Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2009

El futur és ara

Nietszche postulava una concepció filosòfica del temps en la qual el món s’extingia constantment per a tornar-se a crear. I tot tornava a esdevenir-se de la mateixa manera. L’any que ve per aquestes dates estarem immersos en campanya electoral al Parlament de Catalunya. Vindran els mateixos partits de sempre amb els mateixos discursos, haurem de votar amb la mateixa norma electoral de sempre, tots guanyaran, ningú no dimitirà i el país molt probablement anirà fent, malgrat ells i malgrat nosaltres. “Ara no és el moment”. No sé qui va ser l’autor d’aquesta fòrmula magistral amb la qual els polítics catalans sempre han trobat la manera d’excusar-ho tot, però si cobrés drets d’autor ara ja seria milionari. Tot s’ha de canviar, però “ara no és el moment”. Mai no és el moment perquè en el canvi –amb tota la raó del món– ells s’hi veuen inclosos. Mai no és el moment perquè el mapa polític està embastat de tal manera i és tan fràgil, que res no pot canviar si no volem que tot canvïi. Després d…

Viure Girona

(Per A.C., que aquest divendres mereixeria guanyar un premi)
De vegades es fa cansat viure una ciutat com Girona. I quan dic “viure una ciutat” vull dir exactament això: habitar en un concepte, sojornar en un somni, ser el darrer poblador d’una idea. Probablement hi ha ciutats que no et xuclen l’ànima, que simplement poden servir per ser habitades i prou. Girona, evidentment, no és el cas. Girona et vampiritza, et fa seu i t’arrossega pels seus carrers amb la força i el pes de la història que segrega en cadascuna de les seves pedres. Et lleves cada dia contemplant des de la finestra les mateixes ombres sobre la vorera, els mateixos somriures en les mateixes cares i atrapat sense remei per la visió de dos campanars, retallats sota un cel eternament tardorenc, que fa l’efecte d’un decorat de fireta. Sembla com si el món no hagués d’existir més enllà de la ciutat dels quatre rius i arribes a plànyer els trens que passen sobre el pont de ferro de l’Onyar perquè penses que, tard o d’hora, ca…

Un matí de dilluns

Un matí de dilluns, sense cara i sense esperit, em grata el clatell amb les ungles d’un temps exhaust i maleït. Un matí de dilluns, sense ànima ni delit, em commou les entranyes i m’empeny cap a l’ombra o el desdit. Un matí de dilluns, orfe de memòria i d’oblit, m’omple de presagis i cabòries, i d’històries sense sentit.

La ciutadania i la política

Els humans, igual que les formigues, hem après a viure en societat. En general acatem les lleis que ens imposem a nosaltres mateixos, acceptem de bon grat normes morals de tota mena, paguem impostos directes o indirectes i, fins i tot, obeïm les normes de trànsit. Deixem en mans dels metges la nostra salut, en la dels advocats la defensa dels nostres interessos, en mans dels mestres l’educació dels fills i en la dels nostres representants polítics la gestió d’aquesta societat cada vegada més complexa i acomplexada. D’alguna manera hem anat abdicant de tota una sèrie de drets i responsabilitats que lògicament ens pertoquen com a individus, i les hem transferit a la societat en el seu conjunt. Els polítics, igual que els estruços, han anat amagant el cap sota l’ala, mentre covaven ous cada vegada més grossos i més durs. La ciutadania s’ha allunyat tràgicament de la política i la política ha quedat relegada a una pràctica elitista, només accessible per a uns quant iniciats. Arribats a aque…

[Cohélet]

“Els rius corren cap al mar, / i el mar mai no s’omple; però els rius no cessen / d’anar sempre al mateix lloc. / Les paraules són pura rutina, / i no val la pena de parlar; / l’ull no s’acontenta del que veu / ni l’orella del que sent. / Allò que ha passat tornarà a passar, / allò que s’ha fet tornarà a fer-se: / no hi ha res de nou sota el sol.” (Eclesiastès – Reflexions de Cohélet, fill de David i rei de Jerusalem)

Diguem sí

Diuen que tots som fills de la nostra època. Portem en la sang els sons, les idees i els somnis de la nostra generació, o sigui: els sons, les idees i els somnis que es van produir durant els anys en què les nostres neurones anaven de gresca una nit sí i l’altra també. Les neurones, durant aquest curt lapse de la nostra vida, queden imbuïdes per tot això i després ja són incapaces d’assimilar res més. El nostre bagatge generacional és tan feixuc que arriba el dia en què hem de comprar un monovolum per encabir-ho tot. Generalment ens passem la resta de la vida amb el llavi inferior en flàccida posició i repetint, en forma de lletania, les mateixes paraules i les mateixes consignes com si fos el més normal del món, com si res no hagués canviat. No tothom és igual, evidentment, sempre n’hi ha d’altres que es queden bavejant davant del televisor com un Homer Simpson de pacotilla, mentre els seus fills s’enfilen per les parets escopint gargots amb un esprai i xisclant com uns posseïts pel …

