Ves al contingut principal

Nació i nacionalisme

Nació és un sinònim de poble, però considerat sempre des d’un punt de vista polític. Una nació no és una raça, ni una ètnia, ni una llengua, ni una religió. Tal com ja va veure en el seu moment Ernest Renan, una nació es fonamenta en la memòria i en una voluntat col·lectiva. Renan, que va reflexionar profundament sobre aquest concepte, afegia: “En la memòria històrica de les nacions pesen més les derrotes que les victòries, perquè aquelles imposen deures i les guien cap a l’esforç comú”. Qui millor que els catalans, que celebrem la nostra festa nacional el dia d’una derrota, podem entendre aquesta afirmació?
“El patriotisme és l’amor envers els seus, el nacionalisme és l’odi envers els altres”, això ho escrivia Romain Gary, un novel·lista francès nascut a Lituània, i, mal ens pesi als catalans, crec que és una definició força encertada del terme. Nacionalisme és erigir la nació com un absolut i si la nació és un absolut ja no depèn del poble sinó que és el poble que depèn d’ella, per tant el nacionalisme sempre és fonamentalment antidemocràtic i, a la curta o la llarga, xenòfob perquè tots aquells que no formen part de la nació tampoc poden formar part de l’absolut.
Evidentment aquest absolut no es pot compartir amb ningú, ni tan sols des d’un punt de vista teòric. Al contrari que el catalanisme polític, que creia en el federalisme, el nacionalisme vol la independència perquè només a través d’un estat propi pot desenvolupar el seu potencial ideològic. Condorcet, en el seu discurs sobre les convencions nacionals, advertia que “Els amics de la veritat són aquells que la cerquen i no els que es vanten d’haver-la trobat”. El problema dels nacionalistes és que han trobat una veritat i la guarden gelosament.
Demà aquests nacionalistes ens demanaran que ens pronunciem sobre la independència, no se sap ben bé de què ni de qui, perquè no ens deixen clar si estem parlant de la independència de Catalunya o dels Països Catalans, ni ens expliquen cap projecte de país, ni de societat, que sigui realment diferent de l’actual. Sento dir-ho, però, almenys per aquesta vegada no tindran el meu vot, perquè seria tant com deixar el meu destí en les seves mans. Una nació, la meva nació, és un concepte massa important com per deixar-lo ens mans dels nacionalistes.
1 comentari

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

La carretera de Tossa

És com un llarg mirador damunt dels penyals, solcats d’ones inquietes. L’asfalt zigzagueja entre els pins i els suros, i els roquissars de l’Ardenya. El mar dibuixa una línia impertorbable, d’un blau espès, delicat i brillant, i uns quants núvols acaben d’omplir les resquícies del paisatge per donar-li un toc de versemblança. El camí comença just damunt dels darrers nínxols del cementiri de Sant Feliu de Guíxols i passa davant del mur que clou la mansió de la senyora baronessa. El terme municipal de Santa Cristina d’Aro treu el nas una mica més avall, per la platja del Canyet. Fan pagar entrada. Després vénen altres cales, que també exerceixen el dret d’admissió i, just després de trobar el cartell que ens informa que hem deixat la comarca del Baix Empordà per entrar a la de La Selva, un trencant ens porta fins a l’ermita neoromànica de Sant Grau d’Ardenya. El pati del recinte, en forma de claustre, fa olor de diumenge, carns a la brasa i arròs per quinze. Després baixem de nou a la c…