Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2009

Dolors Condom, doctora de l’antiga saviesa

L’home és fet de terra (1) i tots procedim d’una sement celeste (2), però la Dolors Condom està construïda amb pedra de Girona, amb la mateixa nummulítica matèria, d’origen marí, amb què es van bastir els temples de la ciutat més antiga i on s’esculpiren les més sàvies inscripcions en la vella llengua dels clàssics. Potser per aquesta raó, quan els petits ullets foscos de la Dolors vessen d’alegria o de tristor, fins i tot les llàgrimes cauen en llatí.
Fuig, irreparable, el temps (3) i els mots intenten amagar-se en els replecs de la vida. Anys, molts anys, dictant càtedra en instituts i aules universitàries, donen l’aplom necessari per veure la vida des d’una altra, més alta, perspectiva. La professora Condom cada dia alça els ulls cap al cel, deixa anar una frase d’Ovidi o de Juvenal i somriu, perquè ella sap que l’art ha nascut de l’observació i l’estudi de la natura(4) i, a més, què ens priva de dir la veritat amb un somriure? (5)
La saviesa, que és l’única llibertat (6), no s’adqui…

Qüestió de barretines

La barretina ha caigut en desús des de fa més de 100 anys. Durant bona part del segle XX es va considerar cosa de pagesos tronats. La modernitat, en canvi, s’ha associat clarament amb les gorres de beisbol i amb qualsevol altre mena de cervellera, com més exòtica millor. La barretina és una cosa d’indígenes, que només serveix per a reposar en la vitrina d’algun museu etnològic, juntament amb les espardenyes de veta, la faixa i el mocador de fer farcell.
De petits associàvem la barretina amb la imatge blavosa de Jacint Verdaguer impresa en els bitllets de 500 pessetes i més enllà d’això, res de res. Era una cosa de sardanistes en dia de concurs, d’en Dalí quan estava de broma o d’algun alcalde d’un poble remot, fabricant de llangonisses. Pocs catalans, per més de la ceba que fossin, utilitzaven aquest additament, que per altra banda sempre ha estat un dels símbols externs de la catalanitat més catalana.
Sempre m’ha estranyat que els catalans, que tenim tan a flor de pell les qüestions re…

[l'infern]

El crític literari Cyril Connolly deia que la seva idea de l’infern era “un indret on et fan escoltar tot el que has dit a llarg de la teva vida”. Connolly en la seva època encara no podia intuir el que seria el Facebook, o sigui una mena d’infern de les coses dites per tots plegats, però en la terra. Com tots el inferns, evidentment.

23F

Aquest dilluns ens hem llevat amb un regust de 23F a la boca. És un regust de xusco, de brillantina i d’escamot d’execució. Fou el principal ensurt de la nostra generació, però ens en vam sortir prou bé.

L'ocupació

Els italians diuen que la ciutat de Bolònia és “Grassa, Rossa e Dotta”. O sigui que entre els italians té fama pels seus embotits, pels seus teulats vermells i per la seva universitat, una de les més antigues d’Europa. La Unió Europea va signar precisament a Bolònia una declaració per unificar criteris en matèria d’universitats, unes directrius que ara els estats membres han de desenvolupar. Més enllà d’aquestes línies no esperin arribar a entendre gaire més sobre el tema.
Malgrat tot, un grup d’universitaris catalans en edat de protestar s’han mobilitzat contra la manera en què pressuposen que es desenvoluparan aquestes directrius. A part d’altres consideracions sobre el tema, deixin-me exclamar que ja és hora que comencin a fer alguna cosa! Però la qüestió, que m’ocupa avui, és que la protesta s’ha estès als instituts i, si els grans amb prou feines saben de què va la cosa, els nois d’ESO i de Batxillerat encara ho tenen menys clar.
Fa dies que els pares sentíem parlar a casa de proje…

L'hora del desencís

Declarar-se desencisat sempre comporta un punt de vergonya: la d’haver de confessar prèviament un estat d’encisament difícil de justificar, encara que, quan es parla en passat, un sempre pot declarar que la joventut és un factor de descàrrec. Tanmateix ara se’m fa difícil proclamar que durant un temps de la meva vida em vaig sentir il·lusionat per un projecte polític, malgrat una veueta interior que sempre m’advertia del meu error.
Després d’uns quants anys de govern del tripartit a Catalunya i d’en Zapatero a Madrid, permeti’m que em declari desencisat i cansat de veure com dia rere dia es va devaluant un Estatut que vaig votar amb entusiasme. Cansat de veure com el finançament s’ha esvaït entre els gemecs de la crisi i de l’etern mantra del partit socialista: “Ara no és el moment”. Hem de veure cada dia el lamentable espectacle d’un ministre cremat, que amb un to de pessimisme terminal, intenta fer-nos creure el que a hores d’ara ja no creu ningú.
Patim un dèficit crònic d’inversió en…