Woyzeck

En el començament del principi el món sencer estava buit, era com un cel de dissabte en el qual hi hagués bufat sense descans la tramuntana. Una tramuntana que en comptes d’omplir-lo d’un blau intens, hagués esborrat per complet els tons i els matisos. Una tramuntana tardoral que empenyia cap al Teatre Municipal de Girona una història dibuixada amb llapis de carbó, amb tons grisos de caserna, o amb gris mineral, de mina sud-africana i de raval proletari. Aquell dissabte al vespre era com si el món hagués esdevingut un bol de llet capgirat, posat de bocaterrosa, habitat només per un ésser solitari i trist. Era el Woyzeck d’abans i el del després, el de la derrota i la desesperança, el Woyzeck d’ulls esbatanats i gestualitat de fusta. Un Woyzeck retallat contra un fons cendrós i pampalluguejant, un Woyzeck de mirada perduda i ulls esporuguits de titella. Aquella tarda de dissabte ella ballava amb un altre, era bonica com el pecat i Woyzeck, per un instant va veure un cel en els seus ulls,…

[res]

No sóc res. / Mai no seré res. / No puc voler ser res. / A part d’això, tinc en mi tots els somnis del món.” (Fernando Pessoa – Poemes d’Álvaro de Campos)

[Dilluns]

Dilluns. Comencem de nou el camí, deixem pas als records, obrim el cor a batzegades. Dilluns. Caminem al ritme que ens dicti el cor, contemplem de reüll el destí, obrim pas a la vida.

Oh!, octubre...

Octubre és el temps de les primeres fredors i dels cels delerosos. Temps de bolets, de fulles seques i de torxes de matinada. Temps d’ombres creixents i de llums minvants. La gent viu instal·lada en el present, però mira cap enrere. El futur, quan arribi, apareixerà com una plantofada a la cara. Però mentrestant octubre va lliscant sota els nostres peus, com una cinta sense fi i sobre els nostres caps com la darrera escena d’una pel·lícula en la qual ja es comencen a intuir els títols de crèdit. Octubre és temps de revolucions pendents i de revolucions diferides, d’ombres fugisseres en els replecs del poder. És temps de començar a plantejar-se què fer amb els fems acumulats a les granges. És temps de comptar beneficis i d’amagar deutes sotes les catifes. És temps de rentar-se les mans i de posar-se desodorant sota les aixelles, tot cantant cançons patriòtiques, sigui de la pàtria que sigui, i d’embolcallar-se amb els colors de la bandera, sigui la bandera que sigui. Octubre és temps de …

[ponent]

“He navegat com Ulisses pel noble mar que separa, / amb un titànic somrís d’obediència a l’atzur, / l’illa de l’últim adéu, on es va inclinà el meu migdia, / i el necessari ponent, dolç d’una glòria sagnant.” (Carles Riba – Elegies de Bierville)

Nacional 2.0

La realitat és incòmoda, tothom ho sap. Sempre és preferible una bona mentida que passi pel dret, que una veritat entravessada. Vivim en una societat moderna, fonamentada en la creença, exposada en el seu moment pels teòrics del nacional-socialisme, que una mentida repetida mil vegades acaba esdevenint una veritat inqüestionable. El senyor Aznar, abans, durant i després del seu mandat com a president del govern ho va posar en pràctica amb un èxit considerable. Sembla ser que en el ministeri del ram de les obres públiques, el pas dels polítics del partit popular –inspirats per les lletanies de Herr Goebbels– va deixar una empremta que ha fet escola. Magdalena Alvarez va ser una digna continuadora de la tasca del senyor Alvarez Cascos i ara sembla ser que la cosa continua igual. Després d’anys i panys d’oblits i humiliacions els gironins continuem amb una carretera nacional que fa pena, però el sorprenent del cas és que sobre el paper ja està tot arreglat i ben arreglat. El ministeri acab…

[Apollinaire]

(Guillaume Apollinaire) : “Però rieu rieu de mi / Homes d’arreu sobretot gent d’ací / Doncs hi ha tantes coses que no us puc dir / Tantes coses que vosaltres no em deixaríeu dir / Tingueu pietat de mi.”

