Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2009

Que bé que va la crisi!

Com totes les coses d’aquest món, la crisi també té la seva cara positiva. Per exemple: gràcies a la davallada de la publicitat la informació ha anat guanyant terreny en les pàgines dels diaris. Allà on hi havia columnes i columnes d’anuncis d’immobiliàries i de promocions bancàries, ara els redactors les han d’omplir amb articles d’investigació periodística i els carrers estan animats contínuament amb una munió de periodistes assedegats de notícies fresques.
Les bústies de l’entrada de les cases, que sempre estaven a punt de rebentar de propaganda, ara somriuen de satisfacció i les senyores de la neteja no han de carretejar tot el dia amb munts de paper estucat, imprès a quatre tintes. Els carrers estan més nets, les papereres no s’han de buidar tant sovint i els escombriaires aprofiten per recompondre les relacions amb els carters i amb les porteres. És un món nou, diferent, i tot gràcies a la crisi.
En les comunicacions entre les empreses hi regna una amabilitat com no s’havia vist m…

Un dia de gener

“Mais òu sont les neiges d’antan ?”
(FRANÇOIS VILLON, Ballade des dames du temps jadis)

El 26 de gener de 1959 vaig poder constatar per primera vegada que aquest món era una realitat palpable, més enllà del clos virtual on ja havia aprés a nedar entre dos aigües. De fet d’aquell dia en recordo ben poca cosa, només un toc de llum, la remor de la mare, el tacte fred de la llevadora i la veu remota, de fotografia en blanc i negre, del meu besavi. Aquell dilluns d’hivern fou un dia fred, sense suc ni bruc, per no haver-hi no hi havia ni diari.
La premsa en aquella època sortia a partir del dimarts, però d’aquell dimarts si que en conservo –gràcies a la realitat virtual de l’arxiu històric de la ciutat– les pàgines digitalitzades del diari del dia, que a causa d’una interrupció involuntària de més de tres dècades, aleshores es deia “Los Sitios” en comptes de “Diari de Girona” i estava editat pels de la FET y de la JONS, uns senyors que lluïen un jou i cinc fletxes allà on ara riuen els cocodr…

50 anys

50 anys no són res, simplement unes arrugues al rostre, un dolor a l'esquena, uns cabells blancs. No són res, sobretot un dilluns al matí. La setmana entrant arribaran noves arrugues, un nou dolor en un indret inesperat, més cabells blancs...

L'Alt Empordà

L’Alt Empordà, comarca de vinyes i d’oliveres, és un espai mític, creat per l’impuls conscient i inconscient d’una col·lectivitat humana exposada a les influències magnètiques de les grans masses d’aire que es desplacen –generalment– de nord a sud. Bàsicament és una plana i allà on deixa de ser-ho perd també la seva essència. L’Empordà és com una mena de nou: la substància carnosa està al mig i la resta és només una mena de cobertura llenyosa.
L’Alt Empordà, comarca d’història i de cultura, té la seva capital en la ciutat de Figueres. Al contrari d’altres comarques amb capitalitat més dubtosa, l’Alt Empordà s’ha acabat dissenyant al voltant d’aquesta ciutat singular, vigilada des de fa més de dos segles per l’ombra d’un castell, nus de cruïlles, proveïdora de tot tipus de serveis i cultivadora d’un tipus únic de ceba, de gust dolç, de consistència tova i de color rosat amb tendència a lilós.
L’Alt Empordà, comarca d’artistes i de gent d’ingeni, ha fornit al país amb un gavadal de person…

La Girona musulmana

Quan vaig néixer encara estaven vigents els “25 años de paz” del Caudillo, les guerres esclataven igualment, però molt lluny d’aquí i eren relegades generalment a la darrera pàgina dels diaris. El conflicte entre jueus i palestins –per exemple– es produïa a l’Orient Mitjà, encara que després, per allò de la correcció política, l’Orient se’ns va fer més proper. Malgrat tot, les guerres en aquella part del món em van acompanyar durant tota la infantesa.
Eren guerres que duraven sis dies, o una setmana i mitja, i que els soldats de l’estrella de David guanyaven invariablement sense ni baixar del tanc, gràcies a un general que portava l’ull tapat. La seva primera ministra, que tenia cara de mestra d’escola i anava vestida com d’estar per casa, deia que les guerres no li agradaven, fins i tot quan les guanyaven. S’estimava més veure com florien les maduixes en el desert, al voltant dels kibbutz.
Mentre les seves granges omplien el desert amb maduixes i tarongers, com si fer florir el desert …

[loteria]

Diuen que algú que compri en dilluns un bitllet de loteria pel divendres, té dues vegades més de possibilitats de morir-se en aquest lapse de temps que de guanyar el premi. Per raons com aquesta, jo, avui, no compraré cap bitllet de loteria.

