Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2009

30 de setembres

“Tal dia com avui” sempre és una bona manera de començar un article quan no et passa res millor per la mollera, i avui m’he llevat amb el cap espès. M’he posat a repassar tot el que podia haver succeït en un 30 de setembre i m’han sortit unes quantes coses. No sé si vostès ho sabien, però “tal dia com avui”, l’any 420, va morir Sant Jeroni. Fins ara no m’havia preocupat pel tema, serà que sempre m’ha fet angúnia felicitar algú pel fet que en determinada data escalivessin a el seu patró.Probablement celebrant que Sant Jeroni havia estat l’autor de la "Vulgata", la primera traducció de la Bíblia al llatí, el 30 de setembre de 1452 Gutemberg publicà el primer llibre extens amb tipus mòbils –la Bíblia de 42 ratlles a 2 columnes–, canviant d’aquesta manera el curs de la història de la cultura i probablement de tot plegat. Mozart estrenà a Viena, el darrer dia de setembre de 1791, "La flauta màgica", una òpera que trasbalsà també la història de la música.L’any 1888, apro…

La ciutat oculta

Girona és una ciutat-iceberg, sempre ha volgut mostrar-se, però a la vegada sempre ha ocultat més del que ensenya. Els carrers del barri vell amaguen tota mena de coses, però els de la Girona nova encara més. Carrers, places i barris sencers desapareixen sense deixar rastre dels mapes turístics. Vila-roja, Font de la Pólvora, Germans Sàbat, Can Gibert del Pla, Santa Eugènia formen part d’allò que ara podríem anomenar novament “la Girona grisa i fosca” que adjectivà el poeta ja fa un munt d’anys.I, malgrat tot, aquesta massa oculta existeix i persisteix, és desplaça a través del temps i, contra la seva estructura sòlida hi xoquen els titànics de la memòria l’un darrere l’altre. Però la ciutat no és només matèria, amb els seus habitants passa exactament el mateix. Alguns mostrem la cara en públic, amb més o menys fortuna, amb ganes o sense, però molts altres l’oculten, o simplement no poden ensenyar-la. Uns perquè s’amaguen deliberadament i altres perquè els amaguem nosaltres.A Girona h…

Demà serà un altre dia

En aquests temps en què vivim ens ha tocat viure a un ritme vertiginós. El pas del temps ja no es compta per dies i hores, sinó per revolucions per minut i terabytes per segon. Allò que ahir era una novetat, avui ja ha passat a la història; i això succeeix amb tot el que ens rodeja, però, a més, tenim la sensació de viure nosaltres també a una velocitat excessiva. Probablement Sanitat aviat haurà de posar comptadors de ritme cardíac pels carrers que, com els radars de trànsit, controlaran el màxim permès per l’Organització Mundial de la Salut.Amb els llibres passa una cosa semblant. Les llibreries i les biblioteques sempre havien estat reductes de calma i de silenci. Els llibres eren el producte pacient d’erudits i d’artesans i quan arribava el paquet amb les novetats s’obria amb una emoció continguda, com quan el sacerdot destapa una vegada a l’any les relíquies del sant. Ara, en canvi, els llibres són un producte més, amb data de caducitat i que només sobreviuen durant uns dies en l…

[dilluns]

El temps comença a esgarrapar amb les urpes de dies carregats d’urgències i angoixes. Els núvols deixen caure gotes amb la cadència d’un metrònom i les paraules cauen dels arbres i floten en els recs. En un dia qualsevol, com avui, pot començar novament tot plegat. És setembre, és dilluns i la vida continua fins i tot sense nosaltres.

Sobre el teatre, l’art i altres fruits de tardor

La tardor ha arribat definitivament, les fulles cauen dels arbres, la llum s’esmorteix, la cua de l’atur augmenta dia a dia, i les banderoles de Temporada Alta han aparegut penjades pels carrers. Però aquest any ens arriben amb un missatge visual potent, un meló obert amb forma de vagina que ens dóna a entendre que l’origen del món és el mateix que el de la comèdia, que tot té, com a mínim, dues lectures possibles i que el teatre es reprodueix pel contacte i pel gust.La tardor ha arribat, mal ens pesi, els núvols passen amb més coratge i les fulles cauen... Ai no, que això ja ho he dit... però és que fins i tot cauen del Niu de la Rambla de Girona, una arquitectura efímera arrebossada amb fulles seques, que allotja artistes contemporanis. I això ens porta a una nova doble lectura, perquè l’art modern no seria res sense aquesta mena de dobles interpretacions, sense el doble llenguatge que li permet sobreviure quan un dels dos falla.La tardor ja és aquí, benvolguts lectors, l’aire ja co…

Millennium

Quan algú –com és el meu cas– va cada dia al mercat, acaba escoltant i participant en converses de tota mena. Un dia –per exemple– el carnisser em va fer saber que m’havien vist a Millenium. Jo tenia la vaga noció que “Millenium” era una sala de festes entre Sils i Riudarenes, i li vaig contestar sense pensar-m’ho dues vegades que era impossible que m’hi veiessin, perquè com a mínim feia vint anys que no trepitjava una discoteca. Però la qüestió és que “Millennium” també podia ser un programa de televisió, cosa que jo ignorava.Després vaig entendre que el “Curbet” que havien vist a la tele era el meu germà Jaume, expert en seguretat ciutadana i habitual d’aquesta mena de programes de debat seriós. A mi no em veuran mai en una discoteca i probablement tampoc en un programa dirigit per en Ramon Colom, on s’ha de demostrar uns coneixements que a mi em falten. Però ara, quan jo ja no pensava en coses d’aquestes, va un altre del mercat i em pregunta què m’ha semblat “Millennium”...I “Mille…

