Ves al contingut principal

Moments de Girona

Una ciutat és la comunitat sobirana d’individus que se sotmeten a una mateixa llei i que per una raó o l’altra, per activa o per passiva, han decidit viure i conviure, contemporàniament, en un espai comú. Una ciutat són les persones i la llei que les regeix, però són també les cases i els mots que les habiten, són els carrers i les petges que deixem els seus habitants sobre la pols de les voreres, són els automòbils que circulen i l’alè fred que vola de boca en boca els dies d’hivern.
Girona és l’indret on ens toca viure. Aquí hem après a ser el que som, hem ensopegat deu mil vegades en les vorades cantelludes dels carrers i de les places, hem relliscat sobre l’empedrat humit dels carrers foscos del barri vell i se’ns han enganxat les fulles seques de la Devesa a la sola de les sabates. Hem sentit tocar campanes amb repics de bronze, hem vist com passaven els trens en la llunyania i els avions que volen baix, per poder contemplar els teulats de la ciutat grisa, abans de posar les rodes a l’aeroport.
Quan ens reunim per concelebrar els ritus amb els quals intentem bastir els fonaments dels nostres records col·lectius i per intentar empènyer el pes feixuc de les nostres il·lusions, ens mirem de reüll els uns als altres perquè tots ens coneixem i tots sabem l’import total dels deutes i dels havers. Intentem copsar amb encaixades de mans el pes de les amistats i apamem mentalment la llargada de les ombres que no sempre correspon amb l’alçada real de la gent.
Només molt de tant en tant algú sorgeix d’entre aquestes ombres i ens intenta arrossegar més enllà de les nostres grisors quotidianes, per dir-nos que la història som tots plegats, que les ciutats són un cúmul d’il·lusions i de somnis. En Quim Nadal és un d’aquests ciutadans que ha estat protagonista destacat de la nostra contemporaneïtat i que ara ens deixa el seu testimoni en un llibre que porta per títol Moments de Girona, que ens ajudarà, ben segur, a estimar i comprendre l’ànima d’aquesta ciutat.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Els alcaldes

Aristòtil deia que l’home és un animal polític, però en realitat volia dir “animal social”. El que passa és que Política ve de “polis”, la paraula grega que significa “ciutat”, però que per extensió també s’utilitzava per a denominar tot allò que contenia i que ordenava. Policia també sorgeix d’aquesta mateixa arrel, i acròpoli, cosmopolita, megalòpoli, metròpoli, necròpoli i els noms de moltes ciutats, com per exemple: Nàpols, Constantinoble, Trípoli o Sebastopol. La paraula “política”, posada en el divan etimològic, podria significar alguna cosa com “l’art de governar la ciutat”. Per tant, signar una ordenança municipal és fer política i política de la més bona, perquè és la que sorgeix de baix, de l’arrel, de l’acció pública primigènia. Un alcalde és un polític amb tots els ets i uts, ja sigui d’una gran ciutat com del poble més petit. De tot el que fa l’alcalde se’n deriven conseqüències polítiques i se’n demanen responsabilitats. Ara ho veiem més clarament, quan la gran majoria del…

La pluja que havia de caure

Aquest dimecres a dos quarts de deu del vespre va caure un ruixat sobre Barcelona. Va ser curt però intens i la ciutat va vibrar sota la pluja perquè era un moment llargament esperat. Les gotes, grasses i molsudes, espetegaven contra les fulles adolorides dels plàtans del carrer Aragó, regalimaven pels troncs eixarreïts dels lledoners, torturats per un llarg i poderós estiu. L’aiguada va cobrir amb una pàtina brillant el centre de la plaça de Catalunya i la caòtica rotonda de la plaça d’Espanya. Mentre mirava per la finestra vaig pensar en aquella cançó de Dylan que ressonava en els tocadiscs de la nostra joventut, «Una gran pluja molt aviat caurà». De fet em van venir al cap moltes d’aquelles complantes que es cantaven a la vora de les fogueres dels campaments d’estiu, tonades que ens embolicaven amb un tel de melangia, dolorós i plaent a la vegada, perquè en el fons dels nostres cors s’hi covaven molts somnis. Vaig pensar en tots els que van tenir somnis com els meus, els vius i els m…

Els cicles

Tornar sempre és reconfortant, si no hi ha tornada, no hi ha viatge. Sense l’esperança de tornar no iniciem cap aventura, si pensem que al final de l’escapada hi ha el precipici ens aturem en sec. Vivim imbuïts en el paradigma del cicle, tot al nostre voltant és cíclic, la nostra vida és un cúmul d’etapes, de fases, tot gira sota els nostres peus, però d’una manera calculada i previsible. Quan arriba setembre acaba el cicle estival i en comença un de nou, de tornada a l’escola, a la feina i a les rutines tardorals. El risc del viatge és el precipici i el de la tornada és caure en un bucle infinit de rutines, la nostra vida és una roda, ha de girar per poder avançar. L’altre dia vaig anar a comprar un croissant en una fleca d’aquestes noves, en què tot és molt cosmopolita i modern. Quan la dependenta em va servir la pasta, va dir: “esperi que es posi verd” –referint-se a una màquina en la qual s’han de dipositar els diners per pagar–. Em vaig quedar mirant el que m’havia servit i per u…

Un milió de somriures

És impossible descriure un milió de somriures, i quan dic un milió vull dir més o menys, perquè sempre es fa difícil comptar-los. Això sí, no n’hi ha dos d’iguals, de la mateixa manera que no hi ha dues mirades semblants, ni dues veus similars. Un milió de persones, o tres-centes mil, o un milió i mig, posades una al costat de l’altra, dempeus, saltant, ballant o en cadira de rodes, totes mirant cap a un mateix punt, és una imatge d’una força indescriptible. Darrere de cadascun dels que vam sortir al carrer aquest onze de setembre hi ha una història, un cúmul de fets, de vivències i de records. Darrere de cada crit hi ha molts silencis, darrere de cada gest hi ha una esperança truncada, darrere de cada ombra hi ha una altra ombra que l’encalça. Tots som u i cadascú és un altre, d’això se’n diu una comunitat, una col·lectivitat, una societat, potser fins i tot una nació, un poble, un país. Aquestes cinc darreres diades han aconseguit mobilitzar-nos, ens han ensenyat les cares dels que en…