Ves al contingut principal

Teoria de l’evolució

L’esquelet de l’homínid més antic, que va viure ara farà cosa de 3,5 milions d’anys, es va trobar l’any 1974 a Etiòpia. Els membres de l’equip d’arqueòlegs el van batejar amb el nom de Lucy, en homenatge a una cançó dels Beatles, Lucy in the sky with diamonds. Segurament ara ja hi haurà qui comenci a considerar els Beatles contemporanis de Lucy, però aquell descobriment no deixa de ser sensacional perquè venia a corroborar, per si algun científic en dubtava, la teoria de l’evolució.
Tanmateix encara hi ha gent que defensa la història de la creació de la Bíblia que ens explicaven a catequesi. Diuen que venim d’Adam i Eva, una possibilitat que no deixa de ser igual de certa que la lletra d’aquella cançó de la Trinca en la qual s’afirmava que venim de la patata i, posats a dir, podem pensar que tots plegats procedim d’una ameba primordial que, igual que l’heroïna d’Allò que el vent s’endugué, és va jurar a si mateixa que mai més tornaria a passar gana.
La humanitat evoluciona, això és un fet. Els meus fills evolucionen i la Belén Esteban també. Fins i tot coses que queden oblidades en algun racó de la nevera també evolucionen. L’únic que no evoluciona, ni ho farà mai, és la jerarquia de l’església catòlica i un sector de la dreta més reaccionària disposada a negar sempre les evidències del progrés, perquè probablement el progrés ultrapassa els límits de la seva fe i els límits dels seus interessos particulars respectivament.
L’antropòleg francès Claude Lévi-Strauss, recentment desaparegut, va rebatre ja fa molts anys la teoria del parentiu. Lévi-Strauss, lluny de pensar que el parentiu estava basat en l’ascendència d’un ancestre comú, va soscavar les arrels de tots els arbres genealògics afirmant que aquest tenia més a veure amb les interrelacions entre famílies i destrossant d’aquesta manera el concepte de “família nuclear”. Però Lévi-Strauss encara anava més enllà i per aquest motiu probablement va iniciar el seu llibre Tristos tròpics amb una veritat inquietant: «El món va començar sense l’home i acabarà sense ell».
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Les lleis, els somnis i la veritat

Winston Churchill deia que «els fets valen més que els somnis» i, la veritat és que només existeixen els fets. Però qui podria suportar una vida sense somnis? Per a reglamentar aquests fets i, sobretot, per a posar a rega els somnis, existeixen les lleis, les lleis humanes que s’imposen perquè les imposem. Són regles, obligacions que enunciem de manera imperativa i que delimiten la nostra llibertat natural. Si l’assassinat no fos possible, no hi hauria necessitat de cap llei que el prohibís. Però per moltes lleis que dictem, mai arribarem a reglamentar-ho tot, perquè el lliure albir de les persones és infinit. Moltes vegades les lleis l’únic que fan és anar acotant provisionalment els nostres moviments, com el pastor que, amb l’ajut de gossos i tanques, intenta guiar el ramat cap allà on vol. Tot i així no hem de confondre mai les lleis de la naturalesa i les lleis morals. Les primeres no podem transgredir-les encara que vulguem, les segones existeixen precisament perquè som capaços de…

Els mediocres

Vivim dies de sacsejades constants, la darrera ha estat l’anunci per part del govern espanyol de l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel qual, prèvia aprovació del senat, es dissol de facto l’autonomia catalana. Algunes veus del que queda del socialisme català han sortit a la palestra per intentar mostrar un perfil lleugerament diferent del de la subjugació total a l’Espanya centralista. Però em sorprèn escoltar en boca de Raimon Obiols el mateix discurs de sempre sobre el paper del PSC, com si aquí no hagués passat res. Em sorprèn perquè el PSC no és ni de lluny el que havia estat en el passat. El PSC ja no és capaç de fer el paper de «frontissa» que Obiols li pressuposa, perquè la situació és la que és i, precisament a causa de la desaparició del PSC com a partit d’obediència catalana, el posicionament de cadascú ja només pot ser binari. A hores d’ara dir que «cal barrejar les cartes d'una altra manera», sona a vell truc de qui veu la partida perduda. Tot el meu respec…