La memòria de tots

La Guerra Civil és probablement l’esdeveniment més important que registra i que, esperem-ho, registrarà mai la nostra història. Deixant de banda les responsabilitats concretes d’alguns, en l’esclat d’aquella tragèdia hi va col·laborar tothom. Desenganyem-nos: tots van ser culpables en un grau o l’altre, tothom va posar-hi el seu gra de sorra i, malgrat tot, el color de la sang vessada fou el mateix en un bàndol i en l’altre. Tant en les cunetes com en les tàpies dels cementiris.
Felipe González deia fa poc que “el futur és imprevisible i, en el cas d’Espanya, el passat també”. I és que durant molts anys, tant els uns com els altres, s’han dedicat a reelaborar el passat per fer-lo encaixar en una realitat, la present, que ja no és ni de lluny la de 1936. Ara ens sembla que tothom va lluitar per la democràcia, quan en aquells moments eren més aviat pocs els que hi creien. Això sí, s’ha de reconèixer que els pocs que hi havia estaven tots en el mateix bàndol.
Totes les víctimes de la intol…

La retirada

Els vençuts són una raça inextingible que al final de les guerres sempre acaba tenint el seu moment de glòria. És probablement l'instant més fotogènic de les guerres modernes, quan l’espècie humana exhibeix aquella ganyota característica que produeix el dolor, la tristesa i la impotència. Els vençuts sempre marxen en filera, amb el cap cot i per espais inhòspits, generalment tenen un passat anònim que deixen al darrere i un futur incert que els espera amb els braços oberts.
L’escenari predilecte en aquests casos són les fronteres, aquell punt del mapa on el territori canvia de color i on es percep amb més fúria el vent de la història. Als gironins ens ha tocat ser terra de frontera i just per aquí va passar una corrua de vençuts ara fa 70 anys, de la qual també en formaren part molts dels nostres avis. Cervera, el Pertús, la Vajol, el Coll d’Ares i Llívia, són noms que han quedat gravats en els llibres d’història i en la memòria de molta gent.
L’any 1939 en Manel Pujol tenia només …

Serà dilluns

Vindrà l’hivern, amb careta blanca,
i sentiré de nou el seu alè a l'esquena.
Serà dilluns.

Vindran de nou els sorolls de les màquines
i les mirades perdudes.
Serà dilluns.

Vindran les converses i els silencis,
els gols del diumenge
i els somnis d’entresetmana.
Serà dilluns.

Xilografies gironines

Fa molt i molt de temps, molt abans que els ordinadors omplissin de dades la buidor eterna del nostre cervell, que la televisió envaís d’obvietats la nostra vida i que la fotografia il·luminés amb flames argentades el nostre imaginari, les estampes eren l’única manera que tenia la gent normal de veure més enllà de la realitat palpable. Els gravadors d’estampes eren com una mena d’alquimistes, que feien sorgir realitats noves a força de gratar en el fons de l’ànima d’un tros de fusta de boix.
La xilografia és una tècnica d’impressió on s’utilitzava una matriu de fusta per a estampar la imatge. Des que la impremta és impremta a Girona hi ha hagut impressors, i els impressors van necessitar gravats, si més no, fins que altres modalitats de gravació més mecàniques van aparèixer en l’horitzó tecnològic. Durant bona part del primer terç del segle vint, els impressors feien servir molts d’aquells boixos per alimentar les estufes de llenya durant els carregosos hiverns de Girona.
Però la Tipo…

[cultura]

“El malestar en la cultura catalana es manifesta en una crisi dels discursos de legitimització provocats per la mercantilització d’una cultura que ha passat del resistencialisme militant a una indústria sense mercat.”
(Josep-Anton Fernàndez)

Do de llengües

Davos és una ciutat d’Europa penjada al capdamunt d’una muntanya. Els seus habitants parlen l’alemany que es parla a Suïssa, però també t’hi pots entendre fàcilment en francès, italià o anglès. Els suïssos són gent educada i amb tanta facilitat pels idiomes que fins i tot, diuen, també es poden arribar a entendre amb els alemanys en l’alemany oficial. Suïssa és una cruïlla de llengües, però a Davos –si em volen creure– el millor que poden fer és parlar anglès.
Des de l’any 1971, Davos és la seu del Fòrum Econòmic Mundial, creat per a “contribuir a la resolució dels problemes de la nostra època”, que com tothom sap es resumeixen en un: l’economia. John Kenneth Galbraith deia que bàsicament hi ha dos classes d’experts en economia: “els que no en tenim ni idea i els que no saben ni això”. A Davos s’hi troben anualment els uns i altres, els rics i els pobres; tots volen dir la seva, uns es justifiquen mentre els altres reclamen.
Tothom vol ser a Davos, menys els espanyols. Ni el president d…

La cançó enfadosa

El dilluns és l’origen de tots els mals. Tot sembla en blanc negre i no comença a agafar color fins que arriba el dijous. El dissabte és el punt culminant de la setmana i el diumenge descansem. El dilluns és l’origen de tots els mals...