Ves al contingut principal

Moments de Girona

Una ciutat és la comunitat sobirana d’individus que se sotmeten a una mateixa llei i que per una raó o l’altra, per activa o per passiva, han decidit viure i conviure, contemporàniament, en un espai comú. Una ciutat són les persones i la llei que les regeix, però són també les cases i els mots que les habiten, són els carrers i les petges que deixem els seus habitants sobre la pols de les voreres, són els automòbils que circulen i l’alè fred que vola de boca en boca els dies d’hivern.
Girona és l’indret on ens toca viure. Aquí hem après a ser el que som, hem ensopegat deu mil vegades en les vorades cantelludes dels carrers i de les places, hem relliscat sobre l’empedrat humit dels carrers foscos del barri vell i se’ns han enganxat les fulles seques de la Devesa a la sola de les sabates. Hem sentit tocar campanes amb repics de bronze, hem vist com passaven els trens en la llunyania i els avions que volen baix, per poder contemplar els teulats de la ciutat grisa, abans de posar les rodes a l’aeroport.
Quan ens reunim per concelebrar els ritus amb els quals intentem bastir els fonaments dels nostres records col·lectius i per intentar empènyer el pes feixuc de les nostres il·lusions, ens mirem de reüll els uns als altres perquè tots ens coneixem i tots sabem l’import total dels deutes i dels havers. Intentem copsar amb encaixades de mans el pes de les amistats i apamem mentalment la llargada de les ombres que no sempre correspon amb l’alçada real de la gent.
Només molt de tant en tant algú sorgeix d’entre aquestes ombres i ens intenta arrossegar més enllà de les nostres grisors quotidianes, per dir-nos que la història som tots plegats, que les ciutats són un cúmul d’il·lusions i de somnis. En Quim Nadal és un d’aquests ciutadans que ha estat protagonista destacat de la nostra contemporaneïtat i que ara ens deixa el seu testimoni en un llibre que porta per títol Moments de Girona, que ens ajudarà, ben segur, a estimar i comprendre l’ànima d’aquesta ciutat.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Bèlgica

Bèlgica és un petit estat d’Europa que s’estén, com un llençol planxat, entre l’inquietant bosc de les Ardenes i la llenca de sorra que impedeix al mar del Nord penetrar terra endins. El Signal de Botrange és el punt més alt del país, a la província de Lieja, ho és des de l’any 1923 en què els valons van afegir-li un monticle al capdamunt perquè arribés fins als 700 metres d’altitud i es dissipessin d’aquesta manera els dubtes de rivalitat amb un turó semblant de la part germànica. Jacques Brel definia molt bé l’essència del “plat pays” en una famosísima cançó, de fet, Brel encarnava perfectament l’esperit dual d’aquest país, que només es barreja, oficialment, en la seva capital, Brussel·les. Bèlgica és una terra de campanars punxeguts, escampats aleatòriament en el territori com un grapat de xinxetes tombades damunt d’una taula. Entre campanar i campanar hi ha sempre una carretera, un canal o ambdues coses, flanquejats per arbres alts que s’embardissen misteriosament en la boira. La …

La roja barretina del valor

Encara tinc ben present la imatge de Verdaguer amb barretina als bitllets de cinc-centes pessetes. Amb aquella quantitat es podien pagar dos menús de tres plats, cafè i copa, i encara en sobrava alguna cosa per l’endemà. La barretina del poeta ens escalfava la butxaca fins que l’havíem de bescanviar per les fastigoses monedes amb la silueta del dictador, que ens recordaven un destí, el nostre, tutelat directament per la gràcia de Déu. Per a la gent de la meva generació i fins i tot la dels nostres pares, la barretina ja era un objecte caduc, que només s’exhibia en actes folklòrics, però fins a principis de segle s’havia portat habitualment, a pagès i a marina. La barretina que Verdaguer reivindicava com a símbol de catalanitat, havia estat també emblema del coratge català. Els voluntaris catalans del general Prim vestien uniforme blau, espardenyes i barretina vermella, i els herois de la guerra napoleònica també la lluïen. La poesia floralesca aprofità el doble sentit visual, per la sem…

Oratori dels absents

«Totes les misèries dels homes provenen de l’esperança.» Albert Camus
La condició humana és una remor constant de peus que trepitgen damunt les voreres, és un feix de veus que s’alcen com si fossin espirals d’aire calent. La condició humana són mirades i sospirs, anhels i retrets, mans que s’obren i que cerquen el contacte amb altres mans. La condició humana arrela en somnis de migdies ardents i de nits solcades per grans llunes blanques. La condició humana és el resultat de sumar records i esperances, recances i certeses, mitges veritats i mentides a mitges. Diuen que només has de creure en tu mateix, que tot és una conxorxa per revocar el teu reialme, i que el món, més enllà de l’horitzó, vessa les seves aigües oceàniques en el no-res. Ens ensopim en llargues i tedioses tardes, escoltant les històries d’uns i dels altres, mentre el planeta segueix girant misteriosament al voltant d’un astre llunyà que tenyeix de capvespres el cel de les nostres vides.  Som tot això, vivim vides menudes …