Els patriotismes

El 12 d’octubre a Girona sempre havia estat una jornada de mirar cap al cel amb desconfiança. Els gironins sabíem per experiència que si algun regal ens havia de caure dels núvols aquest dia, era molt probable que fos en forma de ruixat i d’aiguat. Ara, amb això del canvi climàtic, les sequeres persistents i els capricis dels homes del temps de TV3 –que alguna responsabilitat hi deuen tenir a veure–, aquests dies d’octubre encara ens els passem en mànigues de camisa. Durant la transició, una època molt remota que ara costa molt d’explicar als més joves, els que vam recolzar la idea d’aprovar una nova constitució per a Espanya –que érem la gran majoria– ens vam deixar clavar tres llufes importants a l’esquena que hem hagut de suportar, amb una coïssor considerable, durant tots aquests anys: l’himne i la bandera de la monarquia borbònica i el dia de “la Raza” o de “la Hispanidad” reconvertit ara en la “Fiesta Nacional de España”. En el fons tampoc és que m’importi gaire, perquè amb el dec…

[fragilitats]

“Prada oferta a aquells que lluiten, / desig tensat després del llamp, / aquest cos sense escalf s’atura, cau / i retorna als seus brots, / sobre l’aire de recances immenses.” (René Char – traducció: Vinyet Panyella)

Acabem amb la cultura!

Vivim en un país on la majoria pensa que la cultura és prescindible, que simplement serveix per a fer bonic i per a poca cosa més. Els ministres –o consellers– de cultura són personatges triats per quedar bé en les inauguracions oficials i per fer bonic en la foto de grup el dia de la presentació del govern, o bé simplement són ombres patètiques, individus amargats pel fet d’haver de dir que no tot el dia a la llarga corrua dels que, amb raó o sense, es dediquen a pidolar davant la porta del seu despatx. Desenganyem-nos, la cultura només és cosa de museus i de grans edificis, d’arxius voluminosos i de biblioteques fosques, de reductes universitaris on la gent investiga per pur plaer intel·lectual i perquè probablement no tenen millor cosa a fer. La cultura és cosa de sospitosos habituals, gent obscura, de mirada recargolada i de vicis reprobables, dilapidadors de mena, addictes a totes les drogues, descreguts, vanitosos i, sobretot, poc agraïts amb la mà que tan generosament sempre els…

Els deserts de la memòria (Alaska i altres deserts)

(Cròniques de Temporada Alta 2009) -
Anar de teatre a Girona un diumenge a la tarda és com submergir-se en un món paral·lel. Una remor de gavines i gossos en la llunyania ens transporta directament d’un paisatge de cases i temples que semblen d’atrezzo, a la sala La Planeta en un escenari on aquest atrezzo esdevé un hospital a la vora del mar, el dia en què una dona es desperta d’un estat entre la vida i la mort, entre el conegut i el desconegut, que és precisament el territori que Harold Pinter, l’autor, vol explorar. Una llum freda de sanatori es projecta sobre un llit solitari, vint-i-nou anys després del dia en què ella es va aturar. Però no tot s’aturà en ella, Deborah va continuar habitant en una mena de desert, una Alaska de la memòria, un indret on tot queda congelat. Ella continua encara imaginant-se ballant en un espai recòndit on sempre serà adolescent i, amb la veu de la Cristina Cervià, pregunta al doctor que l’ha despertat: «...però vostè em va veure amb llàgrimes als ulls…

[NOCTURN AMB SALZES}

(Vinyet Panyella) : “Entrebancada nit / ombres i somnis dels salzes / cercles tancats en esferes obscures / vida antiga dels llacs. / Sóc paisatge estricte hostil a la claror / brancam ferit de la copa a l’arrel. / Galopen cavalls negres entre renills de queixa. / L’udol dels llops revé en el clam de la lluna.”

Els pillets

De tothom és sabut que la cultura catalana és un objecte preuat, però fràgil. Com aquells gerros de la besàvia que guardem en una lleixa, sempre exposats a un trontoll inesperat, a un cop de colze sense voler o l’assistenta equatoriana que va i decideix un dia netejar-los amb Glassex. Però tot sovint oblidem que els gerros també serveixen per a dipositar-hi coses a dins: les claus de la segona residència, les accions de Telefònica o aquells diners que s’han estalviat d’aquí o d’allà i que sempre reca portar-los al banc per allò tan incòmode dels impostos. La cultura catalana és una gran col·lecció de gerros, uns de buits que gairebé només es guarden per qüestions sentimentals, o per “ves a saber tu si un dia...” i d’altres de plens, molt plens, gairebé com aquells de la cova d’Alí Babà. Generalment aquests darrers estan guardats per sacerdots d’una casta d’intocables, que poden exhibir en els seus cognoms un arrelament en la burgesia local de més de dos-cents anys. Són gent que han con…

[Woolf]

Leonard Woolf era un home obsessiu i metòdic, cada dia de la seva vida adulta havia apuntat tots els detalls quotidians en un diari. El 24 de març de 1941, la seva dona –Virginia– es va omplir les butxaques de pedres i es submergí en el riu Ouse. Aquell dia en seu diari, segons explica la seva biògrafa, Leonard va apuntar el nombre de quilòmetres recorreguts amb el seu automòbil, però el paper va quedar marcat per una taca de color groguenc, que tan podria ser de cafè com d’una llàgrima. Fou l’única taca en un diari d’anotacions immaculades.