L’Angela també espera plaça

Itàlia és un país allargat i prim, habitat per gent molt semblant a nosaltres. De fet només posar-nos de puntetes ens podríem emmirallar perfectament amb moltes de les seves ventures i amb la majoria de les seves desventures. Berlusconi no és més ni menys que molts dels personatges que habiten en les pàgines dels nostres diaris i la Lega que governa les ciutats del nord s’assembla perillosament a allò que al nostre país en diem “els partits nacionalistes”.Verona és una ciutat del Véneto d’una magnitud similar a la de Girona; salvant les distàncies podríem dir que el seu pes específic a Itàlia és gairebé el mateix que el de Girona dins de l’Estat espanyol. Els seus carrers del nucli antic conserven un aspecte medieval comparable al del barri vell de Girona. Verona és una ciutat carregada d’història i de cultura, i els veronesos es desperten cada dia amb inquietuds i amb problemes molt semblants als nostres.L’Angela Tancredi és de Salern, una ciutat de la Campània al sud d’Itàlia. Ja f…

Putes, mentides i fotografies de premsa

La prostitució, com tothom sap, és l’ofici més vell i més estès sobre la capa de la terra. Existeix com a mínim des que existeixen les monedes de curs de legal i potser des d’abans fins i tot. De putes n’hi ha hagut de tots colors, de totes les condicions i sexes... Han tingut clients de tota mena, de confessats i d’inconfessables. Sense anar més lluny podríem fer una llarga llista amb els polítics de la Generalitat republicana que després d’anar a toros anaven de visita al prostíbul de moda.Ara anar als toros ja no està ben vist i anar de putes tampoc, sobretot per l’ambient sòrdid que envolta tant una cosa com l’altra. Però de putes, tal com ja he dit, n’hi ha de moltes menes i a mi se’m faria difícil d’explicar-ho. Generalment quan es parla de prostitució es pensa amb aquelles pobres noies que esperen els seus clients a sol i serena a peu de carretera, o que fan les seves feines, tal com hem vist recentment, sota els porxos del barceloní mercat de la Boqueria.Desenganyem-nos, el pr…

[dilluns]

Abans, el temps era un dels nostres i la vida ens acompanyava donant-nos de la ma. Abans, ens llevàvem del llit sense vidres a l’esquena i sense sentir gust de sang a la boca. Abans, el vent bufava cap allà on volíem i el sol escalfava els nostres somnis. Abans, un dilluns era un repte insuperable i la setmana mitja vida on podia passar de tot...Ara el temps s’amaga entre els rellotges, la mort es passeja entre els replecs dels llençols i el vent bandeja els nostres somnis, però pensem que un dilluns és només un dilluns i que la vida encara ens ofereix l’oportunitat d’estar una setmana més bregant contra l’oblit.

Girona, colors de tardor

Girona ja es desperta amb colors de tardor. Uns núvols esqueixats brillen entre rogencs i blaus, il·luminats des de sota per un sol matinal cada dia més mandrós. Les fulles dels arbres, cansades de tants dies de calor, comencen a caure lentament sobre les voreres i en els jardins, contrastant amb el pas cada vegada més apressat dels gironins que de sobte han recordat tot el que encara queda per fer després de les vacances. En els primers dies de setembre la ciutat recupera la seva identitat.Perquè, en el fons, Girona és una ciutat tardoral. La resta d’estacions són de pur tràmit: l’hivern passa de puntetes, la primavera només és l’esclat d’uns quants dies i l’estiu, un desert que cal travessar com sigui. Girona és tardor en estat pur, les pedres del barri vell agafen aquell punt just de maduresa en el color i en la textura, el vent comença a arrancar de les teulades sons que semblen de sonata de cello i l’heura dels murs es va preparant per mudar de pell.Ja han retirat gairebé del tot…

El drama i la tragèdia

L’1 de setembre de 1939 l’exèrcit nazi va travessar la frontera polaca i s’inicià la Segona Guerra Mundial. Des d’aquell moment fins a l’agost de 1945 es desencadenà una voràgine de foc i de sang que acabà amb la vida de més de seixanta milions de persones. Entrar ara a discutir si aquella guerra fou un drama o una tragèdia d’entrada pot semblar simplement una qüestió semàntica, però a mi em sembla important, fins i tot diria que, setanta anys després, em sembla fonamental.Sartre deia que «qualsevol vida és la història d’un fracàs» perquè sempre acaba amb la mort. És simple, no hi ha opció; per això la vida és una tragèdia. En política la tragèdia esdevé quan tothom té raó, quan els arguments dels uns i dels altres són raonables. La tragèdia sorgeix quan entren en conflicte les lleis de l’Estat i les de la consciència, quan entra en conflicte el destí i la voluntat, quan xoquen els interessos dels déus i els dels homes o la passió i el deure.Des d’aquest punt de vista, només poden jut…