns]

Sempre formigueja un dilluns, com un presagi, / entre les branques d’un arbre nu que tremola. / Sempre és dilluns en el cor dels homes que miren / amb ulls de vidre els camins enfangats de somnis. / Sempre serà dilluns sobre aquells turons d’ambre / on encallen els ulls dels homes que somien.

El llibreter

Un llibre és un contenidor d’il·lusions, res del que passa entre les seves pàgines existeix realment. Les lletres són símbols gràfics, com una mena de senyals que suggereixen sons. Les lletres formen paraules, fonemes que en si mateixos no volen dir res, simplement ens remeten a imatges mentals preestablertes, idees que d’una en una són només animals solitaris en un oceà de neurones aquoses. Les paraules, quan es troben les unes amb les altres, conformen frases que exhalen un sentit relatiu. Les pàgines dels llibres s’omplen amb aquestes frases que, lentament, es van agrupant en paràgrafs i després en capítols, per arribar finalment a omplir el llibre amb, si més no, una il·lusió primordial. Hi ha una mena de gent que anem a la recerca d’aquestes il·lusions i això ens porta indefectiblement cap a uns indrets determinats de l’univers cultural que anomenem “llibreries”, establiments curulls d’estanteries carregades del producte de tres mil anys de civilització ininterrompuda. Les llibreri…

Moments de Girona

Una ciutat és la comunitat sobirana d’individus que se sotmeten a una mateixa llei i que per una raó o l’altra, per activa o per passiva, han decidit viure i conviure, contemporàniament, en un espai comú. Una ciutat són les persones i la llei que les regeix, però són també les cases i els mots que les habiten, són els carrers i les petges que deixem els seus habitants sobre la pols de les voreres, són els automòbils que circulen i l’alè fred que vola de boca en boca els dies d’hivern. Girona és l’indret on ens toca viure. Aquí hem après a ser el que som, hem ensopegat deu mil vegades en les vorades cantelludes dels carrers i de les places, hem relliscat sobre l’empedrat humit dels carrers foscos del barri vell i se’ns han enganxat les fulles seques de la Devesa a la sola de les sabates. Hem sentit tocar campanes amb repics de bronze, hem vist com passaven els trens en la llunyania i els avions que volen baix, per poder contemplar els teulats de la ciutat grisa, abans de posar les rodes…