Buil, artesà de la llum

Al contrari del que alguns es podrien pensar, la matèria primera del fotògraf és la llum, la llum que es reflexa sobre els objectes inanimats i sobre totes les criatures terrestres. Les fotografies en blanc i negre tenen generalment la particularitat de poder condensar i resumir aquesta llum en una sola gradació de tonalitats, totes les que van del blanc i fins al negre, que en la fotografia analògica eren infinites i que en la digital es redueixen només a 16 milions.
És en aquesta infinita gamma en la qual es movia Josep Buil Mayral, fotògraf gironí que ha estat objecte d’un merescut homenatge per part de l’ajuntament, amb l’edició d’un llibre on es recullen de manera magnífica les imatges d’una ciutat en blanc i negre, d’una època en què el fons i la forma no podien ser traduïdes d’altra manera. Els nostres records coincideixen plenament amb les imatges de Buil, i són records en blanc i negre.
El llibre, editat conjuntament amb Rigau Editors, ressegueix la trajectòria vital de Buil a …

[poeta]

“Mañana sembraré de luz mi camino, me arrancaré el corazón para devolvértelo y, por si fuera poco, soñaré durante toda una noche para hacer un ovillo con tus recuerdos.”
(Genaro Castro. “Poeta independiente”)

Teismes en bus

Els humans, des del moment en què la ciència ens etiqueta com a tals, som animals que més o menys ens hem anat desenvolupant, malgrat les creences que intenten subjectar-nos en el no res. Els creients bàsicament es poden classificar en tres grans corrents de pensament: politeistes, monoteistes i ateistes. O sigui, els que creuen en molts déus, els que només professen adoració a un de sol i els que creuen profundament en la no existència de cap déu.
Jo, en canvi, em considero agnòstic. Els agnòstics no creiem ni deixem de creure, considerem que l’única fe constatable és la que es fonamenta en el dubte i de dubtes, francament, ja en tenim molts. Els agnòstics anem per feina i deixem les qüestions de fe per més endavant. Probablement en els mil·lennis a venir tindrem temps per a trobar els desllorigadors de tot plegat, però mentrestant hem d’atendre’ns a una agenda que ja està molt carregada.
Els agnòstics, a diferència dels altres, no ens organitzem en associacions, ni muntem sectes, ni e…

Els diaris

Diuen que els diaris tenen els dies comptats. La publicitat ha caigut en picat i les noves generacions prefereixen llegir-los a través d’internet. És un repte que haurà d’encarar la premsa escrita. El futur ens encalça a tots, però sobretot als que van a pas de cargol. Internet ha estat una revolució des de molts aspectes i el món ja no serà mai més tal com era abans. De fet no s’havia vist cap canvi d’aquesta magnitud des de l’invenció de la impremta i d’això ja en fa més de 500 anys.
La desaparició, sobre suport físic, del Boletín Oficial del Estado ha estat un cop fort pels que es resistien a pensar que hi havien encara coses intocables. El paper va cedint pas de mica a mica a les pantalles i, més aviat del que molts es pensen, a la tinta electrònica. La premsa, i tot el sector editorial, hauran d’adaptar-se ràpidament a una nova situació que, a hores d’ara, encara no sabem ben bé cap a on es decantarà, tecnològicament parlant.
Però el pitjor del cas és que el canvi no serà només un …

Benvinguts al futur

Amb el dia 7 de gener comença invariablement una nova comptabilitat de la vida. S’han acabat les festes i les celebracions, els dies de torrons i de cava, de compres i de regals. L’any inicia la seva davallada, un nou compte enrere, entre les fredors irrevocables de l’hivern. El passat està encara de cos present, el present va deixant petjades d’àngel sobre la neu macilenta dels racons de muntanya i el futur es troba en el seu punt més llunyà.
L’any se’ns presenta amb tota la seva cruesa, els dies lluminosos de primavera són només una promesa llunyana i l’estiu una hipòtesi sense gaire fonament. Aquest 2009 serà particularment dur, tothom ho sap i és profecia. Haurem d’aprendre a viure amb menys i, sobretot, a encarar el futur per un carrer més estret i més costerut. Per primera vegada comencem l’any restant en comptes de sumar i desitjant-nos els uns als altres que la providència ens deixi tal com estàvem.
La crisi ha enfosquit el panorama fins a extrems insospitats, però la vida, malg…

4 barretades per l’any 9 (4)

Els gironins vivim arrapats a la nostra ciutat, ens despertem cada dia per veure sempre el mateix paisatge i la mateixa gent, amb els seus vicis i les seves virtuts. A vegades el cel canvia imperceptiblement de color, els núvols dibuixen auguris lleugerament diferents i ens adonem que els ocells volen en direcció contrària, o que el mirall del lavabo, que dóna resposta cada matí a les nostres preguntes, de sobte ha emmudit. El nostre món és petit i, malgrat tot, quan el volem abastar amb les mans no podem.
Tanquem els ulls i en tornar-los a obrir han passat els anys, els núvols ens evoquen formes desconegudes i els ocells ja no parlen el mateix llenguatge que parlaven quan érem petits. Probablement la mort ens sorprendrà algun dia mirant-nos les mans, com hem fet sempre, com el primer dia que vam ser conscients del nostre cos. Els gironins ens mirem les mans i comptem els dits, meravellats d’obtenir sempre el mateix resultat, però les mans ens enganyen, no ens diuen la veritat necessàr…